Joan Daniel Bezsonoff és un dels noms més interessants de les lletres catalanes actuals. Però també és un dels màxims representants de la cultura catalana a la Catalunya Nord (de fet, és l’autor d’un diccionari català-occità). Algunes de les seves millors obres giren en torn a temàtiques colonials, com Les rambles de Saigon, La presonera d’Alger, La melancolia dels oficials o Matar De Gaulle. També té molts llibres de temàtica autobiogràfica o familiar, com Una educació francesa o Els taxistes del tsar. Ara acaba de publicar La ballarina de Berlín (editorial Empúries), una novel·la on explica la història de l’espia polonès Jerzy Sosnowski, un Don Joan que a l’Alemanya dels anys trenta va aconseguir que diverses funcionàries del Ministeri de la Guerra alemany treballessin per a ell.

Sosnowski va existir, però fins a quin punt aquesta novel·la reflecteix la realitat?

Això és com una casa: l’edifici no és meu, ni les bigues, ni les parets, ni la teulada... Però tot l’interior és meu: la decoració és meva. És la meva manera de treballar: agafo un tema real i en faig una reconstrucció arqueològica. El que no sé m’ho invento, ho reconstrueixo de forma plausible. Tots els personatges són reals, excepte els amics de Sosnowski; m’he documentat molt per escriure aquest llibre. Fins i tot la ballarina que surt a la portada del llibre és real: és la Lea Niako, una de les amants de Sosnowski.

I com s'ha documentat?

He usat molta bibliografia sobre el tema. I gràcies a Déu, Google és una mina. Quan tenia dubtes, buscava un terme a la Viquipèdia polonesa: no parlo aquesta llengua, però quan ho desitjo me n’assabento de què vol dir. A la fi, he consultat molta documentació en alemany i en polonès... És una experiència que cal fer, intentar entendre una llengua que no hem estudiat: a mi m’ha servit de molt. Ara bé, ho vaig intentar en basc i vaig ser incapaç de desxifrar res.

No era difícil fer una novel·la en què no hi ha intriga perquè molta gent coneix el desenllaç la història?

Al contrari. Això com el Colombo, el detectiu de la sèrie: de bon principi ja saps qui és l’assassí, però allò realment interessant és la forma de contar.

Se saben moltes coses sobre en Sosnowski, però es coneix on va morir?

No. Se li perden les seves petjades a Rússia, però no se sap exactament on. A mi m’havia impactat molt una pel·lícula sobre Katyn i per això a la novel·la el situo allà, però en realitat la informació sobre ell es perd abans.

Polònia és un exemple que hem de seguir: és un gran país, i és un referent pel que fa a la seva resistència

Sent una gran fascinació per l’espia polonès?

En certa mesura la fascinació existeix: l’any 1931 Sosnowski es va vanagloriar d’haver tingut més de 200 amants en un any. Però més que un personatge, em fascina una època, una Europa que ha desaparegut. Sempre m’han fascinat els mons desapareguts, i l’Alemanya oriental ja no existeix, la Polònia oriental tampoc no existeix... Hi ha pobles que vivien junts i ja no hi viuen, ciutats que han canviat de nom, llengües que es perden... L’Alemanya de Weimar m’interessa molt: és com Pompeia abans de l’erupció del Vesuvi.

En la novel·la dedica molta més atenció a l’ascens del personatge que a la seva caiguda. Per què?

Passa sovint a les nostres vides. Volia reflectir la brutalitat del destí. Ho tens tot en un moment donat i de seguida ja no tens res. I això és el que li passa a Sosnowski. M’interessen molt les glòries caigudes.

Què l’atreu de Polònia?

Curiosament, aquesta és una novel·la propolonesa, tot i que genèticament jo hauria de ser prorús. Polònia és una mena de Rússia catòlica. Rússia és més asiàtica, Polònia és més europea. Polònia és un exemple que hem de seguir: és un gran país, i és un referent pel que fa a la seva resistència. Però no hi ha ningú que conegui la cultura polonesa al nostre país. És una pena.

 L’any 1931 Sosnowski es va vanagloriar d’haver tingut més de 200 amants en un any

A La ballarina de Berlín es desmarca dels seus temes habituals: no toca cap tema ni colonial, ni nord-català, ni autobiogràfic. Com és això?

De tant en tant cal renovar-se. Està bé desenvolupar el tema que saps fer, però no pots estar sempre escrivint el mateix llibre. Canviar de tema és una forma d’obrir la ment.

Aquesta novel·la també és diferent pel que fa al català que utilitza. Per què?

També he intentat fer una novel·la diferent a nivell de llenguatge. No volia escriure en un català molt dialectal. No em semblava correcte que els personatges d’aquesta novel·la, que viuen a un Berlín molt cosmopolita, usessin un llenguatge marcadament dialectal. Per això he emprat una llengua estàndard, molt normativa, tot i que en certs moments he fet sentir algunes notes diferents, rosselloneses, sobretot a nivell de vocabulari.

Com arriba a aquest personatge? Com coneix Sosnowski?

Cal que em remunti a la meva pubertat. L’estiu del 1975, quan tenia 12 anys, vaig tenir canvis hormonals molt importants i em van començar a apassionar les senyores (abans ni m’hi fixava). Amb els meus pares, en aquell moment, vam abandonar l’île-de-France i vam anar a  viure a Canes. El dia abans de la sortida, van anar a veure uns amics que treballaven a una editorial, que publicava una revista que es deia Historia, i en un exemplar d'aquesta publicació hi havia un article sobre Sosnowski, amb la foto de Lea Niako, la que hem posat a la portada de la novel·la. La història em va fascinar i la foto de la ballarina, també. No vaig poder oblidar mai aquell article. Molts anys més tard vaig buscar per internet la revista i vaig veure que, efectivament, hi havia material per fer una novel·la.

L’imperi austro-hongarès estava més avançat que la resta de països d’Europa

Ha trigat molt a escriure aquesta novel·la?

Tinc la desgràcia de no ser un escriptor subvencionat. Sóc un escriptor treballador, com gairebé tots els lectors. Però tinc la sort de ser professor, i com a professor a final de cada curs em toca vigilar els exàmens del “bac”, el batxillerat francès, i haig de passar-me moltes hores controlant els estudiants. La meitat d’aquesta novel·la la vaig escriure quan feia veure que vigilava els alumnes.

Creu que l’imperi austro-hongarès, que vostè retrata, era un model molt millor de tolerància i de diversitat que la república jacobina i l’imperi napoleònic que els va tocar a França?

Jo hi he viatjat sovint a l’antic imperi austro-hongarès (en canvi, no he visitat mai Polònia). M’agrada molt Àustria: si pogués hi seria cada dia. Ma mare n’estava fascinada i jo hi he anat molt. És un país molt bonic. Àustria és una Alemanya molt més riallera que la pròpia Alemanya. L’imperi austro-hongarès estava més avançat que la resta de països d’Europa. Va ser dels primers llocs on les dones van poder votar. Respectaven molt més les nacionalitats que els altres Estats. L’emperador, a més d’alemany i francès, parlava croat, hongarès i txec, sense accent alemany. L’educaven per parlar totes les llengües de l’imperi. És molt romàntic, tot això.

L’Estat francès té problemes per reconèixer la identitat catalana al nom de la nova regió d’Occitània. Com està en aquests moments aquesta reivindicació?

De moment està en punt mort. No existim. La regió es diu, simplement, Occitanie. La seva presidenta, la senyora Carole Delga, va dir que ja s’havia discutit el tema i prou. Fa com els espanyols, actua com si les lleis fossin paraules divines, com els evangelis. Diu que no es pot canviar el nom d’una regió, tot i que França va deixar que Algèria s’independitzés, quan la Constitució ho prohibia.

El primer ministre, Manuel Valls, no ha ajudat gens en aquest tema?

A la Catalunya Nord el català és una anècdota, començant per Manuel Valls. Quan va a Anglaterra parla en anglès, una cosa que jo crec que no hauria de fer, però quan va a Catalunya Nord i li pregunten en català, respon que com a primer ministre no pot respondre en català. Qui amenaça més el francès, el català o l’anglès?

Fa cinc segles que Espanya domina el Principat. I per això no crec que Espanya estigui poblada únicament d’imbècils

Però hi ha hagut moltes mobilitzacions en defensa de la catalanitat, no?

Hi ha un vell proverbi que diu que “El nom és l’únic que queda quan tota la resta s’ha perdut”. A Catalunya Nord no hi queda res de català: s’han perdut els costums, la llengua... Ningú s’ha preocupat de salvar la cultura i no sé per què s’exciten tant per salvar el nom de "Pays Catalan". A més, aquesta és una designació absurda. Conec el País Basc, però no el “país català”. Jo conec Catalunya i conec Catalunya Nord, una part de Catalunya sobre administració francesa.

El fet que França no vulgui anomenar la nova regió “Occitanie – Pays Catalan” i sí Occitanie, pot ser perquè Catalunya els fa més por que Occitània?

Catalunya Nord, per petita que sigui, té un sentiment català, petit, però real. I al Sud hi té Catalunya i l’Estat francès té por que hi hagi una contaminació. Si Catalunya funcionés com a Estat, probablement el català pujaria a la Catalunya Nord, perquè hi hauria una atracció. Jo em confesso occitanòfil, i per això he escrit un diccionari català-occità, però lamento dir-ho: Occitània ja no existeix. Occitània és un nom antic, gairebé medieval. És com parlar d’una marca de l’Imperi carolingi. A la televisió francesa entrevistaven una dona que deia que estava contenta de ser ara a “Oceania”. No sabia ni distingir "Occitània" d'"Oceania". A Catalunya, en canvi, el nom és real.

Quina és la seva posició respecte a la independència de Catalunya?

En principi estava entusiasmat. Quan em despertava mirava els mitjans catalans, perquè estava molt il·lusionat, però amb totes les baralles que hi ha pel mig estic una mica decebut. Però la sort és que tenim un gran aliat, que són els espanyols. Si la independència només depengués de nosaltres, estaríem perduts. Per a mi a Catalunya, al Principat, hi ha un menyspreu cap a Espanya; molts tenen un sentiment de superioritat. Es pensen que els espanyols són imbècils, gilipolles. Però aquest sentiment és erroni: fa cinc segles que Espanya domina el Principat. I per això no crec que Espanya estigui poblada únicament d’imbècils.

Què creu que passa perquè el procés no avanci prou bé?

A les capes altes de Catalunya hi ha agents d’Espanya des de fa 400 anys: hi ha molts infiltrats a les esferes polítiques. Quan veus aquestes manifestacions extraordinàries i que després només donen peu a grans baralles, te n’adones que hi ha alguna cosa que no funciona. Per a mi la unitat nacional ha de ser la prioritat; quan siguem independents ja pot haver-hi les discussions que sigui sobre el model d’Estat, com n’hi ha a qualsevol país normal.