El Museu Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet acull una exposició, produïda pel Museu de Badalona, que està itinerant per diverses localitats de la província de Barcelona, gràcies al suport de la Diputació: Intimitats: la roba interior femenina del segle XIX al segle XXI. Hauria pogut titular-se, també, Tot allò que sempre va voler saber sobre els sostenidors i les calcetes i mai no havia gosat de preguntar. Cal advertir que es tracta d'una mostra de petites dimensions, pensada per adaptar-se a qualsevol centre cultural o sala i per tant el nombre de peces exhibides és molt limitat. La voluntat d'aquesta exposició és ensenyar les peces de roba interior que s'han portat de forma quotidiana a cada època, i a través d'aquestes peces, reflexionar sobre la societat de cada moment. Núria Sadurní, co-comissària de l'exposició explica: "Cada societat és la que estableix el límit de la intimitat en cada moment. Si al segle XIX era impensable que una dona ensenyés el turmell, avui en dia tot es pot ensenyar: és cadascun el qui estableix els límits de la seva intimitat".

Roba interior femenina del segle XIX

200 anys: del mirinyac al tanga

L'exposició està dividida en sis àmbits cronològics, que reflecteixen els canvis socials. Del 1800 a 1880 la moral burgesa va reforçar el control sobre el cos de la dona de classe alta, amb la sofisticació de la roba interior. Del 1880 a 1914 va haver-hi un període de difusió del model burgès per totes les classes socials, gràcies a la producció en cadena i als grans magatzems. Del 1914 al 1940 moltes dones van començar a treballar i la roba es va transformar, fent-se molt més lleugera i pràctica. A més a més, als feliços anys 20, la dona es va començar a presentar de forma molt més provocativa, sensual, i la roba interior es va sofisticar. Del 1940 al 1960 a Espanya va haver-hi una clara involució, i es va retornar a models ja depassats a tot Europa. A partir del 1960, per influència del moviment hippy i del maig francès, les dones van alliberar-se de bona part dels límits que s'havien imposat anteriorment. La roba interior va perdre importància, perquè es va imposar anar còmode. A partir dels anys noranta es percep un canvi de sensibilitat. Hi ha una reacció contra la simplificació dels seixanta, i es torna a dissenyar una roba molt diversificada: en alguns casos molt complexa, com la roba intel·ligent, que pot analitzar les nostres constants vitals.

La dona encotillada

L'exposició explica que la roba interior, al segle XIX, constituïa una eina de control social sobre la dona burgesa. Amb prou feines podia seure's, quan duia un mirinyac (una estructura d'anelles metàl·liques unides per cintes que feia augmentar la seva talla). I la cotilla, la faixa que li estrenyia la cintura i li remarcava les corbes, l'estrenyia tant que podia arribar a provocar-li greus problemes de salut (el desplaçament dels budells, fractures de costelles, dificultats per respirar...). Però, a més a més, la gran quantitat de roba que duia la dona burgesa feia que li fos pràcticament impossible vestir-se i desvestir-se sola. Una garantia més de control sexual. Núria Sadurní, la comissària de l'exposició, mai no s'ha emprovat una cotilla, ni tan sols com a treball de camp en tant que investigadora: "No ho faria ni boja", afirma.

De la cotilla al cuirassat

Als Estats Units la cotilla va caure en desús durant la I Guerra Mundial, quan moltes dones van haver de treballar per ocupar el lloc dels homes mobilitzats. La cotilla els impedia de treballar i van adoptar robes més còmodes. Però l'exèrcit nord-americà va ajudar a l'alliberament de les dones: van fer una col·lecta de cotilles per reciclar el metall i construir vaixells de guerra. Van recollir 28.000 tones d'acer.

Inflar-se i desinflar-se

El disseny de la roba interior va associat als patrons de bellesa femenina de cada època. En el temps de les cotilles no era gaire important que la dona fos prima, però sí que tingués moltes corbes. La funció de la cotilla era, justament, aprimar la cintura i inflar el pit i les natges. La qüestió de l'obesitat era secundària, perquè les dones que duien cotilla no podien menjar gaire: la cotilla dificultava la ingestió d'aliments. A principis del segle XX, el model de bellesa era la dona prima, amb poc pit, i tota la roba interior intentava dissimular les corbes; la principal funció dels primers sostenidors, que van aparèixer aleshores, era amagar els pits, aplanant-los. El 1991, al contrari, es va inventar el Wonderbra, uns sostenidors dissenyats per fer la impressió que es tenia més pit del que realment es tenia.  Ara, sembla que torna a haver-hi una tendència a revalorar les corbes. La roba interior ja ha començat a adaptar-se als nous estàndards de cos.

La clau, el mercat

A finals del segle XIX, les cotilles es van popularitzar i van arribar a les dones de classe baixa, gràcies al seu abaratiment, però també gràcies a les grans campanyes publicitàries, propiciades per la difusió de la fotografia, i per l'aparició dels grans magatzems (tal i com explica magníficament Émile Zola a El paradís de les dames). La gran innovació del segle XX, les mitges de nylon, es va introduir gràcies a una gran campanya publicitària, el 15 de maig de 1940; aquell dia totes les ciutats d'Estats Units van despertar-se amb llarguíssimes cues als seus magatzems. A l'Espanya de la postguerra, amb la crisi i l'autarquia, poques mitges de nylon hi arribaven, més enllà de les que els soldats de la VI Flota lliuraven a les seves amants. Quan una mitja es trencava, hi havia les cosidores que es dedicaven a arreglar-les. I moltes dones, que per motius econòmics no podien portar ni tan sols mitges recosides, van optar pel Pankelin, un tint que es posaven a les cames per fer veure que duien mitges.

Roba interior femenina per a homes

L'home exclòs

L'exposició es centra en la roba interior femenina perquè durant molt de temps l'home va estar alliberat de la tirania de les modes en aquest camp. De fet, els canvis en la roba masculina al llarg d'aquest període va ser molt menys espectaculars que els de la femenina. Bàsicament, perquè la roba masculina era essencialment pràctica, sense ornaments... La màxima innovació a nivell de roba interior masculina, durant 150 anys, va ser l'Union Suit, el famós pijama de les pel·lícules de l'Oest. Més endavant, amb els teixits elàstics, es van eliminar les lligues per als mitjons. L'evolució era tímida i lenta. Als anys seixanta alguns homes gays es van sumar a la fantasia, amb l'ús de roba acolorida i nous dissenys. Ara bé, el segle XXI ha portat els homes a afegir-se a tendències que fins ara només eren pròpies de les dones. Apareix una moda en roba interior masculina, cosa que no havia existit fins ara.

Roba interior femenina amb postissos

Les darreres novetats

Paradoxalment, algunes de les darreres innovacions en cotilleria recorden certes modes del segle XIX. En els darrers temps s'han posat de moda calcetes amb farciments de tela per tal de remarcar el cul; al segle XIX, hi havia els denominats polissons, una mena de culs postissos, que probablement eren molt més incòmodes, però que acomplien la mateixa funció.

L'element local

Una de les gràcies de l'exposició és que combina informacions referents a tendències mundials de la moda, amb elements locals molt destacats. Una part dels materials exposats fa referències a peculiaritats catalanes. Perquè hi ha elements locals que val la pena analitzar, però que són molt poc conegudes. Com el cas de Carme Martí, la dona de Sant Quirze de Besora que va inventar el "sistema Martí" de tall i confecció, que va gaudir de gran popularitat aquí, a d'altres països europeus, al Japó, i a algunes colònies africanes. A Intimitats podem contemplar les produccions d'una cèlebre cotillaire de Tona, Maria Verdaguer, que abans de la guerra civil dissenyava models que avui en dia podrien figurar perfectament en una desfilada de moda. I mostra també els productes de la marca Vogue, de Badalona, que aprofitava el nom de la famosa revista de moda per promocionar els seus productes, tot i que no tenia res a veure amb aquesta publicació.

Gust a poc

L'exposició està molt ben organitzada i combina una temàtica atractiva i un tractament lleuger, amb una reflexió de gran qualitat. S'ha fet un gran esforç per concentrar les informacions i adaptar-les a les limitacions d'espai. S'han elaborat uns vídeos curts però extremadament atractius, amb fragments de pel·lícules molt il·lustratius de cada període. Però la densitat narrativa ha obligat a fer uns plafons amb molt de text, a disminuir el nombre de peces exposades i a limitar els documentals. Sens dubte aquesta exposició es mereixia molt més: més espai, més pressupost i més peces. Però, a desgrat de tot, és realment un gust visitar-la.