Auguste Rodin (1840-1917) és un dels escultors més reconeguts de l'època contemporània. I una de les seves obres clau és La porta de l'infern, en la que va experimentar moltes de les que serien les seves escultures posteriors. Ara la Casa Garriga Nogués, la sala d'exposicions de la Fundació MAPFRE a Barcelona, acull l'exposició L'infern segons Rodin. Està composta per 150 obres de Rodin, moltes d'elles procedents del Musée Rodin, algunes d'elles gairebé mai exposades abans d'aquesta mostra. És una versió ampliada de l'exposició sobre el mateix tema que es va mostrar al Musée Rodin de París. Estarà oberta fins al 21 de gener i ja acumula visitants.
Tercera maqueta de La porta de l’infern. Guix. 111,5 x 75 x 30 cm. Musée Rodin, París. © Musée Rodin (foto Herve Lewandowski).
Resum: l'infern
El 1880 Rodin va obtenir, gràcies als seus contactes, l'encàrrec de realitzar una gran porta, La porta de l'infern, com a monumental entrada per a un futur museu d'arts decoratives. El museu era encara un projecte eteri: no tenia ni ubicació decidida i per tant Rodin va haver de preparar la porta sense saber on aniria col·locada. Va començar inspirant-se en La porta del paradís de Lorenzo Ghiberti i en les portes de la parisina església de la Madeleine, de Henry de Triqueti. Es passaria trenta anys elaborant esbossos i figures per a aquesta monumental obra, que mai seria completada i col·locada en la seva ubicació definitiva (el museu previst mai va arribar a existir). De fet, el 1900 se'n va exposar una versió simplificada a l'Exposició Universal, que no va tenir bona acollida per part del públic. En tot aquest procés de creació les peces s'haurien d'anar adaptant a un marc tan complex com és una porta. A la fi, bona part de les obres que Rodin havia preparat per a la porta acabarien essent els seus temes més destacats. Tant El pensador com El petó van ser pensats com a part de la gran entrada, però a la fi van acabar essent les seves obres més emblemàtiques. El pensador en principi estava inspirat en la figura de Minos, i El bes s'inspirava en un fragment de la Divina Comèdia que explica la relació adúltera entre Francesca da Rimini i Paolo Malatesta. Així doncs, una sola obra acaba essent un resum del conjunt de l'evolució escultòrica del creador francès. Però la porta, com a tal, només va exposar-se cap a la fi de la vida de Rodin, i romandria tancada per sempre. La porta que es va exposar finalment no va fer-la el mateix Rodin, sinó el conservador del seu museu, Léonce Bénédite, que va seguir les instruccions del mestre i va aprofitar els motlles antics de Rodin per fer-ne una nova versió completa de la peça.
Andròmeda, c. 1882-1885. Marbre (abans del 1889) 26 x 30 x 21 cm. Musée Rodin, París. © Musée Rodin (photo Christian Baraja).
De Dant a Baudelaire
Quan Rodin va començar a treballar en el seu Infern estava molt marcat per la Divina Comèdia de Dant. Però no pretenia reflectir l'obra de Dant de forma global, sinó que es va fixar tan sols en alguns versos o en algunes escenes que el fascinaven. Inicialment Rodin va pensar la porta, sobretot, com un catàleg dels turments que pateixen els condemnats a l'infern, tal i com el retratava Dant. Però amb el temps Rodin va anar rebent cada cop més influència de Charles Baudelaire i del seu llibre de poesia Les flors del mal. La sensualitat va anar guanyant protagonisme, i la seducció es va convertir en un element central de les diferents peces. Rodin va anar perdent interès en reflectir els patiments de l'infern i va començar a treballar, en les seves obres, la reacció dels condemnats davant la seva condemna. Però tant en una època com a l'altra, la gran obsessió de Rodin van ser els cossos: cossos torçats de dolor, de passió, de concentració, d'esforç...
El petó. Guix untat de desemmotllant, amb marques de treure punts (cap al 1885) 86 x 51,5 x 55,5 cm. Musée Rodin, París. © Agence Photographique du Musée Rodin - Jerome Manoukian.
El catàleg
La Fundació Mapfre ha aprofitat l'exposició per editar un catàleg sobre L'infern de Rodin. Es tracta de molt més que una reproducció de les peces exposades. S'inicia amb sis capítols de destacats experts francesos en què s'analitzen diferents aspectes de l'obra de Rodin (des de la història de la pròpia peça fins a l'impacte d'aquesta en el món contemporani). La part principal del catàleg és el repàs de l'exposició realitzat per François Blanchetière, conservadora del Museu Rodin, en què la reproducció de les peces exposades es complementa amb uns textos breus, incisius i molt documentats sobre les diferents parts de l'exposició.
Cariàtide caiguda sostenint la seva pedra. Guix untat de desemmotllant. 43,8 x 32 x 30,8 cm. Musée Rodin, París. © Agence Photographique du Musée Rodin - Jerome Manoukian.
Massa infernal
L'exposició de la Casa Garriga i Nogués suposa un magnífic anàlisi de la porta de Rodin. S'aprecia l'exhaustivitat en què s'han treballat tot els aspectes d'aquesta obra, des dels primers esbossos. L'exposició recull l'evolució tècnica del projecte, però també les seves influències artístiques i literàries, i fins i tot ens mostra mitjançant vídeos el procés tècnic d'elaboració de les estàtues. Però l'exhaustivitat suposa, també, molta reiteració: desenes d'esbossos i de motlles d'un mateix grup escultòric, infinitat de fotografies de diferents vistes de la porta... Si això té un indubtable interés per a l'especialista, resulta excexsiu per a bona part del públic. Amb la frustració suplementària que l'obra que s'analitza en l'exposició, com a tal, no es mostra. El resultat de la visita seria molt diferent si, a la fi del recorregut, el visitant accedís a la vista de La Porta de l'Infern, com passava quan es visitava l'exposició al Musée Rodin de París (de fet, hi ha reproduccions de la porta a Mèxic, a Seül, a Tòquio, a Zuric...). Però, després de recòrrer tota l'exposició, el visitant s'ha de conformar amb una fotografia de gran mida de l'obra clau d'Auguste Rodin. I, inevitablement, li queda un regust agredolç.
Foto de portada: El pensador de Rodin.