Avui, 24 de juliol, s'acompleixen 75 anys de l'execució a Paterna de l'anarcosindicalista Joan Peiró i Belis, mort junt a sis altres membres de la CNT. Peiró va ser en diverses ocasions secretari general de la CNT i va ser un dels líders anarquistes més destacats en el moment en què la CNT era la força obrera hegemònica a Catalunya. Tot aprofitant aquesta commemoració s'ha volgut retre homenatge al lluitador amb la col·locació d'una placa de nomenclàtor, en reconeixement al líder anarquista, a la plaça que porta el seu nom, a Sants, el barri on Peiró va néixer. Fins ara era pràcticament impossible saber quin nom tenia la plaça sense recórrer al mapa, perquè pràcticament al lloc no hi ha parets on col·locar-hi les plaques.
En deute
A l'acte hi han assistit unes 150 persones, que no portaven banderes ni han cridat consignes (tan sols tres militants de la CNT mostraven la seva solidaritat amb la vaga del Metro i acusaven al govern municipal del conflicte laboral). Entre el públic hi havia alguns néts del líder anarquista. Gerardo Pisarello, primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, que ha presidit l'acte, ha assegurat que Peiró "representa el millor de la tradició obrera catalana" i ha recordat que va ser doblement víctima: de la Gestapo i del franquisme. Però Pisarello ha volgut recordar, també, que Peiró era, sobretot, un "enamorat de la vida", del ball, de la festa, de la cultura... En l'acte, que s'ha presentat també com un homenatge al moviment obrer de Sants, no hi ha faltat alguna referència a l'actualitat catalana, quan s'ha recordat que l'execució de Peiró "també va ser legal". Mentre descobrien la placa, i hi dipositaven algunes flors al front, ha sonat l'himne anarquista "A les barricades". Pocs l'han corejat. Aquesta Barcelona és molt diferent a la que el novembre de 1936 va acomiadar en olor de multituds el fèretre de Durruti, entre un mar de banderes vermelles i negres.
L'analfabet que va arribar a dirigir un diari
Peiró no ho va tenir fàcil a la vida. Era de família pobre i no va poder anar a escola: va començar a treballar a una indústria de vidre amb 8 anys. Fins als 22 anys no va aprendre a llegir i escriure. Amb uns companys va fundar, a Mataró, una cooperativa de vidriers. El 1906 es va afiliar a la CNT, on va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat. Tot i haver aprés a escriure tan tard, pel seu talent va ser nomenat director del diari Solidaridad Obrera i durant la guerra civil va dirigir Catalunya, una altra publicació anarquista, en català. Va ser un dels dirigents de la CNT en el moment en què el moviment sindical va aconseguir imposar la jornada de vuit hores. Va ser secretari general de la CNT de 1922 a 1923 i de 1927 a 1929.
Peiró a la Cooperativa de Mataró.
L'anarquista que va ser ministre
Als anys 1920 va ser empresonat diverses vegades i va patir dos atemptats. Molts dels seus companys van ser assassinats pels pistolers de la patronal o per les forces d'ordre. Va formar part de l'ala més sindicalista de la CNT, els "trentistes", oposant-se als sectors de la FAI partidaris de l'acció directa. Va donar suport a la proclamació de la República, malgrat que alguns anarquistes no volien involucrar-se en política. Quan va esclatar la guerra civil, va defensar l'entrada de la CNT als governs de Catalunya i Espanya, perquè considerava que la prioritat era guanyar la guerra i va assumir el Ministeri d'Indústria, fins als fets de maig de 1937. Va criticar durament els crims comesos per les patrulles de control de la FAI.
Un heroi
El 1939 Peiró es va refugiar a França on va col·laborar amb l'enviament de militants anarquistes a Mèxic. Ell va quedar-se en territori francès fins al darrer moment, va quedar atrapat per la invasió nazi i va ser detingut pels nazis. Aquests el van dur a Alemanya i després el van extradir a Espanya el febrer de 1941. Va ser brutalment torturat per les forces franquistes. En el seu judici alguns destacats falangistes van declarar a favor seu, tot reconeixent que havia lluitat contra els abusos i les execucions extrajudicials a la reraguarda republicana. El seu judici va trigar, perquè el volien convèncer que s'integrés al Sindicat Vertical franquista: li van prometre que se l'alliberaria si col·laborava amb les estructures obreres de la dictadura. Però ell s'hi va negar. Va ser condemnat a mort i executat.
A Mataró, també
El 1989 Peiró va ser nomenat fill adoptiu de Mataró, per la seva feina com a director de la Cooperativa Cristalleries de Mataró. La comissió ciutadana Homenatge a Joan Peiró i Belis, de Mataró, ha preparat també un homenatge a Peiró en el 75 aniversari del seu assassinat. Es farà al Cementiri dels Caputxins, on hi ha el nínxol de la família Peiró-Olives. Han confirmat la seva presència a l'acte la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; l’alcalde de Mataró, David Bote; l’alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater; la vicesecretària general de la UGT-Catalunya, Laura Pelay; David Marín, membre del Secretariat Permanent de la CNT-AIT Catalunya i Balears; el president de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes, i la junta d’Òmnium Maresme, entre d’altres.
Una placa que levita en un no-lloc
La majoria de barcelonins no en tenen ni idea d'on és la plaça Joan Peiró, tot i que probablement la majoria hi han passat. Es tracta de la plaça situada a la part posterior de l'Estació de Sants. Una de les típiques places dures maragallianes, amb l'agreujant que el seu centre està ocupat per les sortides d'emergència de les andanes de l'estació. La "decoració" de la plaça consisteix en una mena de marquesina postmoderna, que en realitat no protegeix ni de la pluja ni del sol. Un espai prou gran, però absolutament despersonalitzat: sense veïns, sense arbres, sense caràcter... A la plaça Joan Peiró no hi ha veïns que hi prenguin el sol, ni nens que hi juguin: tan sols viatgers que passen, apressats, amb les seves maletes. De fet, és una gran barrera arquitectònica que separa el càlid carrer Vallespir i el seu entorn, de l'animada plaça d'Osca i els seus voltants. Un lloc de pas, sense identitat pròpia. Per poder penjar la placa, com que no hi havia cap paret, hi han posat un parell de blocs de pedra per sostenir-la. Probablement, la placa sigui llegida per ben pocs. "Ja m'hi veig jo la gent asseguda al damunt dels blocs", comentava un dels assistents... La regidora del districte Sants-Montjuïc ha avançat que volen buscar una solució urbanística per recuperar aquest espai per al barri.