El periodisme català disposa per fi d’una història en el to popular i de divulgació que farà arrufar el nas als professionals de la cosa, uns perquè no hi surten i a d’altres perquè sempre hi trobaran a faltar algun tret essencial. Història del periodisme de Catalunya (Editorial Sàpiens, 85€) no és, pròpiament, una Història sinó tres volums d’històries sobre el periodisme editats amb afany més comercial que acadèmic, que era exactament del que es tractava: fer una guia amena per a tots els públics. 

Aquesta és una obra que calia. No ho té tot ni probablement ho pretenia. El que té, però, farà bé a qualsevol casa. El concepte editorial està ben trobat: sembla un col·leccionable d’alta gamma per fascicles més un manual clàssic. Cada volum es compon d’una desena de fascicles que expliquen algun moment del trasbalsat recorregut del periodisme català, des de les gasetes del segle XVII fins als mèdia nadius digitals. El primer volum abasta dels inicis a la Guerra Civil, el segon se centra en la dictadura franquista i l’últim va de la Transició fins al dia d’avui.

L’enfocament popular del projecte no li resta rigor. L’obra l'han escrita mig centenar d’especialistes de deu universitats i altres centres de recerca i documentació, sota la direcció del periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, Francesc Canosa.

Virtut i peu forçat

El format és alhora la virtut i el peu forçat d’aquesta obra. Cada fascicle/capítol, d’extensió i estructura semblants, s’ha encarregat a un autor. Conté, a més del text principal, dos complements: “Els Fets” destaca algun esdeveniment notable i “La Tècnica” alguna nova tecnologia de la informació, ambdues en relació al tema de què tracta el capítol. S’agraeix que no sigui un catàleg de capçaleres (o de mèdia) amb afany de totalitat, com és la clàssica història de Tasis i Torrent del 1966, que és encara la referència. Afortunadament. Com a lectura, aquests volums no poden espantar ningú: es poden llegir com es vulguin, no només cronològicament, estan prou ben il·lustrats i el disseny és funcional.

Aquest mateix concepte, però, fa que el resultat final sigui irregular des del punt de vista més científic. És complicat justificar que s’atorgui el mateix nombre de pàgines al periodisme dels anys trenta, una època daurada, que a les publicacions satíriques modernes o a la premsa de fora de Barcelona ciutat (un cop més anomenada “comarcal”, una dèria barcelonoide). Són afers de gruixos diversos que demanen tractaments diversos, també en una obra de divulgació.

En fi, les clàssiques dificultats per acomboiar la producció editorial i la proposta redaccional. No és fàcil tractar en 21 pàgines el periple de la premsa impresa del 1975 al 2016, període en què, pel cap baix, el sector ha passat mitja dotzena de crisis gruixudes i encara navega la seva pitjor tempesta tecnològica i de model de negoci. En general, però, aquesta història de Sàpiens se’n surt amb dignitat en el nivell divulgatiu que pretén.

Tasca pendent

Algunes mancances, però, tenen poca excusa. Dues de mostra. Una, l'absència de referència a Catalunya com a capdavantera mundial en disseny editorial. A Barcelona hi té la seu Cases i Associats, un estudi que ha fet història en aquest camp, i el 1995 va ser la primera ciutat fora dels EUA a acollir el que encara es considera el millor congrés de la Society for News Design. Una altra: no és adient considerar la multinacional catalana Mediapro com una productora més. Perquè és més que una productora i, sobretot, perquè és un líder mundial.

Val a dir també que, entre altres encerts, l'obra dóna al fotoperiodisme el relleu que fins ara, injustament, no havia rebut en aquesta mena d’obres. També remarquen la personalitat de la ràdio i la televisió, a més de les revistes, en un món on sovint tots els llorers se’ls enduen els diaris impresos de Barcelona.

Història del periodisme de Catalunya té un altre mèrit gran. És un crit d’alerta sobre una tasca pendent: una història del periodisme català que situï el sector i la professió en el seu context polític, social, econòmic i cultural; que destil·li tants estudis i monografies de qualitat publicats els últims 35 anys (gràcies a Guillamet, Casasús, Figueres, Gómez Mompart...) i els hi doni escenari i guió més enllà de la historiografia de catàleg que s’ha fet fins ara.