Maria Favà (El Poblenou, Barcelona, 1949) va començar a treballar als catorze anys. Ha treballat a l’Avui des del primer dia del diari fins a la seva jubilació. Cap periodista que hagi fet informació local a Barcelona als anys 80 i 90 s’ha lliurat que la maleïda Favà li xafés una notícia. Segurament més d'una. Aquest divendres ha presentat “Diari Avui, 1976-2009. Entre el somni i l’agonia”, un llarg reportatge on diu la seva sobre la institució clau en el redreçament del periodisme en català.

Què vol dir quan afirma que “els diaris van haver de jugar un paper extraperiodístic i fer tasques que no toquen en una situació de normalitat democràtica”?

Doncs que convocàvem manifestacions, anàvem a reunions clandestines, fèiem de corretja de transmissió... Quan es funda la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona em convoquen a una trobada, després a una altra... fins que vam arribar a l’església de la Preciosíssima Sang, on es va fer l’assemblea fundacional. Els que llavors cobrien informació política en poden explicar moltes com aquesta. Els convocaven... qui fos... com en Carrillo, que encara havia d’anar amb perruca, que els feia passar tres controls abans d’arribar a la trobada.

Avui costa una mica d’entendre tot això. Com era possible combinar periodisme i militància?

L’Avui surt abans que els partits es legalitzin. Els diaris una mica substitueixen les institucions democràtiques que no teníem... Enmig d’una notícia sobre un semàfor que no funciona deixàvem anar que hi hauria una concentració al vespre. I hi anàvem. Si calia manifestar-se amb els veïns, ho fèiem. En recordo una a les barraques de Santa Engràcia, on ara hi ha la plaça Àngel Pestaña, que va ser dura-dura, i els periodistes hi érem com un veí més, perquè pensàvem que era de llei. Després els veïns se’n tornaven a casa seva i nosaltres al diari a escriure la notícia. Això avui seria impensable i les noves generacions no ho entenen.

Tenen el dubte de si aquella actitud vostra seria escaient en un periodista d’avui.

Esclar. El meu cap, llavors, estava amb nosaltres. Però ara em diria: Maria, això no s’ha de fer, cal agafar distància. Fa 40 anys, però, aquesta distància no s’exigia —ni s’havia d’exigir. Molta gent ha dit que la primera portada de l’Avui, amb aquell títol sobre la vaga del Metall, és casualitat. De casualitat, res. Al darrera hi havia un senyor que es deia [Josep] Faulí [el primer director del diari] i que ho tenia molt assumit, això de la lluita obrera. Aquella informació la signa un capellà en actiu, que és el Joan Subirà. Podríem haver posat qualsevol guerra. Però no, vam titular amb la vaga del Metall.

Per què encara no hi ha ningú que hagi explicat per què era raonable el periodisme d’aquell temps actués així?

És que el què fèiem no era ben bé periodisme. Sortíem del franquisme. Al llibre “Barris, veïns i democràcia” en Marc Andreu s’acosta a donar una explicació del què fèiem. Nosaltres venim de la premsa clandestina. Jo vaig treballar a l’API [Agencia Popular Informativa, butlletí clandestí antifranquista (1972-1976) proper al PSUC i a CCOO] i a Quatre Cantons [una revista del Poblenou (1963-1978) dirigida, entre d'altres, per Rafael Pradas i Josep Maria Huertas] i aquells anys estic acostumada a que les meves informacions serveixin per a mobilitzar la gent. N’estava convençuda i creia que era necessari. Però als anys 80 tot això ja no calia.

L’antifranquisme va marcar professionalment la vostra generació?

Un dia, en Pasqual Maragall, l’alcalde, ens va reunir als que treballàvem la informació local al Gran Cafè. Ens va dir: els que heu treballat en el franquisme no treballareu bé en democràcia. Era el seu parer. Certament, al Maragall el vam tractar molt durament al principi. Estàvem acostumats a repartir castanyes...

Vosté explica al seu llibre que l’Avui no va tenir temps de confegir un projecte editorial clar per les presses amb què va sortir.

Aquesta és la gran errada de l’Avui. En Franco havia mort al novembre [del 1975], al desembre nomenen director general de Premsa [al govern de Madrid] el Carles Sentís i la primera setmana de gener concedeixen el permís de publicació al diari, que feia anys i panys que el demanaven. L’aconsegueix el Sentís, que sempre havia jugat a dues bandes. L’Espar Ticó, el Cirici, el Maluquer [principals promotors de l’Avui] tenien por de que hi hagués una involució, com es va provar al 23-F... Per això van decidir que el diari sortís immediatament, per Sant Jordi [del 1976]. En Faulí i en Josep Maria Cadena [el primer sotsdirector] volien ajornar-ho a l’Onze de Setembre. No els van deixar. Vam fer només tres números zero [proves reals del diari].

Portada del llibre i del primer exemplar de l'Avui

No estaven madurs per sortir?

No. Ni financerament, ni empresarialment ni pel que fa a la redacció. Teníem una mitjana d’edat de 25 anys. Molts s’estrenaven a l’Avui i d’altres teníem una vida professional molt curteta. Pel que fa a la llengua catalana, zero. Jo mateixa vaig aprendre el català amb les fitxes del [Josep] Ruaix... A El País [va sortir el 4 de maig del 1976] s’hi van estar un any fent números zero. Tenien molts més diners. L’Avui tenia els fons dels comptepartícips i ens el vam petar el primer any.

Ningú va corregir el rumb a mesura que la democràcia s’estabilitzava?

És que es van acabar els calés. A l’Avui del primer any s’hi veu un ventall ideològic impressionant, que s'estreny a mesura que s’acaben les peles i en comencen a entrar, primer, via Tarradellas, i després, directament des de Convergència. Hi ha diversos intents de rellançar el diari i alguns directors —el [Jaume] Serrats, el [Vicenç] Villatoro, el [Vicent] Sanchis— vénen amb moltes promeses i amb diners. Però eren poques peles i no n’hi havia prou per a fer una remuntada de debò. Sempre vam anar amb una sabata i una espardenya. Quan arriba l’Antoni Cambredó [en va ser president executiu del 2005 al 2009] des de La Vanguardia queda astorat de totes les coses que fem sense mitjans humans i econòmics. Es va convertir en un fan de l’Avui.

Va poder quallar en algun moment, l’Avui?

Ens mancava publicitat. Al començament no es van saber gestionar ni la publicitat ni les subscripcions. Era un desgavell. Les centrals de publicitat eren a Madrid i malgrat que vam obrir sucursal allà per a captar publicitat, no hi havia manera. El diari tenia una proporció de publicitat que no es corresponia a la seva difusió.

Per què no s’hi van implicar més 'pròcers' catalans en aquest projecte?

Està demostrat que els pròcers no en saben gens, de diaris. Quan hi posen moltes peles el que volen és manegar. El cas més flagrant és el [Jordi] Pujol, que no va saber manegar El Correo Catalán. A mi em va dir que mai havia intervingut en els continguts de l’Avui. Bé... això ho desmenteixen tots els directors. En fi: quan aquesta gent hi posa peles hi vol intervenir... i aquí s’ha acabat la història. També passava que només intervenien quan el Pujol els ho demanava, puntualment. No era prou. En posaven poques i s’acabaven aviat. Si li demanaven calés al Puig [l’empresari perfumista] o als xampanyers, en devien posar... Encara ara hi ha gent que no ha dit que va posar peles a l’Avui, malgrat que avui seria una medalla, oi? Aquesta és una de les grans mancances del meu llibre. No me n’he sortit de saber qui hi va posar diners, només he aconseguit alguns noms.

Quin misteri.

Aviam, algunes coses les pagaven directament les conselleries. La persona que feia el suplement d’Ensenyament, que es va fer durant dos anys, cobrava directament de la conselleria. El suplement de Cultura, que era un gran suplement, el pagaven els editors si no al cent per cent, al vuitanta per cent. Però pel diari-diari... les peles venien del Palau: en època del Tarradellas de la Diputació de Barcelona i després de petits o mitjans empresaris que el Pujol ens enviava.

És una bona descripció dir que l’Avui era un diari sense empresa?

Sí. Per dir-ho ràpid.

Al llibre explica que els periodistes de l’Avui tenien l’autoestima baixa.

Vam tenir alts i baixos. El Santiago Ramentol [director 1987-1989] és un moment alt. El nou model que impulsen el Vicenç Villatoro [director 1993-1996] i el Martí Anglada n’és un altre. El Sanchis hi insistia molt en l’autoestima. Una anècdota: una periodista sortia del diari amb El País a sota del braç i ell li posa dins l’Avui i li torna. “Llueix l’Avui, no llueixis El País”, li va dir. També cobràvem menys que els periodistes d’altres diaris per fer la mateixa feina. L’Agustí Pons [periodista i escriptor que hi va treballar] explica que tots els intel·lectuals del moment perdien el cul per publicar a El País. Van girar la cara a l’Avui.

Eren conscients del què feien, a l’inici del diari?

Sabíem que molta gent l’esperava. Crec que n’érem conscients. Vam sortir del buit. No teníem diaris on emmirallar-nos. La generació que va abans de la nostra no hi és. No teníem mestres. El Cadena, el Pernau, el Faulí... Pero van començar en diaris en castellà, de corta y pega... A l’Avui els teletips venien en castellà i els havíem de refer en català, traduir-los i adaptar-los...

Se li ha fet justícia, a l’Avui?

No. Nosaltres ens inventem el llenguatge periodístic català contemporani. Jo anava a l’hemeroteca a veure els diaris catalans dels anys 30 i... aquell llenguatge ja no ens servia. Era dur. Un cop, amb en Jaume Fabre vam fer una informació sobre el cinturó de Ronda i en portada vam titular “el cinyell de Ronda”. Fins que no ens vam decidir a fer servir “cinturó”, com en deia tothom... El nostre català ens l’agafen TV3 i Catalunya Ràdio, que van néixer vuit anys després... i l’Ara, que està fet per gent de l’Avui, com l’Albert Pla. L’Avui deixa, sobretot, la recuperació de la llengua. És el primer diari fet i pensat en català després de la mort del Franco. També va ser una gran escola de periodistes.

Com el Vicent Sanchis, el nou director de TV3.

Al Sanchis l’han reprovat abans que faci res. Als directors de TV3 sempre se’ls ha escollit igual. Per què s’estripen les vestidures, ara? I a favor d’ell he de dir que va ser el millor director de l’Avui i és un gran professional. Va fer-ho molt bé. Que sabem com pensa? Sí. Tothom pensa d’alguna manera.

FRA LIB 2000px
MÈDIA CIRCUS Es pot fer aquesta portada? Antoni Maria Piqué