L’actualitat informativa porta a primera plana els incidents de Gràcia. Diverses nits consecutives d’aldarulls que presenten l’antiga vila com un focus de contestació al sistema. Gràcia té una llarga història de revoltes. I és la plaça més representativa de les revolucions socials de la història contemporània de Catalunya. Moviments que remunten a principis del segle XIX, i que s’han succeït en el decurs dels últims dos-cents anys. La Revolta de les Quintes de 1870, per les seves tràgiques conseqüències, és la més rellevant històricament. I la que millor defineix l’antiga vila com un espai de tradició històrica reivindicativa dels valors de la llibertat i dels avenços socials.

Corria l’any 1870 i Gràcia ja havia adquirit la fesomia que mostra actualment. Havia superat els trenta mil habitants i tenia un parc immobiliari de més de nou mil habitatges. Era la segona ciutat del Principat en nombre d’habitants -per davant de Tarragona, Lleida o Girona-  i doblava la població dels principals focus industrials del país –Sabadell, Terrassa, Manresa o Mataró- i del pla de Barcelona –Sant Andreu o Sants-.  La seva composició social era bàsicament formada per famílies d’origen rural procedents de la Catalunya interior, del nord del País Valencià i del Pirineu aragonès, i de classe obrera, que treballaven –homes, dones i nens- en les fàbriques escampades arreu de la ciutat i del pla de Barcelona.

Tensió permanent

Eren els inicis de la Revolució Industrial, i les condicions laborals eren pèssimes. Les relacions entre patrons i treballadors estaven presidides per la tensió permanent. A Gràcia, les fàbriques més emblemàtiques –el Vapor Vilaregut i el Vapor Puigmartí- eren un focus permanent de conflictes des d’inicis del segle. A cada crisi que periòdicament assotava la societat, a Gràcia es reproduïen els esquemes de protesta més genuïns del paisatge social i econòmic de la industrialització. I en aquest context van avançar ràpidament les idees que articulaven els moviments obreristes. Gràcia va ser pionera en la creació d’institucions obreres com les cooperatives de consum o els ateneus culturals. Gràcia era republicana i federalista.

En aquell any de 1870 l’Estat espanyol estava immers en una situació política caòtica. Liberals, conservadors, republicans, moderats, radicals, federalistes, i el que restava del carlisme tradicionalista, es disputaven el poder en un escenari polític molt inestable. Els Borbons havien estat expulsats del tron, i el general  Prim –l’home fort de la política d’aquell temps- havia anat fins a Torí a buscar un Rei –Amadeu de Savoia- per a evitar l'inevitable: la proclamació de la República. I mentre passava tot això, els militars es lliuraven a la seva tradicional i obsessiva pretensió de salvar la pàtria, i sovint sortien dels aquarteraments a imposar el seu ordre, a base d’allò que ells anomenaven “pronunciamentos” i que no eren altra cosa que cops d’Estat.

El servei militar obligatori ja s’havia imposat. I la població en general ho veia com un instrument de domini que exercia el poder –amb independència de la seva ideologia- per a enquadrar a les persones i disposar de les seves vides. En ares dels foscos interessos de les oligarquies colonials esclavistes o de les oligarquies peninsulars latifundistes. Fins i tot, en ares de la complicitat de la burgesia industrial amb els poders oligàrquics. El descontentament amb el sistema de “quintes” –el reclutament forçat de civils- era generalitzat. I molt contestat. Sobretot en aquells escenaris on els moviments populars –obreristes- havien aconseguit articular una oposició. I Gràcia, per la seva composició social, era un d’aquests escenaris.

Crida a Quintes del 1870

El 4 d’abril de 1870, l’exercit va cridar a “quintes” a tots els municipis del pla de Barcelona. En aquella època el reclutament es feia poble a poble i era l’exèrcit qui feia la labor. A Gràcia, quan van saber que els militars havien sortit de Barcelona i es dirigien a “quintar” els joves de la vila, van brandar la campana a toc de sometent, que era la manera tradicional d’avisar que la població estava a punt de ser atacada. Era la campana de la plaça d’Orient, actualment plaça de la Vila. Els militars ho van prendre com una ofensa. I amb l’estil que els caracteritzava –i que els caracteritza- van disparar diverses canonades contra el campanar fins a esquerdar-lo. Tot i així, el fet més destacat va ser que la campana va continuar brandant ininterrompudament.

A les portes de Gràcia es va organitzar la defensa popular. La documentació de l’època ens diu que els movia la ferma oposició al reclutament obligatori. I a les seves conseqüències. Espanya ja no era una potència colonial. Però mantenia el domini sobre les illes de Cuba, Puerto Rico, les Filipines i les Marianes. Territoris dominats per una climatologia extremadament calorosa i humida, sobre la qual els europeus tenien moltes dificultats d’adaptació. La climatologia i les malalties eren el principal enemic de les tropes espanyoles. I la gent de Gràcia temia perdre els seus fills en aventures colonials que únicament beneficiaven als grans terratinents esclavistes i a la burgesia industrial que es proveïa de matèria primera de les colònies.

L’exèrcit va disposar un setge al voltant de la vila. I després de cinc dies d’intensos combats, va acabar entrant a sac a la vila. Com ho hauria fet un exèrcit invasor. Un exèrcit estranger. El resultat va ser de vint-i-set morts civils i una quantitat important –les fonts no ho precisen- d'habitatges saquejats. Durant el setge, la campana de Gràcia no va deixar de brandar. Tibant la corda hi havia una persona anònima, que la història local de Gràcia identifica com una dona d’extracció humil. La viva representació de la seva societat, i que en l’actualitat hem vist reflectida –amb l’obligada distància cronològica i la diferència de context històric- en la fantàstica fotografia d’en Sergi Alcàzar publicada a El Nacional dimecres dia 25.