En una opinió a El País aquest dimarts, Gloria Lomana s'enrabia, s’irrita i es consumeix: el Financial Times i The New York Times, diu, manipulen grollerament la informació sobre el procés català i fan la gara-gara al sobiranisme. Per reblar l’acusació, com volent aportar la prova definitiva, recorda que el Times ja va “desoir la petició del rei Joan Carles en contra” d’il·lustrar un reportatge sobre els cruels efectes de la crisi a Espanya amb unes fotos de Samuel Aranda on es veia, entre altres escenes, un home regirant un contenidor d’escombraries. Aquesta foto, feta al carrer Barcelona de Girona, va acabar a portada. Aquesta portada:

Diu Lomana: “No es la primera vez que un periódico americano nos hace flaco favor con una portada. The New York Times ilustró nuestra crisis, desoyendo la petición en contra del rey Juan Carlos, ilustrando el titular de ‘España retrocede al rebuscar sus hambrientos comida en las basuras’ con un mendigo escudriñando en un contenedor callejero. Otro grosero storytelling (...)”.

Escriu “otro grosero storytelling” perquè el tema de l’article és el procés, que defineix com a “venda d’emocions”, “culebrot”, “poca-soltada”, etcètera. També parla de “los desorientados catalanes” (tots?). Certament, aquesta part no té gaire interès perquè s’ha repetit molt —encara que sempre sobta veure El País publicant aquesta mena de peces—.

És interessant el concepte que Lomana té del bon periodisme. Creu que el New York Times o el Financial Times s’han de quadrar davant el Rei d’Espanya. Per què? Serà el que ella feia quan era cap d’informatius d’Antena 3 TV, entre juliol del 2003 i juliol del 2016? Pensa el lladre que tothom roba.

També diu “nos hace un flaco favor”. De qui parla, en primera persona del plural? Segur que no és un plural majestàtic, això seria massa. Si parla dels espanyols —se sobreentén— ho fa com un d'aquests futbolerus que queden a veure el partit a casa d’un amic o, a l’extrem, és una d’aquelles queixes contra l’enemic exterior típica del nacionalisme ranciot que veu conxorxes per tot arreu —o una havanera on tingueren la culpa els americans—.

Tot fa una mica de peneta. No ha fet ni mitja recerca, ni ha comprovat res. Escriu a pèl i deixant-se anar. Diu que el Financial Times és “americano”. Tothom sap que és britànic. Pitjor, ignora la tradició del New York Times, (aquest sí nord-americà), d'informar així hagi de desafiar presidents: a Kennedy en el cas de Bahía Cochinos; a Johnson pels drets civils; a Nixon pels Papers del Pentàgon... La valentia del Times també és darrere la sentència The NY Times Co. v. Sullivan, del 1964, on el Tribunal Suprem estableix la doctrina de l’absència de malícia, que protegeix la llibertat d’informació i expressió contra els poderosos i fou crucial en la lluita en favor dels drets civils. Això només per esmentar casos antics famosos, perquè si fem un repàs extens no acabarem mai. The New York Times és un diari decisiu, també per totes les seves misèries.

Per no saber, Lomana no sap (o no ha volgut saber) ni els detalls de què va passar en el cas que comenta. És cert que Juan Carlos I es va reunir amb el Consell Editorial del Times, però després que publiquessin aquell reportatge, no abans. No els va demanar res, com és natural en una persona educada que coneix el diari i els EUA i sap on trepitja. Pitjor encara, tot això ho va explicar el mateix El País. Si ella vol quedar malament, passi; però que també faci perdre la cara al Rei emèrit...

Juan Carlos I no va tenir més sort que els presidents esmentats. I no per una pèrfida animadversió “contra el sud”, com fa entendre l’articulista. Si el llegís més sovint, sabria que el 28 de juliol passat, el mateix Times publica una crònica de 2.569 paraules que la faria embogir. Es titula “El llarg malson econòmic d’Espanya s’ha acabat” i les fotos són de... Samuel Aranda, fill de Santa Coloma de Gramenet, premi World Press Photo i premi Ortega y Gasset, aquest últim concedit pel mateix diari El País.

Al Times no decideixen per manies, ni tenen agendes ocultes, ni segueixen consignes, ni es deixen intimidar. Si la foto d’aquests dies és de la Guàrdia Civil requisant urnes o detenint diputats... també la publicaran. Potser és això que fa por.

Que Lomana no sàpiga aquestes històries —i altres— pot ser mandra, incompetència o malícia. Pot ser una combinació de tot plegat. És difícil d’esbrinar. En qualsevol cas, aquesta ignorància explica molt bé quin és el valor de la seva opinió i el nivell de la seva anàlisi en la columna. Cap.