Títol original: El hombre de las mil caras

Any: 2016

Durada: 123 minuts

Director: Alberto Rodríguez

Repartiment: Eduard Fernández, José Coronado, Carlos Santos, Marta Etura, Emilio Gutiérrez Caba

Productora: Zeta Cinema / Atresmedia Cine / Atípica Films / Sacromonte

Francisco Paesa, també conegut com Francisco Sánchez o Francisco Pando, és un personatge implicat en bona part dels escàndols de l'Espanya dels darrers cinquanta anys. Va estar implicat en els aspectes més tèrbols de la descolonització de Guinea Equatorial, en el GAL i en la lluita contra ETA, en les vendes d'armes a països en guerra com Angola, en la fugida de Luis Roldán i, darrerament, en els papers de Panamà. Tenia fama de playboy i va estar promés amb la vídua del dictador Sukarno d'Indonèsia. Hi ha qui l'ha definit com a "superespia", i hi ha qui, senzillament, el considera "estafador a temps complet i espia a temps parcial". La seva fascinant biografia és, ara, la base de l'argument de la pel·lícula El hombre de las mil caras, d'Alberto Rodríguez, que el dissabte passat es va presentar al Festival de Cinema de Sant Sebastià amb gran èxit, i que aquest divendres arriba als cinemes. Aquesta pel·lícula està inspirada en un llibre del periodista Manuel Cerdán Paesa, El espía de las mil caras, del 2005. Justament Plaza & Janés acaba de reeditar aquesta obra, coincidint amb l'aparició del film.

Una pel·lícula amb totes les de la llei

La vida de Paesa és una vida de pel·lícula. No només és fascinant per als que coneixen al personatge, sinó que ben explicada pot ser interessant per a qualsevol, perquè reflecteix les parts més fosques de l'ànima humana. I Alberto Rodríguez ha apostat per fer una pel·lícula per a un públic ben ampli: no cal estar interessat en la corrupció en la política espanyola per veure-la. El hombre de las mil caras és la història d'un pinxo buscavides, d'un expert estafador que construeix una complexa trama per timar tothom. Qualsevol pot quedar-se fascinat per la història, fins i tot a l'estranger. En aquest sentit, és un producte perfectament exportable. S'ha rodat a tretze països diferents, usa 147 decorats diferents, acumula 223 seqüències, té una banda sonora impressionant... La verosimilitut és completa. Els actors broden el seu treball, especialment Eduard Fernández, que interpreta al misteriós Paesa, i José Coronado, que fa el paper de Jesús Camoes, ... El director parteix d'una història real, però inventa aquells detalls que probablement mai coneixerem: evita caure en el documental i aconsegueix mantenir al màxim la tensió durant les dues hores de la cinta. Encara que sabem quin serà el final, Rodríguez aconsegueix tenir-nos captivats fins al darrer moment. L'únic problema, potser, és que per fer entenedora la història ha de recórrer amb excés a la veu en off.

Mig personatge, una pel·lícula

El hombre de las mil caras no és una història completa d’aquest polièdric personatge (que donaria per a una telenovel·la amb desenes d'episodis). Es tracta, senzillament, de la història de la implicació de Francisco Paesa en la fugida de Luis Roldán, el cap de la Guàrdia Civil en temps de Felipe González. Roldán va escapar d'Espanya quan era investigat per haver estafat 1.500 milions de pessetes i va aconseguir escapar a la justícia durant gairebé un any. Tot sembla indicar que va passar tot el temps de fuga a París, però seria arrestat a l'aeroport de Bangkok en un confús episodi mai aclarit del tot i que va provocar un immens desgast al govern del PSOE. La pel·lícula explica com Paesa va col·laborar amb la fugida. A partir d'aquí explica que el superespia es va quedar amb tots els fons del fugitiu, i a sobre es va embutxacar una comissió per capturar al fugit més famós d'Espanya. L'estafa es col·loca, doncs, en el centre de l'argument, pel damunt de les intrigues polítiques, que només estan en el rerafons de la història.

Alberto Rodríguez, mestre de la claqueta

Alberto Rodríguez (Sevilla, 1971) és un director que, amb aquest, acumula set llargmetratges. Entre els seus títols cal destacar 7 vírgenes (2005) i La isla mínima (2014). Ha estat nominat per a 7 Goyas, i amb La isla mínima va guanyar el de millor director i millor guió original. El primer curt que va rodar, Banco, va fer-lo amb només 30.000 pessetes i va guanyar molts premis. Aquest llargmetratge ha costat 5.000.000 euros i aspira també a guanyar tot tipus de guardons.

Entre Torrente i James Bond

Paesa va començar a tenir vinculacions amb els serveis d'espionatge quan es va incorporar als serveis secrets de Carrero Blanco, però mai ha deixat de treballar pel seu compte. És famós per mantenir un alt nivell de vida, que financia amb negocis poc clars. Presumeix de playboy, i va mantenir una relació amb Dewi Sukarno, la vídua del dictador indonesi.  El seu moment de glòria va ser la seva intervenció en la captura de la cúpula etarra a la cooperativa Sokoa, al País Basc francès. Paesa havia venut uns míssils a ETA, i els va situar uns localitzadors que van permetre el seu seguiment i van posar de manifest la ubicació dels caps de l'organització. Però la seva història també té punts d'astracanada: el 1998 va publicar una esquela anunciant la seva mort: es trigaria alguns anys en verificar que continuava viu; ell assegura que va desaparèixer perquè va ser ferit en un combat amb terroristes a Tailàndia i va quedar en coma. Va fugir a les persecucions policials gràcies a la immunitat que li oferia un passaport diplomàtic de São Tomé i Príncipe, un estat de poc més de 100.000 habitants amb un govern molt proper al PSOE... Paesa, actualment, assegura que encara treballa d'espia, que té contactes amb Jean-Claude Junker, amb el rei d'Aràbia Saudita, amb la Unió Europea... Hi ha qui ho dubta.

La extradición de Roldán en El hombre de las mil caras © JulioVergne.

La reacció de Paesa

Fa una setmana, després d'anys de silenci, Francisco Paesa s'ha posat amb contacte amb la premsa i ha concedit una entrevista, a París, a David López per a la revista Vanity Fair. Reacciona així a l'estrena de la pel·lícula d'Alberto Rodríguez. Paesa, ja amb 80 anys i sense cap compte pendent amb la justícia espanyola, continua presentant-se com un "patriota". Assegura que va deixar Espanya ofés perquè es jutjava al condecorat general Enrique Rodríguez Galindo pel segrest i assassinat de Lasa i Zabala (és probable que Galindo i Paesa coincidissin a Guinea). Assegura que només va col·laborar amb l'Estat amb la lluita contra ETA i que no va cobrar res per l'operació contra Sokoa i que mai no es trobarà als arxius oficials un rebut amb el seu nom. Diu que ni tan sols va cobrar comissions per l'extradició de Roldán: "Soy un gilipollas". Afirma que va ajudar a fugir a Roldán per indicació d'algun alt càrrec del govern, però, com un bon soldat, no diu qui va ser: "No recordo ni recordaré qui em va trucar. És la meva forma de ser. No dono mai noms ni comprometo a ningú. Però va haver de ser una alta jerarquia del govern". Nega absolutament haver estat mai estafador. De la resta, no aclareix gaire cosa.

Paesa a París, a El hombre de las mil caras ©JulioVergne.

El preu d'ETA

Francisco Paesa durant molt de temps va protagonitzar activitats poc clares i més aviat indignes. Una de les seves gestes va ser intentar estafar el president Macías Nguema, de Guinea Equatorial, amb la creació d'un banc nacional. Se l'ha relacionat amb la venda d'armes a Angola (un país amb molt bona relació amb els governs del PSOE) a través de São Tomé i Príncipe. Aquest perfil més aviat brut va blanquejar-se de cop quan Paesa va facilitar la captura de la cúpula d'ETA a Sokoa. Paesa va convertir-se en un heroi de les forces de seguretat, tot i que va continuar dedicant-se a activitats dubtosament lícites. La història de Paesa, malgrat tot, a diferència del que diu la pel·lícula, no és només la història d'un gran timador: és la d'un home que va ser essencial durant algun temps per a les clavegueres de l'Estat.

Al cinema, a gust

El hombre de las mil caras és una pel·lícula que val la pena veure. Per a qualsevol, és una pel·lícula que ofereix una estona d'entretinguda diversió. Per als interessats en la política espanyola és això, però també molt més: és un recordatori de les tenebres més pudentes de la política espanyola.