Francisco Marco és, sens dubte, el detectiu més famós de Catalunya. Va ser ell qui va organitzar la gravació de la conversa entre Alícia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez, l'ex de Jordi Pujol Ferrusola. És doncs, l'home que va sacsejar els més sacrosants fonaments de la política catalana. Ara l'home d'acció es passa a l'escriptura. Ha publicat Cazando infieles (ed. Corre la Voz), un manual per als que creguin que la seva mitja taronja els està posant les banyes. Els adúlters ja es poden posar a tremolar. L'home que netejava les clavegueres de l'Estat passa a netejar les clavegueres de les nostres llars.

Método 3

Método 3, l'agència creada per Marita Fernández, la mare de Francisco Marco, va ser l'empresa de detectius més famosa d'Espanya. Avui en dia Marco ja no controla la marca Método 3, que li va ser embargada pels seus problemes econòmics. Però assegura que el seu nou llibre representa “el Método 3.0 para saber la verdad y probarla”. Afirma que el seu llibre és de gran importància perquè “la infidelidad perjudica seriamente la salud” o, fins i tot, "la infidelidad mata".

L'home de La Camarga

Marco es va donar a conèixer davant el gran públic a l'abril del 2015, quan va comparèixer al Parlament de Catalunya per declarar en la comissió sobre la corrupció. Va reconèixer el que ja se sabia, que la seva agència de detectius havia gravat la conversa entre la líder popular Alícia Sánchez-Camacho i l'exparella de Jordi Pujol Ferrusola, Victoria Álvarez, quan aquesta denunciava la implicació del seu antic nòvio en afers de corrupció. Al Parlament, davant l'estupor dels presents, Marco va confirmar que, en contra del que havia afirmat la dirigent popular, la gravació havia estat encarregada per algú de l'entorn d'Alícia Sánchez-Camacho, i que per tant ella estava al dia del seu seguiment (i, per tant, la gravació no era il·legal). En aquell moment tothom sospitava del dirigent socialista José Zaragoza, però aquest va negar-ho i Marco no el va involucrar directament. De fet, Sánchez-Camacho i Vicky Álvarez van arribar a un acord extrajudicial amb Marco i van renunciar a seguir el cas a canvi d'una indemnització. La veritat, doncs, mai se sabrà als jutjats. Algú volia tapar-la.

Detectiu contra superespia

El 2004 Francisco Marco va protagonitzar un dels seus casos més sonats. Algú li va encarregar localitzar a Francisco Paesa, un home que portava anys fugit d'Espanya. Paesa havia treballat com a espia a la Guinea Equatorial, on havia estafat el seu dictador, Francisco Macías. Més tard va vendre dos míssils antiaeris a ETA, però els va col·locar sensors de localització i gràcies a això la policia va poder capturar molts terroristes. Paesa també va estar implicat en els GAL. El 1995 Paesa va ser l'intermediari que va aconseguir la captura de Luis Roldán, l'antic cap de la Guàrdia Civil implicat en tèrbols afers de corrupció. Però tot sembla indicar que, a canvi de l'entrega del delinqüent, Paesa es va quedar amb el botí i per això va ser reclamat per la justícia. El 1998 es va fer passar per mort, i fins i tot es va fer publicar diverses esqueles. Es va descobrir la farsa, però durant molts anys va desaparèixer de circulació. Però sembla que les autoritats espanyoles no estaven gaire interessades a localitzar-lo, perquè Marco va poder trobar-lo amb facilitat, i va divulgar la informació a través d'El Mundo. Però ningú va capturar Paesa. El cas Roldán va prescriure, i Paesa va seguir ficat en embolics, en aquest cas amb la màfia russa. El 2011 va ser detingut a un aeroport de Sierra Leona: se sospitava que volia traficar amb or o amb diamants; va ser alliberat al cap de poc. No se n'ha sabut res més. Fins ara.

Espionatge blaugrana

Método 3, en temps de Joan Laporta, va espiar diversos directius del FC Barcelona i altra gent propera al club per encàrrec de l'ex director general Joan Oliver i del cap de seguretat Xavier Martorell. L'operació va costar mig milió d'euros en total. Francisco Marco va insinuar que s'havia espiat aquestes persones per intentar evitar que presentessin la seva candidatura a la presidència del club contra Laporta. Però els informes no han aparegut mai: diuen que es destruïen un cop llegits. De fet, fins i tot hi ha qui creu que mai no van existir i que tot va ser una maniobra per desviar diners. Però també hi ha qui creu que els espionatges tenien un rerefons polític i no esportiu, i que es va usar el Barça com a eina de distracció.

El cas Madeleine

Método 3 va ser contractada també pels pares de la nena de quatre anys Madeleine McCann, desapareguda a Portugal el 2007. Método 3 va obtenir una gran publicitat d'aquest contracte, però el cert és que no van aconseguir grans progressos. Marco presumeix que va cedir les seves vies d'investigació a Scotland Yard, però la policia anglesa tampoc ha obtingut avenços. Hi ha qui sospita que, en realitat, Marco no va investigar pràcticament res en el cas Madeleine, i que en realitat es va embutxacar grans quantitats de diners per no fer res.

Contractat per tothom

Un dels problemes dels polítics amb Marco és que aquest va realitzar tasques per a gairebé tots els partits polítics, i probablement sap massa coses de tots ells. Es té constància que havien treballat per al Partit Popular, per a Convergència i per al Partit dels Socialistes de Catalunya. Ciutadans reconeix que havia contractat l'agència per evitar que els reventessin mítings... I fins i tot la CUP de Valls la va fitxar per fer una investigació sobre un possible cas de corrupció urbanística. En temps del tripartit, Método 3 va beneficiar-se de diners públics...

Entre la legalitat i la il·legalitat

Método 3 va ser acusada de fer escoltes il·legals. Hi ha sospites que l'agència podria haver treballat per compte dels aparells de l'Estat en un intent de desestabilitzar el sobiranisme. De fet, CiU i ERC van apuntar el CNI com a responsable de l'intent. Hi ha fortes sospites que Método 3 treballava de forma poc ètica. De fet al 2012 ja havia estat implicada en l'operació Pitiüsa, que va posar al descobert una trama de venda de dades privades. Després de la gravació de La Camarga, Método 3 va caure en desgràcia i se li van acumular els problemes. Un soci de Marco, Antonio Tamarit, el va demandar per impagament de salaris, i el jutge va acabar per embargar la marca Método 3 per cedir-la a l'exempleat. L'empresa va deixar d'existir del tot i va desaparèixer dels seus locals.

'El Método'

Abans de publicar Cazando infieles, Marco havia publicat el llibre El método (La Esfera de los Libros, 2014). En ell explica detalladament la seva participació en la gravació de La Camarga, però també explica alguns dels afers bruts en què va estar involucrat, com les trames muntades pel comissari Villarejo, o els negocis tèrbols de l'empresari Javier de la Rosa o els del traficant d'armes al Kassar. Més tard, Federico Marco va provar amb la novel·la i va publicar Realpolitik, un llibre de ficció política inspirat en les seves pròpies vivències.

L'embolic editorial

Cazando infieles s'ha publicat a l'editorial Corre la Voz. Aquesta empresa fa temps que té relació amb Marco, i no precisament cordial. El 2014 va publicar el llibre La cortina de humo, de dos empleats de Método 3, Antonio Tamarit i Julián Peribáñez. En aquest llibre feien revelacions sobre les escoltes de la Camarga, sobre el saqueig del FC Barcelona i sobre afers relacionats amb la trama Gürtel. Però Marco va denunciar-los, acusant-los d'usar una informació confidencial que havien obtingut de la seva feina a Método 3, i va aconseguir que el jutge embargués la publicació abans no sortís a les llibreries. Ara, Corre la Voz ha canviat de bàndol.