En un hotel espatarrant, davant d’un mar tranquil, em prenc un coco-loco més fred que la neu, i reflexiono sobre els darrers mesos de la meva vida i la d'Espanya. L’estiu és una estació superficial. La seva efervescència està feta de promeses vanes i paraules buides. De vegades això ens ajuda a pensar sense enganyar-nos i a recordar que Jesucrist va morir verge i força jove.

És com si, a poc a poc, ens toqués viure tot allò que sempre vam saber. A mesura que ens fem grans hem d'acceptar que el món funciona amb regles més senzilles i primàries del que ens agradaria. Està bé donar oportunitats a la sorpresa i el talent, però la veritat no ens hauria d’indignar. Un cop s’ha manifestat, cal respectar-la i abraçar-la com si fos de la família.

Per mantenir la humanitat, a més de voler guanyar, és bàsic saber perdre. Una visió creativa de la vida només pot sostenir-se defensant la capacitat de creure en coses que queden fora del nostre control i que, per tant, ens poden ferir o derrotar. Refugiar-se en mons millors per ajornar contradiccions i conflictes decisius és igual que perseguir la fama per omplir el tedi i la buidor i acabar addicte als ansiolítics per poder seguir el ritme.

A mi Franco no se'm va morir al llit, com a la generació que va impulsar la Transició. Però l'educació que he rebut és deutora de les excuses dels vençuts, i fa putades a la meva intuïció. De vegades necessito massa temps per comprovar que no cometo una injustícia o m'equivoco. Com molta gent d'aquest país sovint em toca desaprendre coses per evitar que els comediants vagin un pas per davant meu.

La carn és feble i l’Estat corromp l’amor disfressant de pragmatisme intel·ligent el que és hipocresia descarnada o fanatisme. La supremacia de l’amor en la lògica del món és una idea catalano-occitana, més que no pas germànica o francesa. Però la lògica de la Transició ha servit per dir tantes mentides que els polítics joves ja no poden tenir cap altre objectiu que no sigui l’èxit personal, inclosos els que arriben pensant-se que són genis. 

Els espanyols estan a punt de tornar a constatar que l'Estat no es pot governar contra la voluntat de Catalunya, de forma pacífica. Tot i així, com els bufanúvols que han malgastat frívolament els anys, la seva estimada democràcia mira de fugir endavant, intentant fer córrer enrere les agulles del rellotge. Els periodistes i els polítics joves de Madrid semblen rèpliques dels models dels anys setanta. Hi ha, però, una diferència substancial. Aleshores, el fet que Franco fos mortal assegurava un cert progrés, mentre que ara la Constitució sembla que pugui aguantar qualsevol cosa.

L'opció més honorable per a Espanya seria convocar un referèndum i que els seus polítics joves miressin de guanyar-lo amb talent i creativitat. La paradoxa és que tots ells creuen que si aquest plantejament s’imposés, no estarien a primera línia o, que si mai gosessin proposar-lo, els descavalcarien. Sense ETA, l'ombra del referèndum acabarà infectant-ho tot i veurem com Espanya, que va fer un gran imperi sobre la base de l’honor, es torna a podrir de fatxenderia i d'indecència.