POM PORTA Visites i altres instagrams - Enric Vila

Aquest matí hem trobat un germà de Gregor Samsa al lavabo de sota l'escala. Estava panxa enlaire, però la mare l'ha ruixat amb insecticida igualment i, abans d'expirar del tot, ha mogut les potetes una estona. Hi ha debat a la família. És el tercer germà de Samsa que se'ns ve a morir a casa, aquest estiu. El sol fet de recordar la lluentor de la seva closca ja em resulta repugnant. La mare diu que el poble en va ple, des que es van plantar les palmeres del passeig. No sé si té raó perquè ja fa anys que les platges del Masnou es van convertir en un souvenir barat de Califòrnia i se'm confonen els records. Quan era petit, el mar arribava fins a les vies del tren i els dies que feia onades l'aigua podia travessar la carretera. No sabria dir si era tan molest com els ramats de gent que ara desembarquen a la platja -abans només venien els diumenges que hi havia copa gratis a les discoteques. El primer germà de Samsa que vaig veure al Masnou el vaig trobar a la cuina del meu pis, quan vivia a la carretera. La meva nòvia va fer un crit tan espantós que em vaig pensar que s'havia amputat un dit o el canell sencer amb el ganivet del pa. Em va tocar matar-lo, i no va ser fàcil perquè corren com uns malparits i fins i tot tenen ales per enlairar-se en cas d'urgència. Després d'una persecució plena de xiscles i d'ensurts, el vaig deixar mig KO d'un cop d'escombra. Com que esclafar-lo em feia fàstic, li vaig tirar l'insecticida com si el bombardegés amb napalm. Un cop mort, vaig necessitar sortir a respirar aire fresc abans de recollir-lo amb una esgarrifança i córrer al vàter a llençar-lo. Aquella nit vaig sopar poc. La meva nòvia somiava que la bèstia se'ns enfilava al llit i jo li feia pessigolles als peus per espantar-la. Des de llavors he vist molts germans de Samsa pel carrer. Alguns jeuen moribunds, d'altres caminen una estona al costat teu i són tan grossos que un excèntric donaria el cop si els posés una corretja. De vegades penso si no són pecadors que tornen de l'infern. D'altres, em recorden que hi ha un creixement d'hamburgueseries molt estrany i em pregunto si, a Europa, realment hi ha tantes vaques. Abans que rebre la visita d'un germà de Samsa prefereixo que em desvetllin els mosquits i haver d'alçar-me mig somnàmbul a matar-los a cop de sabatilla. A mi només m'agraden les visites que piquen a la porta. I fins i tot així, hi ha dies que aniries a buscar l'escombra i l'esprai. Ara tu imagina't, per exemple, que truquen a la porta i se't presenta Pablo Echenique amb les seves teories. 

CASA ANTIGA Visites i altres instagrams - Enric Vila

L'Ajuntament del Masnou ha posat una fotografia de la plaça d'Ocata de primers de segle XX on es veu la casa de la meva família paterna. Si no ho tinc mal entès, la va comprar el meu besavi en l'època de la fotografia, després de penjar l'uniforme de capità de barco. Tot i que va ser el capità més jove d'Espanya, el mar no li feia gràcia. Es va embarcar de grumet amb 12 anys perquè el meu rebesavi, que també era capità, va morir-se d'una pulmonia, pocs mesos després de superar una sífilis amb moltes dificultats. La família va quedar tan endeutada que fins i tot va perdre la fragata que tenia, La Lista. Llavors travessar l'Atlàntic costava tres mesos de veure només el cel i el mar. Quan Espanya va perdre Cuba, el meu besavi va considerar que ja n'hi havia prou, es va instal·lar a Barcelona, va invertir els diners que havia estalviat en una companyia de carbó i va comprar aquesta casa per a l'estiu. No devia arribar a fer gaires quartos perquè l'àvia explicava que la mare la feia sortir a passejar i quan tornaven a casa amb els peus masegats es treia curosament els guants i deia: "Veus, ens hem distret, no he obert el moneder i, a més, no hem gastat llum". A la família materna també hi tinc un capità de barco. Es deia Josep Cortils. La nit que es va ofegar, la seva germana bessona es va alçar d'un bot del llit i va cridar: "Al Josep li ha passat alguna cosa, m'estava demanant ajut." El seu vaixell s'estava enfonsant en algun punt de l'Atlàntic, com el del seu tiet uns anys abans, que només era mariner i havia deixat orfe el seu cosí. I ara la gent es queixa perquè fa calor o diu que ets valent perquè no et conformes amb qualsevol cosa. N'hi ha prou de veure el goig que fa avui la casa per creure en el progrés -o la placeta, que està plena d'arbres florits i de gent bebent orxata-. La nostra és la de la dreta.

PISCINA ESTIU Visites i altres instagrams - Enric Vila

No hi ha res com la pluja d'agost. Refresca l'aire i buida els carrers, els trens i les platges. La pluja dona una il·lusió de noblesa a l'estiu. Ni que sigui durant un dia, fa que sembli una estació menys xavacana. La pluja neteja la vulgaritat que la calor acaba donant sempre a les coses. Quan era petit m'encantaven les tempestes d'estiu. La gent que no era del poble feia cara de contrarietat, quan n'esclatava una. Nosaltres ens tancàvem a casa d'algun amic i miràvem pel·lícules, jugàvem al Monopoly o ens explicàvem xafarderies. De sobte, la platja ja no era l'obligació que substituïa l'escola i portar texans en comptes de banyador et feia sentir com si fessis campana. La pluja posava un component d'aventura a les vacances. Llavors els trons semblaven més forts, els llamps més violents i les inundacions, més imprevisibles i inevitables. De vegades fallava l'electricitat i quedàvem a les fosques. Sempre hi havia algun mort. Si la tempesta s'allargava, tant podia caure un petó com una sessió d'espiritisme. Quan parava de ploure sortíem amb les bicicletes. Els carrers estaven més mal asfaltats que ara i travessàvem els bassals com si visquéssim en una pel·lícula d'acció. Quan m'he llevat aquest matí i he vist que plovia, m'he anat a comprar unes xancletes i una gorreta de silicona i he baixat a la piscina. Fins i tot he fet una mica de sauna. Ha sigut un bon dia per començar les vacances. Tenia el Club Nàutic tot per a mi, com si hagués heretat una fortuna.

CASA ANTIGA Visites i altres instagrams - Enric Vila

Les ampolles de whisky sobre la taula després d'un bon dinar sempre em fan pensar en un llibre que es diu Pla de conversa. Està editat amb unes cobertes de catàleg de perruqueria i té una segona part que es diu Pla inèdit. El llibre recull els monòlegs que Josep Pla deixava anar amb els amics, els darrers anys de la seva vida. Es veu que l'home que li feia de xofer tenia una memòria prodigiosa i quan arribava a casa transcrivia les converses que podia recordar de la manera més literal possible. És un llibre que fa petar de riure perquè diu veritats molt grosses de forma planera. Me'l van regalar en un moment difícil, ja fa anys, i em va fer més servei que aquestes pastilles que es recepten per a l'angoixa. Quan el cor se m'accelerava i em creixien aranyes a l'estómac, esclafia a riure amb tantes ganes que de seguida em trobava millor i ho veia tot menys negre. El llibre va bé per contextualitzar els barroquismes de l'obra planiana. Llavors l'escriptor ja havia posat a prova tots els seus talents i no tenia res a guanyar ni a perdre, no com aquests artistes del tuiter i columnistes diversos que parlen com si estiguessin de tornada de tot sense haver provat d'anar mai seriosament enlloc. El ressentiment de Pla contra els castellans i els comunistes fa impressió. També recordo la seva resignació davant del que ell en diu "la malla del país", i que no és altra cosa que la xarxa de prejudicis, jerarquies i interessos que mantenen Catalunya en un dolç infantilisme. Hi ha una escena que es repeteix sovint i és que, amb els cafès, Pla comença demanant un vas de whisky i quan la cambrera arriba amb l'ampolla li diu: "Deixi aquí l'ampolla, senyoreta, deixi-la que no ens farà cap mal." És una rucada, però el whisky va acabar tan associat al llibre que fins i tot em va començar a agradar més que el gintònic. Han passat els anys i encara somric recordant les bones estones que vaig passar amb aquell Pla vell i gagà, que hauria començat a viure un altre cop, malgrat les bufetades que li va donar la vida. Només Californication, anys més tard, em va produir un efecte comparable. Al costat seu les converses d'Eckermann amb Goethe són una roda de premsa insofrible.

NOIA I EL GOS Visites i altres instagrams - Enric Vila

La vesprada a can Valldaura va acabar amb un sopar a la fresca. Després de la conferència del Ferran Adrià, vam sortir a la terrassa de la Masia i vam esperar que ens fessin el sopar. La terrassa té unes vistes precioses. Mentre el sol es desfeia darrere les muntanyes, bevíem vi i aigua de fabricació ecològica. Abans de la xerrada, un hipster de barba negríssima i amb el cabell ple de canes em va introduir a l'aigua quilòmetre zero, que ha esdevingut una tendència en els restaurants d'estrella Michelin. A la nit vaig tirar d'un seguit de vins, negres i blancs, que també tenien força gràcia -Loxarel. Quan ja començàvem a tenir gana van sortir, lentament, alguns plats de menges de supermercat orgànic. Després, uns senyors van agafar unes pales i van desenterrar, de sota terra, la carn que ens havíem de menjar. Vaig preguntar si Ferran Adrià ens havia cuinat Salvador Dalí, però em van dir que menjaria carn de corder segons una recepta sud-americana. Aquest gos llop preciós, perfectament educat, anava passejant entre la gent mort de gana. No vaig veure ningú que li donés res. Els convidats eren tan fins que ni tan sols fumaven -eren perfectes per a un anunci de cervesa Estrella. Al final de la nit, quan ja marxàvem, aquesta imatge em va commoure. Vaig trobar que la fam desesperada i estoica del gos tenia alguna cosa d'escena romàntica. "A lovestruck Romeo sang the streets of serenade..."