Quan la Mònica Terribas va anunciar ahir, en el transcurs de la tertúlia, que Rita Barberá havia mort d'un atac de cor el primer que vaig pensar és què n'hauria dit Joan Fuster. Les anècdotes de la història, igual que els mals del cos, acostumen a oferir lectures morals de gran calibre. Com explicava aquest diari ahir, Barberá va anar a morir-se just el mateix dia que Fuster hauria fet 94 anys. No em direu que no és bonic.

Barberá i Fuster representen la quinta essència de les dues Valències que la política espanyola fa anys que s'esforça a enfrontar. Com Jordi Pujol, Barberá semblava un ninot tret d'una falla, mentre que Fuster entroncava amb la Corona d'Aragó renaixentista, quasi esborrada de la història per la repressió. La vulgaritat de Barberá, i l'èxit que va tenir com alcaldessa, no es pot explicar sense la castellanització massiva de València, igual que l'aparició d'un intel·lectual de la categoria Fuster és indestriable de la resistència de la nació catalana.

Barberá ha mort, igual que va morir Joan Fuster, en la marginació, i coincidint amb l'esgotament d'un cicle històric. La corrupció i l'urbanisme faraònic que representa Barberá són un fruit tan genuí de l'Espanya de la Transició, com ho és l'intel·lectualisme fusterià de la València arrasada per les dictadures i l'administració borbònica. Fuster no podia fer una literatura populista com la que va fer Josep Pla perquè, en la remota Sueca, la nació catalana no tenia marge per negociar res amb Espanya.  

El geni de Sueca va haver de volar molt alt i refugiar-se en l'elitisme per poder arribar a Barcelona i assegurar el substrat comú que lliga els Països Catalans. De la mateixa manera que l'Espanya de Barberá va promocionar la grolleria i la frivolitat per debilitar els vincles entre València i el Principat, Fuster va haver d'anar a buscar el segle XVI per construir una obra sòlida que mantingués el seu sentit al cap del temps. 

Aquests espanyols que ataquen Barberá, i l'acusen de corrupte, sense que hagi pogut ser jutjada, em fan pensar en aquells convergentets que deien que Fuster era massa abstracte i que el País Valencià valia més deixar-lo estar. Tenint en compte que fins fa dos dies Pablo Iglesias encara tenia a por de deixar clar que el català i el valencià són la mateixa llengua, Podemos és molt poc creïble a l'hora de donar lliçons sobre la trajectòria de Barberá. 

Tampoc no ho eren els joves vicesecretaris del PP que van obrir la veda, més preocupats pel seu futur polític que no pas per regenerar la política espanyola de debò. Barberá era fruit d'una història, d'un capital humà i d'una política de castellanització que va basar la pau social i la modernització d'Espanya en l'urbanisme de mal gust, la corrupció generalitzada i la marginació de figures incomodes, per massa catalanes, com Joan Fuster. 

El cas de Barberá era ideal perquè els líders regeneracionistes expliquessin que els conflictes territorials no es poden resoldre amb mesures estètiques i que bona part dels problemes d'inestabilitat que té l'Estat parteixen del fet que la seva unitat s'ha construït sobre l'espoli i la negació de la nació catalana. 

Mentre Espanya s'entesti a viure en el present continu, com és típic de les tiranies, la lluita contra la corrupció només generarà discursos tòxics, tan grotescos com els que durant la Transició van servir per contraposar la paella valenciana al catalanisme de Fuster. De moment, les misèries que deixa la generació de Barberá només ha donat joc a joves toreros amb més ganes de lluir-se que no pas d'enfrontar-se als problemes de fons que planteja la seva època.

La mort de l'exalcaldessa té un ressò simbòlic perquè va ser una figura decisiva en l'articulació d'aquesta Espanya democràtica però caciquil que, amb Rajoy, s'ha instal·lat finalment en el poder estatal. El temps dirà si Barberá ha estat eliminada com aquells arquitectes egipcis que els faraons enterraven dins la piràmide perquè sabien massa coses, o si la seva desaparició servirà per obrir una nova etapa. 

La gent d'ordre valenciana potser s'hauria de preguntar per què després de salvar Rajoy dues vegades, Barberá va acabar els seus dies sentint-se utilitzada i traïda per aquells que ella sempre havia considerat els "seus". No sembla una casualitat que el tufet de turba a la Place de la Concorde que ha marcat la mort de Barberá, s'hagi anat covant a partir de l'ambient que va atiar el mateix PP fa un parell d'anys per intentar aturar l'independentisme.

Davant d'un atac de cor tan poètic com el que ha fulminat l'exdirigent popular, Espanya s'ha dividit, com és habitual amb els casos de corrupció, entre els aprenents de Robespierre i els admiradors del cinisme hardcore de Fouché. Potser el futur passaria per ser capaç d'imaginar-se que hauria escrit avui Fuster, una altra cosa és que tinguem polítics preparats per intentar-ho.