Raimon és una mena de Bruce Springsteen dels Països Catalans. Si Catalunya fos un país lliure -i no diguem València o Mallorca- la seva música s'hauria enlairat amb una ambició més hedonista, moderna i sofisticada. Estic segur que en un país normal Raimon s'hauria estalviat temors i xaronismes que han frenat la força expressiva de la seva veu i la poesia de les seves lletres.
Nascut el 1940, en una família modesta de Xàtiva, que és el poble que Felip V va ordenar incendiar per escarmentar els valencians, Raimon ha fet la seva carrera a la defensiva. Primer, mirant de superar les dificultats que li posava la censura de Franco i, després, mirant de protegir el seu patrimoni artístic dels prejudicis anticatalans alimentats per la democràcia espanyola.
El talent natural el va catapultar a l'èxit immediatament després del seu debut, amb només 22 anys. Això li va donar una consciència molt precoç del seu valor i de la missió que havia d'acomplir en la vida. Dotat d'una veu que és com un crit de la natura o les mans forçudes d'un pagès, Raimon va tancar, la setmana passada, una trajectòria de més de mig segle amb una sèrie de recitals al Palau de la Música.
Segons el Raimon va començar a somiar de ser cantant el 1959, un dia que anava de paquet en una vespa i va sentir la crida de la llibertat posant la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent. Abans d'anar a València a estudiar a la universitat havia treballat a la ràdio del seu poble i havia escoltat amb atenció els grups internacionals que, a poc a poc, entraven a Espanya.
El 1962, el mateix any que es va llicenciar en Història, Raimon va cantar per primera vegada en públic, a Castelló i a Barcelona. La seva vida de seguida es va omplir d'episodis llegendaris. Per un historiador de Xàtiva, cantar en català a Madrid, en ple franquisme, davant d'un públic entregat, havia de ser una sensació molt forta -dècades després el xiularien en un concert d'homenatge a Miguel Ángel Blanco.
Convertit en un dels símbols de l'antifranquisme i de la recuperació del català, Raimon va esdevenir molt més que un cantant abans de tenir temps d'aprendre bé l'ofici. El primer disc, que incloïa la cançó Al vent, va sortir el 1962 amb una presentació de Joan Fuster. L'èxit de vendes el va portar a participar al Festival de la Cançó Mediterrània, que va guanyar al costat de Salomé amb la cançó Se'n va anar.
El 1966, comença a fer gires internacionals i treu el quart EP, dedicat a la seva futura dona, Annalisa Corti, que esdevindria també la seva mànager i que diuen que ha tingut un pes decisiu en la retirada de l'artista, que no vol anar enlloc sense ella. Reconegut a França i Alemanya, el 1967 toca a l'Olympia de París, guanya el premi Francis Carco i publica un disc en directe amb una versió no censurada de Diguem no.
El 1970 treu la primera musicació d'un poema d'Ausiàs March, Veles e vents, que encaixa perfectament amb l'esperit existencialista i rebel de la joventut de la seva època. Aviat adaptarà més clàssics catalans, com Jordi de Sant Jordi, Joan Rois de Corella, Jaume Roig o Anselm Turmeda. Aquestes adaptacions -i la d'autors moderns com Salvador Espriu- reforçaran el seu paper de pont entre Barcelona i València i ajudaran molts dels seus seguidors a descobrir la història del seu país.
Carismàtic i atractiu com era de jove, Raimon s'hauria pogut perdre en alguna de les onades de frivolitat i pedanteria que va generar l'alliberament d'energies produït per l'extinció del règim de Franco. En canvi, tot i que a finals dels anys setanta va arribar a gravar una versió d'Al vent en japonès, mai va perdre el nord i va saber evitar de quedar tancat en el museu de l'antifranquisme amb un gran sentit de la disciplina, l'austeritat i la modèstia.
Quan la cançó protesta va decaure, Raimon va adaptar als nous cànons democràtics el paper que havia adquirit exercint de caixa de ressonància del dolor i dels anhels del poble català. Tot i que va publicar un dietari després del cop d'estat de Tejero i li va dedicar una cançó a López Raimundo, de seguida es va allunyar del debat polític.
En un país que viu la seva pròpia cultura gairebé com si fos forastera, Raimon va trobar un espai llaurant el camp de la memòria, el pancatalanisme i l'activisme lingüístic. A diferència d'Ovidi Montllor, no es va enfrontar mai a la democràcia espanyola; va capejar les injustícies i les traïcions com va poder, de vegades amb una resignació de gos apallissat molt valenciana.
Dotat d'una capacitat exquisida per expressar emocions, a partir dels anys vuitanta es va dedicar a refinar la interpretació de la seva obra per assegurar-se un lloc en la cultura i l'imaginari del país. Tot i que va seguir traient cançons, la seva obsessió per ser tractat com un gran cantant sense ficar-se en problemes ni entrar a valorar la situació catalana i valenciana va frenar de forma radical la seva evolució artística.
Les seves millors cançons, Veles e vent, Desert d'amics, Treballaré el teu cos o Vinc d'un silenci, encara s'aguanten, i els darrers 30 anys de carrera li han servit sobretot per sobreviure als oblits de la Transició. El fet que acabés una trajectòria tan llarga amb la mateixa cançó que va començar a cantar dóna una idea de la roda que hàmster que l'Espanya autonòmica ha sigut per Catalunya.