Mentre Karl Ove Knausgard feia temps abans de saltar a l’escenari del CCCB, a la fila de darrere unes senyores comentaven amb entusiasme que devia tenir una polla èpica, una cama del mig descomunal. A la sortida de l’acte, parlant del tema amb Jordi Nopca, la Marina Porras va deixar caure amb la seva gràcia freda d'aristòcrata victoriana:

- No deuen haver llegit els llibres, aquestes senyores. Perquè si la tingués tan grossa, ja ens ho hauria fet saber escrivint-ho. La seva literatura va precisament d'això.

Com tots els escriptors interessants, Knausgard té una naturalesa de porta giratòria. Tothom pot projectar-hi els traumes i obsessions, i tornar al punt de partida més viatjat i savi. El fenomen de l’escriptor noruec fa pensar en una frase de León Daudet, que Josep Pla va haver de fer seva durant el franquisme: “La fama és com fumar-se una cigarreta del revés”.

Ara que tot sembla que cau i que els sistemes de valors són estructures cíniques, l’obra de Knausgard té la gràcia de transmetre una il·lusió de realitat sòlida i autèntica. Contra la banalització de la intimitat que promouen les xarxes socials, Knausgard explora les fronteres del Jo íntim descrivint, aparentment de forma realista, els detalls fins i tot més sòrdids de la seva vida.

Una prova que el seu artefacte literari funciona és la dificultat de fer dir coses a l’autor que ajudin a explicar la seva obra millor del que s’explica sola. A la roda de premsa, excepte Nopca i una noia que no conec, les preguntes dels periodistes feien petar de riure. Un periodista argentí va haver de llegir dues vegades la seva pregunta per no perdre el fil de la seva pròpia pedanteria.

A l’acte de la tarda, les intervencions dels lectors van seguir una tònica semblant. Knausgard responia sempre amb tacte. La consideració que mostrava costava de lligar amb el record de l'escriptor taciturn que va venir fa uns anys a Barcelona. Tampoc tenia gaire a veure amb la figura selvàtica que apareix en els seus llibres, ni amb el físic imponent que té, d’arponer obsessiu i bevedor de novel·la d’aventures nàutiques decimonònica.

Dins del seu posat esquerp se’l veia gairebé feliç, com si visqués una mena d'experiència mística o d'aprenentatge redemptor. Tot i que tenia comentaris inspirats i de vegades ens mirava com si fóssim bojos, sovint semblava que parlés per sumar likes en el mur del seu Facebook. La fama, em va fer pensar, el comença a domesticar, el connecta amb el món i el concentra en el moment; l'ajuda a socialitzar-se.

L’escriptor ja ha explicat en algunes entrevistes que les pàgines de La meva lluita són una reacció contra la seva mania a fugir d'estudi, a no estar mai del tot present als llocs. El detallisme i la cruesa dels seus llibres -que diu que escriu gairebé a raig, en un estat de semiconsciència- són un intent de recuperar una dimensió de l'existència que creu que se li escapa perquè tendeix a viure a la lluna.

En una intervenció inspirada, Knausgard va recordar que és fill d’una societat gregària. Va explicar que al seu país es castra l’individu en nom de la solidaritat, i que el seu gest literari és una rebel·lió de l'esperit, un intent de trobar espais de llibertat per transgredir i poder eixamplar la seva identitat sense trair-la o fragmentar-la, o acabar en mans d'un psicòleg. 

Tot i així, quan el veus xipollejant per sobreviure com si fos Don Draper de Mad Men, el que crida l’atenció és el seu profund materialisme. És com si la socialdemocràcia hagués destruït la imaginació i els europeus només tinguessin força per refugiar-se en el món de raspalls de dents i de palles als lavabos públics, amb llibres d'obres de museu, que Knausgard descriu en els seus llibres.

Proust ens va ensenyar que la imaginació era més important que la vida material i que es podia viure intensament tancat en una habitació. Knausgard fa un gest semblant, però sortint d’un món que ha perdut la capacitat d’elevar-se per sobre de les condicions materials i que necessita exprémer-les cada cop més desesperament per donar un mínim de sentit a l’existència.

Seria divertit que Knausgard escrivís sobre la seva experiència de la fama, i la seva gira americana i europea. Em sembla que necessitarà fer-ho, si vol mantenir en forma els dimonis que l'ajuden a viure despert, i evitar que el públic l'acabi reduint a l'autoajuda o a la mida del seu flabiol.

Pare de quatre criatures, el matrimoni sostenia bona part de la seva pobra relació amb l'esperança i de moment s'ha tornat a divorciar. Com Nopca em va fer veure, algunes fans semblava que pensessin a la cua de les signatures: “Aquest víking busca peix fresc”.

En un món que ha perdut el contacte amb la pobresa i l'esperit, la base de la realitat no poden ser els somnis, sinó tan sols allò que pots tocar. En aquest cas, suposo que val més que tot sigui ben gros i, si pot ser, una mica exagerat. També per això Knausgard escriu com escriu.