- Vols una mica d’enciam per tirar avall? -em va dir el Jesús mentre posava ordre a la cuina. Havíem menjat unes faves esplèndides, tibants per fora, tendres per dins, collides del seu hort. 

- No, gràcies -vaig dir mentre aprofitava per respondre el whatsapp d'una morena impetuosa de coll llarg, la boca ampla d'actriu de cinema.

- Segur que no? -va insistir el Jesús. No en provaràs gaires, d’enciams com aquest. L’he collit aquest migdia. Igual que les faves.  

- No, gràcies, de debò -vaig emfatitzar.

El Jesús és com un cocodril, quan atrapa una presa és difícil que la deixi anar.

- Te’n prepararé un platet perquè el provis -va dir quasi al mateix temps que començava a arrencar fulles.

Si el Jesús és tossut i ràpid com un cocodril, jo sóc tossut i lent com una mula, no hi ha manera de moure’m contra la meva voluntat.

- Cony Jesús, t’he dit que no! -vaig protestar.

El Jesús em va mirar amb uns ullets espurnejants, de mercenari de la guerra que les ha vist de tots colors i, tot i així, encara sap trobar moments de pau jugant a cartes o veient postes de sol.

- Aquí el tens, si no vols no el provis -em va dir mentre regava el plat amb un raig de vinagre casolà. Una mula no té res a pelar contra un cocodril, no cal veure vídeos del National Geographic per saber-ho.

L’enciam tenia un aspecte fibrat, fresc, nerviüt. Les tiges i les ramificacions travessaven les fulles com si fossin rierols de gel i neu en un camp de verds turgents. Hi havia trossos d’una textura crua i jovenívola, i d’altres d’un color mansoi, pacífic i envellit.

A la boca l’enciam era cruixent com alguns d’aquests aperitius salats que es mengen entre àpats. Quan el mastegaves s’escampava entre les dents una frescor de gustos dolços i amargants. Em vaig menjar la meva part una mica sorprés, preguntant-me com és que sempre he tingut tendència a creure que l’enciam és un aliment de gallines i conills. 

Llavors vaig pensar en aquesta gent de Barcelona que fa anys que menja enciams de bossa o d’hivernacle. En el fons és com el públic que s’empassa grans discursos fets de tòpics que, en principi, tots podríem acceptar, si no fos que devaluen l’experiència més concreta i per tant la nostra sensibilitat.

L’enciam va fer un efecte com de magdalena de Marcel Proust. D’una banda em va recordar una vegada que, amb la família, ens va enxampar un xàfec mentre buscàvem caragols al bosc i vam anar a parar a una casa de pagès remota, on els gossos semblaven gallines i les gallines semblaven gossos. De l’altre, em va fer pensar en l’esforç que sempre he fet per defensar-me de la falsificació.

A Catalunya la cultura oficial ha sigut insípida com un enciam de bossa perquè la repressió espanyola l’ha obligat a disfressar la vida fins al punt d’aigualir-ne l’experiència i el significat. Això no afecta només a la literatura i els lectors; sovint t'obliga a parar molta atenció als detalls i també a desconfiar d'això que en diuen el sentit comú. Encara sort que la família ha sigut un repositori de memòria i d'autenticitat contra la propaganda, i contra l’odi a tot allò que no es pot fabricar en sèrie, com si fos un Seat Ibiza.

Aquest esforç per evitar que em donessin gat per llebre m’ha fet escèptic -potser massa reactiu i lent- davant la novetat. L’enciam em va recordar que una cultura que no et connecta amb el fons tel·lúric de la vida i amb l’origen dels valors i rituals de la teva societat esdevé una carretera molt subtil cap a l’infern, perquè totes les referències acaben pervertides per la impaciència i la facilitat. 

No és això el que li ha passat a Europa, que ha avesat el paladar als simulacres i ja no sap ben bé quina diferència hi ha entre la còpia de les coses i el seu original? El problema de la qualitat ve de la dificultat que suposa concretar les grans idees. Quan no tens eines per comparar, els esforços perden direcció, la intuïció s’adorm i al final qualsevol discurs pot voler dir qualsevol cosa. 

Les cultures es tornen decadents quan l’artifici envaeix la vida fins al punt que la gent prefereix el simulacre a la veritat, perquè la veritat se li fa estranya, com un foraster en un poble petit, d’aquests que conviden a fer migdiades llargues de rei mort en cases que, quan obres les portes dels balcons, només veuen entrar el silenci. 

A Espanya la democràcia no funciona perquè cada cop connecta els ciutadans amb menys records particulars, que siguin de debò. A bona part d'Europa també passa això.

- Vols endur-te un enciam per a la teva mare -em va dir el Jesús quan vam acabar.

Em va semblar veure la mula morta, pacíficament rendida, entre les mandíbules somrients del cocodril.

- I tant! Moltes gràcies. I si em dones carabassons i uns quants ous del teu corral, també ho celebrarem.