Un dels mites d'ús corrent que, al meu entendre, genera escenes més sòrdides i discursos més lamentables és el de la dona ambiciosa. Potser és cosa meva però em fa la sensació que els dolentots tendeixen a abusar cada cop més de les il·lusions i els anhels de reparació històrica de les dones per frenar canvis i banalitzar les energies transformadores que ha despertat la segona globalització.
Si miro el panorama polític espanyol no veig cap dona que es pugui comparar amb Aznar, Pujol, Suárez o González. En el panorama occidental, Merkel ha durat perquè no ha defensat mai cap idea pròpia d'Alemanya. Hillary Clinton va ser derrotada perquè en el fons esperava que se li perdonaria el cinisme pel fet de ser dona i es va trobar amb un geni de la provocació que va agafar el sistema per sorpresa.
Igual que moltes dones que tinc al voltant meu, les polítiques que veig es comporten com homes vulgars. Aspiren a tenir poder per figurar o per protegir-se de les seves pors més que no pas per resoldre cap problema general. Sáenz de Santamaría no passa de ser una secretària de Rajoy que, al seu torn, viu de l'imaginari de l'Aznar. Le Pen val més que Manuel Valls -que és un català pedant-, però no deixa de tocar la botzina tremendista del seu pare.
Theresa May és un dels pocs exemples de dona important que se m'acut que no ha confós l'ambició amb la manca de principis. Potser perquè Occident està en mans de barruts, l'alliberament de la dona tendeix a utilitzar-se per donar un vernís de vitalitat i de renovació a la decadència dels valors i de la iniciativa individual. És trist veure tantes jovenetes enlluernades amb Sáenz de Santamaría i les formes externes del poder, quan podrien inspirar-se en Rosa Parker, Golda Meir, Margaret Thatcher, Madame Curie o Elionor d'Aquitània, per fer alguna cosa remarcable a la vida.
El fet que els referents femenins s'hagin degradat en el moment de màxima professionalització de les dones hauria de fer pensar. La feminitat, utilitzada com a argument de llibertat, serveix per banalitzar la cultura del poder, igual com la multiculturalitat, convertida en argument de la diferència, va portar a una tolerància de façana. Si jo fos dona fugiria de les polítiques que parlen dels seus reptes com si encara estiguessin oprimides. Són com els pujolistes sociològics que es queixen d'Espanya.
En pla sarcàstic es podria dir que el progrés dels darrers anys ha consistit a fer que les cabareteres del passat esdevinguessin les dones poderoses del futur. Com deia, això té una correspondència amb el món masculí. No és debades que els herois d'avui -els que haurien de representar els mascles alfa- pretenguin ser els mateixos que s'enriqueixen i s'arrisquen a compte de la seguretat dels febles, i mai a compte de la seva pròpia força i creativitat.
Les dones haurien de ser les primeres interessades a apujar el llistó, i abraçar els riscos de participar en l'esfera pública. Si no acabaran convertides en una eina de propaganda de les forces decadents que intenten oposar l'ambició personal amb l'idealisme i els principis. Seria tremend que les nostres filles quedessin en mans d'aquestes famosetes que, quan estan embarassades, pugen fotografies de la seva panxa a instagram o fan servir homenets tarats que parlen del seu cul a Twitter per aconseguir una influència que van renunciar a tenir per una via més difícil però més honesta.
Com deia Ovidi, la dificultat desperta el geni. L'estil és un diamant que es va forjant amb la pressió que posen els problemes i l'escassetat.