Sempre que em diuen que tinc força me'n recordo que sóc calb. Quan devia tenir 22 anys un perruquer va deixar caure, amb aquella mala llet de la gent que ha follat poc de jove: "hombre, no te digo que a los treinta bola billar, pero calvito calvito estarás". Com que era inexpert, vaig pensar: "ara no lligaràs ni a la de tres". La mare em va portar a veure el dermatòleg de la família, un metge vell que tenia una consulta fosca i rància i que malparlava dels laboratoris d'estètica, que llavors havien agafat embranzida amb l'esclat de l'hedonisme postmodern. L'home em feia un ungüent artesanal que, quan l'aplicava, em posava el cap com una estufa. Vaig deixar d'anar-hi per por que aquella cremor m'acabés fent les neurones a la brasa. Després vaig prendre unes pastilles per prostàtics que anaven força bé. Com que eren cares i no podies tenir fills, ni donar sang fins un any després d'haver-les deixat, també les vaig abandonar. A poc a poc, vaig descobrir que, com més calb era, amb més facilitat lligava. Això em va fer pensar que cada cabell perdut era un cabell amortitzat. Quan ets ingenu i tens força per gastar, perds energia patint per imbecil·litats i el cos necessita cobrar-se alguna víctima. Saber-se dominar —i saber-se deixar anar— és la clau del talent, però no costa igual domesticar una mula que un cavall de pura sang. Tot i que potser va ser culpa dels gens, sempre he pensat que l'aventura d'endreçar-me el cervell va ser, en realitat, l'esforç que va deixar-me calb. Curiosament, des que les màquines ens alliberen dels treballs manuals i ens deixen temps per rumiar, els calbs estan molt més de moda. Recordo que, quan m'estava quedant calb i el vent em feia mal a l'arrel dels cabells, sovint anava amb l'ai al cor perquè no entenia res del que em passava. Si hagués fet com la gent que només pateix per caure bé, potser hauria pogut conservar la meva cabellera. Tot i així, perdre una cosa per guanyar-ne una altra de millor també dona un atractiu —més discret i perdurable—. Haver perdut una cabellera tan bonica com la meva t'ensenya que el romanticisme és creure que necessites una cosa que no et cal. Això et dona llibertat i poc marge per posar excuses fàcils. I no sé què més podria escriure si estic tan satisfet d'haver-me quedat calb.