Emanuel Bergmann ha publicat un llibre en què vol dur la màgia fins als racons més tenebrosos del món i de l'ànima humana amb El truc (en català a La Campana i en castellà a Anagrama). És la primera novel·la de Bergmann que intenta explicar fets molt durs (els camps de concentració, la pobresa, la vellesa, la solitud, la mort...) de forma no dramàtica, i ho fa a través de la mirada ingènua d'un nen. Isabel Martí, la seva editora catalana, l'ha definit com "un llibre feliç, que fa passar molt bones estones".

Escrit des de l'autobús

El llibre ens duu des de l'Europa totalitària dels anys trenta i quaranta, a l'Amèrica actual, perquè de fet, Bergmann es considera un immigrant que es mou entre Alemanya i els Estats Units, tot i que afirma sentir-se estrany als dos mons. Tot i que porta 25 anys a Los Angeles, es considera un immigrant, i a Alemanya és considerat, simplement "un jueu". Bergmann assegura que molts dels personatges de la seva obra els ha tret dels personatges reals amb els que coincideix a l'autobús, o als restaurants: un dels personatges està basat en una de les cambreres que el va servir a un restaurant on va anar una vegada. L'eix de la novel·la és un mag jueu, un individu amb un gran humor, especialista en buscar-se la vida, que havia treballat al circ, i que a la fi de la història està ja jubilat, sense activitat. Curiosament, Bergmann diu que no va ser un nen fascinat pel circ. Va aficionar-se al circ d'adult, el 2005, quan va quedar-se fascinat en veure com els artistes recreaven un món màgic. I diu que els primers textos del llibre els va escriure aquell mateix dia de 2005, després de sortir del circ.

Els delicats límits de l'humor

El truc hi tenen un paper clau els camps de concentració. Però aquesta realitat sinistra es retrata passant de puntetes sobre l'horror, com ho havia fet Roberto Begnini en la seva película La vida es bella. Bergmann, que té molts membres de la seva família sobrevivents de  l'Holocaust, afirma: "No crec que hi hagi res de dolent en explicar una història tràgica, fins i tot quan hi ha un crim al darrera, amb humor. La majoria de les històries acaben beneficiant-se si es tracten amb humor". Al·lega que fins i tot els seus parents que havien escapat de l'Holocaust feien acudits sobre Hitler i els nazis. Bergmann critica que no hi hagi prou literatura amb humor, que creu que és l'essència de la vida: "Reivindico l'humor en les arts", afirma. I assegura que allò que és inadequat és riure's de les víctimes. Però rebutja completament a aquells que es lamenten quan no reben aplaudiments per burlar-se de les dones i de les minories. "No s'ha de fer humor amb coses que són ofensives", sentència. "Tens llibertat de crear", apunta Bergmann, "però si ofens la gent no t'estranyis de que tinguis reaccions". De fet, un dels capítols del seu llibre, en què Hitler es troba amb un mag jueu i vol que li faci previsions de futur, va rebre grans crítiques a Alemanya, perquè alguns alemanys van sentir-se ofesos. Diu que assumir aquest fet és part de la seva feina com escriptor.

A l'estela del cinema

Bergmann afirma que si hi ha algun escriptor jueu que l'ha influït és el Woody Allen dels seus inicis, però apunta que la seva inspiració li ve bàsicament de la vida, i del patiment, que ensenya molt.. Però Bergmann ha treballat al món del cinema ("la forma d'art que més m'agrada), encara que assegura que amb ben poc èxit professional. I apunta que el cinema li ha ensenyat moltes coses que li han servit per a la literatura. Segons afirma Bergmann, ell pensa bàsicament amb imatges, i assegura que El truc el va escriure, com a director de cinema, "pensant en imatges". Ara bé, reconeix que la primera edició del llibre no va funcionar: la va presentar a 30 editorials, d'Europa i d'Amèrica, que no el van acceptar.  Al cap de molts anys, a partir d'un manuscrit modificat, enviat a una editorial suïssa, en sortiria un text que, ampliat i modificat, és el que ja ha tingut èxit a diversos països i ara es tradueix al català i al castellà.