“Los 100 españoles más influyentes de 2017” és una revista que aquest dilluns venia de franc amb el diari madrileny ABC. El seu afany és posar de relleu una sèrie de personatges que ajudin els espanyols a millorar la seva autoestima, doncs “pateix d’una profunda crisi”, segons ens explica el director de l’històric tabloide en una mena de pròleg on justifica la iniciativa. 

D’entrada és una mica confús, perquè els més influents són 101 i sobretot perquè “son todos los que están pero no están todos los que son”, com afegeix el director, clàssic fins i tot per triar tòpics. “Establir un rànquing d’influents”, avisa, “és una pretensió tan inútil com condemnada a la imperfecció”. El diari, doncs, sobreposant-se a dificultats de tota mena, ha fet una tria de personatges i l’ha titulat d’aquella manera absoluta, encara que no era el que volien fer, etcètera. Una mica confús, vaja.

Són 101 noms perquè el rei Felip VI figura a la llista però no hi és comptat. És senzillament “el mejor valedor de la marca España en la escena internacional”, sempre segons el diari, i la seva vàlua suprema cau fora de dubte. El text que acompanya al Rei il·lumina aquest punt: “La capacitat d’influir d’un Rei es molt diferent a la de la resta de les persones, perquè només pot exercitar-la en benefici dels interessos generals (...). A diferència dels polítics, que cada quatre anys s’han de sotmetre al dictamen de les urnes, el Rei disposa de terminis llargs per exercir la seva influència”, etcètera. És bonic.

Qui són la resta de personatges? El pròleg del director es titula “Esta es España”, de manera que conèixer els noms és clau per saber dues coses. Una, quines són les “personalitats que, sota la marca Espanya i orgullosos de ser-hi, projecten els seus valors i virtuts fora del nostre perímetre geogràfic i també dins”, que és com defineix el diari el concepte “espanyol influent”.

La segona, potser més curiosa, és conèixer quina és l’Espanya d’ABC i si un s’hi pot trobar còmode. La paraula "atur" tot just apareix. "Desigualtat", "emprenedor", un parell de cops. No diguem "corrupció" o "referèndum". Això no és Espanya.

Oficial, gran i masculina

L’Espanya d’ABC és masculina, de Madrid i té més de 50 anys, si fem cas a la llista. Són 79 homes i 22 dones, el 70% dels quals tenen més de 50 anys i treballen en empreses regulades de l’Íbex-35 o en les institucions de l’Estat (sobre tot al Consell de Ministres).  

Entre els 25 personatges classificats pel diari com a “política” hi figuren el president del govern espanyol i tots els seus 14 ministres, a més del presidents del TC i del CGPJ i el Fiscal General de l’Estat. Els partits representats són tres: el PP aporta 22 noms, el PSOE un (Susana Díaz, presidenta de la Junta de Andalucía). Ciutadans, un altre (Albert Rivera). El 25 és la secretaria adjunta de comunicació e l’ONU, la catalana Cristina Gallach. L’altre president autonòmic que hi figura és el de Galícia, Alberto Núñez Feijóo. En fi. Es troba a faltar algun nom. Sense complicar-se la vida i complint amb el requisit de “marca España”, és difícil dir que Pablo Iglesias es menys influent que el 80% dels noms triats.

Entre els 35 noms sota la categoria “Economia” s’hi compten 22 representants d’empreses del l’Ibex-35, vint dels quals operen en sectors regulats o molt regulats. En aquest sector no hi figura cap emprenedor i tampoc cap menor de 40 anys. De les 19 pàgines d’anuncis, deu corresponen a aquestes empreses. Certament, aquest és un capítol complicat.

Catalans sobre representats

Entre les curiositats de l’Espanya d’ABC val a dir que els catalans estan sobre representats: són 22 de 100, encara que la proporció en la població espanyola és del 16%. Els madrilenys ho estan encara més: són 32 a la llista.

Sorpresa: no hi ha cap futbolista (ni tan sols Iniesta) però tampoc hi ha cap escriptor ni músic ni pintor ni director de cine, actor o actriu dels que qualsevol s’esperaria. Cap ni un. És estrany.

Apareix el cantant David Bisbal en un lloc on potser s’esperava a Julio Iglesias o Plácido Domingo, que potser encaixen més amb el perfil general de la llista. Es pot entendre que aquests dos no apareixin perquè fa fa anys que només estan per homenatges. Però per què no Alejandro Sanz, que ha venut tres vegades més discos que Bisbal (i també ho ha fet Iglesias)? Hi figuren dos cuiners i un torero, això sí. Dels creatius del món de la moda, només Custo Dalmau. És a dir, allí on el diari podia deixar veure més el seu criteri per a confegir la llista, l’elecció queda mig confusa. És una pena.

Del món dels mèdia apareixen Alejandro Echevarría, com a president de la patronal de la televisió privada (i accionista de l’editora de l’ABC) i Carlos Herrera, el presentador del matinal de la Cope, que és la ràdio a que està associat el diari. Tot queda a casa. Sorprèn la selecció de l’arquebisbe de Barcelona (o no: d’ell depenen els pals emissors i les freqüències de ràdio que ambiciona la Cope a a Catalunya, per exemple).

Avisos

Els seleccionats són tots entrevistats de manera relativament poc compromesa, com és típic d’aquests suplements. El títols de gairebé totes les entrevistes es podrien intercanviar i quedaria el mateix. Son declaracions com “El futur del sector tecnològic és prometedor”, “És molt important tenir líders que t’inspirin confiança” o “Per descomptat, penso que som un país privilegiat”, etcètera, que no fan ni bé ni mal i que qualsevol pot dir.

Per això, dins el to genèric, amable i  descompromès, sobta l’atenció a (o obsessió per) Catalunya de dos ministres. L’entrevista del ministre de Justícia, Rafael Català, es titula “Diàleg amb Catalunya, sí, però mai per a trencar la unitat d’Espanya”. És l’última cosa que diu i tampoc és cap novetat. Però és el que tria el diari. Segurament ens volen dir alguna cosa. També es retrata la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat: “Afirmar la catalanitat no condueix necessàriament a la ruptura amb l’Estat”, diu ella. Pau Gasol, com sempre, parla de “nuestro equipo nacional” i la resta de catalans van a la seva cosa i no diuen ni se’ls fa dir res.

Fet i fet, es pot avançar la hipòtesi que la “marca España” haurà pesat molt en la no-selecció d’alguns noms. Per posar tres exemples difícils de discutir com a influents: Carles Puigdemont (tant se val: Oriol Junqueras); Víctor Grífols o Jaume Roures. Es coneix que, segons l’ABC, cap no contribueix prou a l’autoestima dels espanyols.