David Bowie va ser un artista en constant evolució i transformació. Recorrem el seu univers vital de la A la Z per provar de desxifrar l'obra i la personalitat d'una de les figures més representatives i influents de la cultura pop del segle XX.
Alicia Keys
L'última vegada que David Bowie va pujar a un escenari va ser el 9 de novembre del 2006. Era al Black Ball de Nova York i va interpretar el seu clàssic "Changes" acompanyat de la diva del neosoul.
Blackstar
Publicat el divendres 8 de gener (data de l'aniversari de Bowie), és el seu àlbum pòstum, el vint-i-cinquè en el total de la seva discografia. Envoltat d'una pàtina opaca, són set temes d'aires jazz i flirtejos amb la música electrònica amb què havia tornat a rebre l'elogi unànime i merescut de la crítica especialitzada.
Cinema
Paral·lelament a la seva trajectòria musical, Bowie va realitzar diverses incursions en el món de la interpretació, participant en més d'una trentena de produccions. En la seva faceta d'actor destaquen els seus papers a Merry Christmas, Mr. Lawrence (1983) de Nagisa Oshima o a Labyrinth (1986) de Jim Henson.
Duncan Jones
És el seu fill, fruit de la relació amb la seva primera esposa, Angela Bowie, l'exmodel nord-americana a qui els Rolling Stones van dedicar el tema "Angie". Duncan és director, guionista i productor de cinema. En la seva incipient filmografia destaca el llargmetratge de ciència-ficció Codi Font (2011). Bowie encara va tenir una altra filla, Alexandria Zahra Lexi Jones, amb la model somali Iman, amb qui es va casar el 1992.
Eno, Brian
Membre de Roxy Music, referents de l'art rock, i pioner de la música ambiental, Eno va ser un dels principals aliats de Bowie en la seva època berlinesa. Una associació que va donar com a resultats la magistral trilogia formada per Low (1977), Heroes (1977) i Lodger (1979).
"Falling down" i "Fannin Street"
Són els dos temes d'Anywhere I lay my head, l'àlbum de debut al món de la música de l'actriu Scarlett Johansson, als quals David Bowie va posar veu. Publicat el 2008, es tracta d'un disc de versions d'una altra llegenda del rock: Tom Waits.
Glam Rock
En estat de constant transformació, David Bowie ja havia estat mod i s'havia reformat en hippy. Va ser, tanmateix, explorant els andrògins paratges del glam rock que va assolir els seus primers èxits globals. Popularitat propulsada per un àlbum sideral com The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972), disc que traslladat al directe obriria una nova dimensió al rock. Des d'aleshores el rock també podia ser un espectacle.
Germans Calatrava
De William Shatner (el capità Kirk de Star Trek) als Smashing Pumpkins, "Space Oddity" és un dels temes de Bowie que més s'ha versionat. Tanmateix, l'aproximació més extravagant a aquest clàssic és la que van firmar els inefables germans Calatrava. Molt més recomanable és l'adaptació que van fer Mishima d'"Heroes", un altre títol imprescindible en el repertori del Duc Blanc.
Iggy Pop
A Berlín, David Bowie va rebre la visita del seu amic Iggy Pop, que fugia dels seus dimonis personals (l'heroïna). En un dels capítols més fascinants i fructífers de la història del rock, mentre gravava els seus propis discos, Bowie va trobar temps per produir dos incunables en la discografia de Iggy Pop com The Idiot i Lust for Life, ambdós publicats el 1977.
Jagger, Mick
Des dels inicis de la seva trajectòria, Bowie es va reflectir en una altra de les grans estrelles de la història del rock: "somniava ser Mick Jagger". Quan David va assolir el cim de la popularitat, va obrir una relació d'amor i gelosia amb el seu col·lega. Junts van compartir el tema Dancing in the streets, un clàssic de la Motown –i, diuen, diuen, diuen… que també escenes de llit–.
Kurt Cobain
En un període marcat pel fracàs que va suposar la seva incursió al món del hard rock amb el projecte Tin Machine, la icona del grunge va descobrir la figura de David Bowie a tota una generació quan va versionar The man who sold the world en el meravellós concert acústic que Nirvana van protagonitzar el 18 de novembre de 1993.
Lou Reed
El dia 1 d'agost del 1971, Bowie arribava a Nova York per signar el contracte més important de la seva vida. De la mà del seu mànager, Tony de Fries, rubricava un acord amb RCA Records, que es comprometia a pagar-li 37.500 dòlars per tres àlbums: Hunky Dory, Ziggy Stardust i Aladdin Sane. Gairebé igual d'important va ser que, en aquest viatge a la ciutat dels gratacels, Bowie va conèixer Lou Reed. Ànimes bessones, la influència de Bowie i el seu univers andrògin seria fonamental en els primers tombs en solitari pel costat salvatge de la vida de Lou Reed: Lou Reed (1972) i Transformer (1972).
Miniestadi
David Bowie va tardar a deixar-se veure en directe al nostre país. No va ser fins al 7 i 8 de juliol de 1987 que va oferir els seus primers concerts al Miniestadi del Barça dins la gira Glass Spider. Malgrat l'enrenou mediàtic que van generar, aquelles dues nits no van acabar d'acontentar els seus seguidors més fidels: repertori molt dels vuitanta de l'etapa Let's Dance i posterior i poc temari clàssic.
Nile Rodgers
En un nou gir a la seva trajectòria musical, a inicis dels vuitanta, Bowie es va aproximar a la música disco. Cap company de viatge podia ser millor que un dels prohoms del gènere com Nile Rodgers i els seus Chic. Junts van donar vida a Let's Dance, un dels discos més odiats per la crítica però de més èxit comercial en la nòmina fonogràfica del nostre home.
Orwell, George
David Bowie es va inspirar en la novel·la de l'escriptor britànic 1984 per crear un altre dels seus discos de referència. Passat pel sedàs del glam rock, el concepte darrere de Diamond dogs és la seva particular recreació d'una societat postapocalíptica.
Política
El 1976, Bowie publicava Station to station, un altre dels seus discos de capçalera i amb què dóna vida a un altre dels seus alter egos, The thin White Duke (per això se'l va començar a conèixer com el Duc Blanc). Parlant sempre a través del personatge, en aquella època Bowie va fer declaracions exaltant Hitler i els règims feixistes. "La Gran Bretanya està preparada per a un líder feixista... Crec que la Gran Bretanya podria beneficiar-se d'un líder feixista. Crec fermament en el feixisme, la gent sempre ha respost amb més eficiència sota un lideratge ferm". Paraules controvertides que completaria afirmant que "Hitler va ser una de les primeres estrelles del rock". Temps després, Bowie es retractaria d'aquests comentaris atribuint-los a la inestabilitat mental causada pels seus problemes amb les drogues: "Havia perdut el nord. Estava totalment, completament boig."
Queen
En les sessions d'enregistrament de l'àlbum Hot space (1982), el grup de Freddie Mercury havia estat treballant en una cançó originalment titulada "Feel Like", però n'estaven insatisfets i la van deixar arraconada. Bowie es va presentar als estudis per fer les veus d'un altre tema de Queen, "Cool Cat". Tampoc cap de les parts va quedar contenta i la seva col·laboració no va ser inclosa a les mescles finals. Va ser llavors quan van recuperar "Feel Like", que va acabar convertida en "Under Pressure", hit amb una de les línies de baix més populars de la història del rock.
Ronson, Mick
Guitarrista, teclista, compositor i arranjador que va ser un dels elements determinants a l'era glamurosa de Bowie. Ronson va ser clau en el so d'àlbums com Hunky Dory (1971) i Ziggy Stardust (1972). Ronson col·laboraria després amb altres figures com Ian Hunter, Bob Dylan, The Wildhearts o Morrissey.
"So young"
Tema amb què s'obre el disc de debut de Suede. Banda referencial del britpop, tant pel seu so com per la seva imatge sexualment ambigua, el grup de Brett Anderson es va significar com un dels deixebles avantatjats de David Bowie. Igualment, l'empremta del Duc Blanc és fàcil d'intuir en coetanis de Suede com Pulp, Radiohead o Luke Haines.
Tin Machine
Entre finals de la dècada dels vuitanta i inicis dels noranta, Bowie va posar en marxa aquest projecte de rock dur en què l'acompanyaven Reeves Gabrels (guitarra), Tony Sales (baix) i Hunt Sales (bateria). Van publicar dos discos: Tin Machine (1989) i Tin Machine II (1991). Malgrat ser obres acceptables que, d'alguna manera, s'avançaven a les sonoritats del grunge, l'aventura va ser un dels fracassos més grans en la trajectòria de David Bowie.
Underwood
Contràriament al que sempre s'ha cregut, els ulls de David Bowie eren del mateix color. El 1962 i quan ambdós tenien 15 anys, el seu amic i company de classe George Underwood (posteriorment reconegut artista plàstic, autor de les portades dels discos de Bowie Hunky Dory i Ziggy Stardust) li va clavar al cantant un cop de puny a l'ull en una baralla per una noia. El resultat de la trompada va ser que Bowie va quedar amb una pupil·la dilatada permanentment. Per aquesta raó i depenent de la llum, semblava que tingués un ull més fosc que l'altre.
Visconti, Tony
Des que van coincidir a Space Oddity (1969), ha estat l'home de confiança de David Bowie. Visconti ha produït gairebé tota la discografia del Duc Blanc. En la nòmina de clients de Visconti trobem noms tan rellevants com T Rex, Sparks, Iggy Pop, Thin Lizzy, Boomtown Rats, Manic Street Preachers, Morrissey o Kaiser Chiefs.
Walker, Scott
Bowie sempre va confessar la seva devoció per l'obra del cantautor britànic Scott Walker. Una influència evidenciada en els seus primers treballs i molt més accentuada a la seva obra pòstuma, el recent, Blackstar, disc que recull aquelles atmosferes negroses típiques de Walker.
seXualitat
L'ambigüitat sexual sempre ha estat un dels trets diferencials de la personalitat de Bowie i factor amb què va jugar al llarg dels anys fent créixer el seu mite. En una entrevista publicada per la revista Playboy el 1976, Bowie es va declarar obertament bisexual. El 1983, ara a Rolling Stone, se'n va desdir dient que era heterosexual. Finalment, el 2002, a les pàgines de Blender confessava que no tenia "cap problema amb el fet que la gent sabés que era bisexual".
Young Americans
Camaleònic és un dels adjectius que més s'ha utilitzat per descriure la trajectòria artística de Bowie. Certament, el cantant britànic vivia en estat de constant transformació, buscant nous llenguatges d'expressió sempre que creia que havia tocat fons. Lladre de guant blanc, un dels viratges més sorprenents de la seva carrera va venir marcat per l'àlbum Young Americans (1975). Referent del glam rock, Bowie va sorprendre tots amb un disc planificat per les sinuoses formes del soul de Filadèlfia i la música disco, que pot recordar en temes com "Fame" tota una institució de la música negra com James Brown.
Ziggy Stardust
Àlter ego amb què David Bowie va donar vida al protagonista de The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from Mars (1972), sublim disc conceptual, que no només és un dels seus zènits creatius, sinó també un del millors discos de la història del rock. Fascinant criatura arribada des de l'espai, entre els opulents acords del glam rock, Bowie va simbolitzar amb Ziggy Stardust el messianisme de les estrelles del rock i l'abstracta relació amb un públic que gairebé els venerava com a divinitats.
—
Foto de portada: Mural en homenatge a Brixton (Londres) amb la fotografia que va tirar Brian Duffy per a l'àlbum Aladdin Sane, la imatge mes icònica de David Bowie