Per un artista majúscul només hi ha una cosa més difícil que acabar una carrera per dir adéu definitivament i és saber fer-ho al temps just, sense arrossegar-se amb agonies inútils ni ser esclau de la nostàlgia. Així ha fet Raimon amb la seva habitual però encara sorprenent elegància, omplint dotze vegades, dotze, el Palau de la Música Catalana, com també era ple ahir aquest darrer concert de comiat que el cantant ha regalat al seu públic encara pletòric de veu i amb l’única intenció de passar-s’ho bé fent música. Aplaudiments sonors. Reverències, les que calgui.
Ahir el Palau era ple de gent que volia donar gràcies a un dels cantants de la seva vida (hi havia també un farciment extra d’autoritats, consellers i factòtums de la societat civil que m’estalviaré de recordar, d’aquests als quals costa moltíssim trobar mai a qualsevol concert) i el geni de Xàtiva els va retornar el gest amb un recital antològic en el sentit més estricte del terme, repassant tota una vida dedicada a la música, sense concessions i amb tota la teca a punt. El públic ja fa cabells blancs, ai las: hi ha pocs joves, però els que hi som ens les sabem totes i les continuarem cantant als que vinguin, si és que volen escoltar-nos.
La festa va començar celebrant justament el matrimoni de Raimon amb el Palau de la Música: el Cor Infantil de l’Orfeó Català, dirigit per la Glòria Coma i amb Pau Canals al piano, va cantar "Jo vinc d’un silenci" i "D’un temps d’un país". Acte seguit, Mariona Carulla entregava al protagonista un trofeu d’agraïment, un fragment escultòric de la meravellosa vidriera modernista del recinte, ideada per Antoni Rigalt i Blanch. Raimon sortia a l’escenari, encara sense companyia, amb roig encès a la camisa i els pantalons negres de sempre. Primers crits, encara tímids, d’I-inde-indepedenciaaà. Breu moment de pànic: una part del públic protesta perquè hi ha un focus de la televisió que els tapa la vista (avui La Nostra televisa el concert amb un cert retard): se sent cridar Focu! Focu!, però molts dels meus companys de fila diuen que la gent crida Robu! Robu! Bé, coses del Palau...
Comença el recital amb "A l’estiu quan són les nou", seguit de "Si miraves l’aigua", "Punxa de temps" i "Mentre s’acosta la nit", de l’àlbum Rellotge d’emocions (2011). No és el Raimon dels hits que coneix la majoria del públic i que tothom espera, però és l’obra més recent d’un cantant que s’acosta al final de la seva carrera amb una gran vivor i cançons curulles de saníssima reflexió d’un home “que té més records que projectes”. Però la reflexió de seguida enfila el camí dels orígens amb “una cançó que vaig fer fa dos o tres segles”, en referència a la preciosa "Som", on s'hi diu “de la terra venim, a la terra anirem; en la terra vivim, en la terra serem”, "No el coneixia de res" i "País Basc", que arrenca les primeres ovacions de la nit. Raimon mira als seus músics i els diu amb els braços que estiguin tranquils. Ja té la veu a lloc, ben escalfada. Comença la festa.
Profeta de poetes, un repàs al camí del cantant de Xàtiva no podria oblidar-se dels seus còmplices, i així engaltem sense aturador Ausiàs March (Si com cell que es veu prop de la mort i Si com lo taur, amb una badada inclosa que va fa aturar la cançó; no passa res!), Roís de Corella ("Balada de la garsa i l’esmerla"), Joan Timoneda ("Bella, de vós, só enamorós") i Anselm Turmeda ("Elogi dels diners"), cançons que recorden per què Raimon és digne mereixedor del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A Catalunya, els poetes es llegeixen poc però es canten molt.
Ajudat pel seu magnífic i fidelíssim quartet –amb Miquel Blasco i Joan Urpinell a la guitarra, Pau Domènech als vents i Fernando Serena al contrabaix– el cantant fila l’equador del comiat amb "Molt Lluny" i continua la nit abraçant-se de nou a Espriu, amb la preciosa "Petita cançó de la teva mort", per després tornar-nos a recordar que al nostre país la pluja no sap ploure. La veu de Raimon es fa gran de nou, i ja el veiem trompetejar, com sempre, els seus intransferibles aguts musculosos, tancant els ulls i estrafent la cara, com si li anés la vida a cada nota.
Raimon és un artista al seu crepuscle, però ens va voler recordar que retirar-se dels escenaris no vol dir acabar de fer música, i ho va fer amb dues cançons que encara no ha gravat (la bellíssima I nosaltres amb ells i el simpàtic scherzo humorístic "Napolitana per a tu"). Potser no tornarà als escenaris, però ningú diu que no torni a gravar música. Així ho esperem.
Tot i això, al capdavall tots volíem escoltar, de nou i per última vegada, els himnes que han esculpit un cantant heroic que ha tacat de música la nostra vida. Després d’una hora i tres quarts de concert, el cantant ens diu adéu amb una corrua de cançons que, amb un simple rasgueig de guitarra, s’han convertit en la memòria sonora de tota una col·lectivitat. Hi havien de ser totes i així va ser: "Veles e vents", "He mirat aquesta terra", "Jo vinc d’un silenci" (amb el públic delirantment entregat, dempeus i amb alguns crits, ara sí, d’Independència) i "Diguem no".
“Em fa una mica de cosa, però acabaré com vaig començar”, va dir abans d’atacar "Al vent", amb un públic emocionat a qui les mans coïen d’aplaudir. In my end is my beginning, diu T. S. Eliott als Four quartets. No hi ha inicis, ni final, si parlem de la vida d’un gran artista com Raimon. La cara al vent, sempre la cara al vent. Fins sempre.