És possible que tots els grans criminals nazis hagin mort. És probable que si en queda algun de viu, estigui amagat o tan vell i malalt que sigui impossible jutjar-lo. Quan ja han passat 70 anys de la fi de la Segona Guerra Mundial, és hora de fer un repàs a què ha succeït amb la persecució d'aquelles persones que van cometre crims de guerra. I això és, precisament, el que fa el periodista Andrew Nagorski al llibre Cazadores de nazis (ed. Turner Noema). En aquesta obra se'ns explica, de forma ben detallada, les accions d'homes com Simon Wiesenthal, el matrimoni Beate i Serge Klarsferd o Tuvia Friedman. Un llibre molt documentat, que recorre tant a la bibliografia com a un sistemàtic buidat de premsa, i també a les entrevistes als caçadors de nazis i als seus col·laboradors.
Sense justícia
El llibre de Nagorski afirma, des de bon principi, que la justícia al final de la Segona Guerra Mundial va ser del tot insuficient. Molts dels responsables de l'holocaust jueu, del genocidi gitano i de les execucions de presos polítics als camps de concentració mai no van ser molestats: van morir tan tranquils. Els guanyadors de la guerra no van posar gaire èmfasi a perseguir els implicats. En primer lloc, la feina els superava; per altra banda, un cop va esclatar la guerra freda, la prioritat va ser una altra... I amb el temps cada cop es va fer més complicada la persecució. "Era massa difícil", assegura simplement Nagorski, fent seva la reflexió d'un caçador de nazis. De fet, també hi havia fortes complicacions legals: durant molt de temps només es podia jutjar a aquells guardians de camps de concentració que s'havia pogut documentar que havien estat implicats personalment en abusos, tortures o execucions (i era molt difícil trobar testimonis vius que poguessin parlar). El 2015, per primera vegada, es va condemnar a un guardià de camp de concentració, John Demjanuk, pel senzill fet d'haver estat guardià, en valorar que la seva col·laboració va ser necessària per materialitzar l'horror. Però Demjanuk va morir en una residència mentre es resolia la seva apel·lació. I ja no es troben més guardians de camps de concentració per perseguir. La justícia queda pendent. Per sempre.
Simon Wiesenthal. Foto: Punt / Anefo. Nationaal Archief.
La fascinació pel caçador
Els caçadors de nazis han exercit una forta fascinació, que s'ha vist reforçada per la seva representació a pel·lícules i novel·les, algunes ben poc versemblants (com Els nens del Brasil). Un d'ells es va definir com "un terç de detectiu, un terç d'historiador i un terç d'activista". No són un grup clarament definit: el reporter de l'ABC Sam Donaldson va ser el responsable d'identificar Erich Priebke, el responsable de la massacre de les Fosses Ardeatines, a Roma, en què els nazis van executar 335 italians en represàlia per la mort de 33 soldats alemanys a mans de la resistència. En realitat, són famoses les polèmiques entre ells, sovint per gelosia. Però és indubtable que van protagonitzar episodis famosíssims: el segrest d'Adolf Eichmann a Buenos Aires el 1960 i el seu trasllat a Israel, on seria executat; el desemmascarament de Klaus Barbie, "el carnisser de Lió"; o el judici contra Arthur Rudolph, un enginyer alemany fabricant de bombes V-2, que va matar molts presos amb els maltractaments, i que més tard va ser recuperat pel govern nord-americà, interessat pels seus coneixements en tecnologia armamentística... Van passar-se a vegades anys, dècades, perseguint individus que eren protegits per alguns governs o per les seves comunitats. Alguns van patir amenaces, van ser perseguits judicialment o fins i tot van morir de forma misteriosa. I, a més a més, els caçadors de nazis van haver de lluitar contra unes societats que pretenien passar pàgina i que no volien remoure el passat. I a desgrat de tots aquests problemes van anar estrenyent el setge sobre els criminals fins a trobar-los. Però també hi hauria molts nazis que escaparien a la persecució, com Josef Mengele, el sanguinari metge d'Auschwitz, l'anomenat "àngel de la mort", que va morir ofegat al Brasil, el 1969. O el mateix Léon Degrelle, nazi belga, que malgrat ser condemnat a mort al seu país va ser protegit pel règim franquista i va morir el 1991 a Màlaga, convertit en un símbol de la ultradreta espanyola.
Impunitat?
Els judicis de Nuremberg van ser els primers que van reconèixer que hi havia delictes que afectaven la mateixa essència de la humanitat i que per tant mereixien un càstig. Això es considera un gran avenç en la mesura que permet lluitar contra els règims que violen els drets humans i els seus responsables, i s'ha convertit en un dels fonaments dels nous tribunals internacionals. Però a nivell jurídic els judicis de Nuremberg van rebre moltes crítiques. Se'ls va acusar d'aplicar una legislació retroactiva, una autèntica aberració jurídica, i de no garantir als acusats un judici just amb un tribunal neutral. Però, hi havia alternativa? A desgrat d'aquests judicis, molts nazis van aconseguir escapar. I alguns ciutadans van considerar que el fet que es mantinguessin lliures suposava un desafiament als principis més bàsics de la justícia i van llançar-se a la persecució d'aquells individus que malgrat haver comès atrocitats van quedar en llibertat. Pot ser en certa mesura la venjança justa? Cazadores de nazis és una obra terriblement documentada, però que va més enllà de l'hagiografia dels caçadors de nazis i se submergeix en les implicacions jurídiques i ètiques del cas, alhora que explica l'epopeia personal que van suposar les investigacions d'aquests peculiars personatges.