Articles programàtics, rèpliques irades, tocs d’alerta, aportacions substancials, discursos abrandats, reflexions teòriques, manifestos col·lectius, reaccions serenes, vituperis incendiaris... Des dels inicis del catalanisme polític, la relació entre Catalunya i l’Estat s’ha viscut amb una intensitat particular en la premsa. Res ha començat ara. Als diaris feren les seves propostes polítiques –divergents– els federalistes Valentí Almirall i Francesc Pi i Margall; a La Veu de Catalunya s’hi bastí el programa de la Lliga –el primer partit polític català modern–, i s’hi maldà per les reivindicacions nacionals i socials republicanes des de capçaleres com El Poble Català, La Publicitat o L’Opinió. A les pàgines dels diaris s’hi han fet, doncs, propostes polítiques, però, sobretot, han estat l’espai de les reflexions dels cronistes, analistes, intel·lectuals, filòsofs, homes de lletres, poetes, economistes i acadèmics sobre el que ja llavors es coneixia com “la qüestió catalana” o “el problema catalán”.

Una tria de 38 articles històrics, publicats a la premsa de Madrid i Barcelona, que ressegueix la dialèctica Catalunya-Espanya, amb aportacions dels principals homes de lletres, polítics, intel·lectuals i periodistes

L’esquema ha estat recurrent des de fa més d’un segle: des de Catalunya s’ha adreçat un clam d’indignació o una proposta de concòrdia que des de Madrid s’ha rebut amb fredor, silenci, menyspreu o suspicàcia. En el millor dels casos, les plomes més lúcides han entès que calia fer alguna cosa per atendre les reclamacions catalanes, però no han tingut força suficient per guanyar el torcebraç amb el sentir majoritari d’allò que Dionisio Ridruejo en va dir “el macizo de la raza”. Això ha provocat un viu, plural i intens debat que, com diu el tòpic, ha fet córrer rius de tinta, desemboquessin al Manzanares o al Mediterrani. Aquesta tria de 38 articles ressegueix aquesta batalla dialèctica de paper, amb aportacions dels principals homes de lletres, polítics, intel·lectuals i periodistes de Catalunya i d'Espanya.

El primer d’ells, com no podia ser d’altra manera, doncs fa pocs dies s’esqueia el centenari de la seva mort, és d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Jurista, periodista, teòric catalanista i, en tot el sentit de la paraula, polític, va ser diputat provincial i president de la Diputació de Barcelona. Des d’aquest càrrec va maldar per constituir la Mancomunitat de Catalunya, el primer experiment de govern propi des del 1714. Fins la seva mort, el treballador incansable que era Prat va imaginar, planificar, posar els fonaments o alçar institucions cabdals com l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, la xarxa de biblioteques i l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola del Treball o l’Escola Superior d’Agricultura. El propòsit era que cap poble de Catalunya quedés aïllat, pràcticament i cultural, i per això es proposà: “Que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”. Tot i que com a dirigent polític era tingut per conservador i sever –en donaria fe la seva actuació en relació als articles censurats a Joan Maragall arran de la Setmana Tràgica–, com a president actuà buscant l’acord dels diferents partits i, sobretot, captant els millors talents de les noves generacions intel·lectuals, científiques, acadèmiques o polítiques. No és estrany que la seva mort, l’1 d’agost de 1917, esdevingués un autèntic dol nacional.

A “Les províncies mortes” Prat de la Riba hi denuncia la ineficiència i ineficàcia de la divisió provincial instaurada pel liberalisme espanyol del segle XIX

“Les províncies mortes” va ser publicat per Prat de la Riba a La Veu de Catalunya, diari que també dirigia, el 14 de desembre del 1906. Està escrit a l’escalf de la Solidaritat Catalana –el moviment unitari que va aplegar de regionalistes fins a republicans i carlins, primer contra la Llei de Jurisdiccions i, posteriorment, com a candidatura electoral triomfant–, que el portaria a la presidència de la Diputació de Barcelona. 

A l'article, Prat de la Riba hi denuncia la ineficiència i ineficàcia de la divisió provincial instaurada pel liberalisme espanyol del segle XIX, esqueixant les velles nacions com la catalana, i sobre la qual es constituí el sistema polític de la Restauració, dominat pel caciquisme i el centralisme, així com l’estructura administrativa que se’n deriva, que comporta l’existència d’autèntiques “províncies mortes”. Hi critica, en termes que sorprenen per la seva actualitat –i, especialment, pel que als termes usats– “la casta que monopolitza l’Estat”, les capitalitats forçades “per acumulació forçada, imposada per un agent extern com els decrets del legislador” i destaca el paper de la ciutat de Barcelona com a obra de tots els catalans que ha de revertir en tot el país, permetent el desenvolupament de les ciutats mitjanes, viles i pobles. Però, el més destacat de l’article és que, anys abans de la creació –en una negociació llarga i tortuosa, marcada pels canvis de govern, assassinats dels primers ministres, estires i arronses a les Corts– de la Mancomunitat de Catalunya, ja hi és plenament la seva llavor.

 

Les províncies mortes

Enric Prat de la Riba
La Veu de Catalunya, 14 de desembre del 1906

Les províncies d'ara, les que l'Estat va crear arbitràriament, no són societats psicològiques: els homes que associen no tenen cap característica comuna, cap principi de diferenciació respecte dels altres ni en l'ordre de les afeccions o sentiments ni en el de les costums ni en el de los aspiracions.

No són societats territorials: les obres publiques, els serveis que interessen als habitants de la província no els interessen exclusivament, sinó que interessen també als d'altres províncies veïnes. Carreteres i camins i ferrocarril secundaris, per exemple, es deturen en el límit de la província, però en realitat son seccions de traçats més amplis que tenen el seu natural desenrotllament dins de les províncies limítrofes.

Són, doncs, exclusivament associacions administratives imposades per  la llei; no tenen només existència administrativa, si és que se’n pot dir existir, mal que sigui en un ordre administratiu, del que fan les províncies espanyoles. 

Per a entreveure l’agonia administrativa que van arrossegant aquestes províncies, cal fullejar els estudis fets a Madrid pels polítics que han intentat reformar els seus organismes

Els que hem nascut i viscut en una província rica, com la de Barcelona, que ha fet carreteres bellament construïdes amb ponts que ja voldria l'Estat per a les seves comunicacions internacionals; que ha muntat establiments com la Casa de Maternitat; que sosté escoles de tanta importància com la d’Arquitectes, la d'Enginyers, la de Belles Arts, i en subvenciona tantes altres d'arts i oficis, no tenim, no podem tenir idea exacta del que son les províncies espanyoles.

Per a entreveure l’agonia administrativa que van arrossegant aquestes províncies, cal fullejar els estudis fets a Madrid pels polítics que han intentat reformar els seus organismes: o resseguir les argumentacions deis que seriosament han proposat la supressió d’aquets cercles intermediaris entre el municipi i l'Estat; o recordar les deliberacions de l’Assemblea de Diputacions. Llavors, llavors es veu la misèria d'aquestes entitats administratives: sentint parlar de províncies que no poden pagar les dides de l’hospici, de diputacions en que els diputats han de respondre personalment per no interrompre la continuïtat deis serveis més urgents, de carreteres perdudes per falta de mitjans per a conservar-les, de camins veïnals, construïts amb les subvencions de l’Estat, que ja un any després tornen a ser camps de sembradura.

O bé veient que les diputacions, en comptes de voler encarregar-se de nous serveis detentats per l'Estat, aspiren només a traspassar a l’Estat funcions que ara són provincials per a descarregar el pressupost, de vegades de quantitats veritablement irrisòries. O bé escoltant els representants de províncies del interior i amidant exactament amb llurs paraules la representació social, la dignitat, dintre del règim, dintre de la administració, d'aquests organismes que han de inclinar-se davant del ministre, davant del governador que els dicta ordres inapel·lables, davant de qualsevol empleat del ministeri d'Hisenda, on té mes força un deis clàssics arguments persuasius de les administracions desmoralitzades que el vot de qualsevol diputació espanyola.

Aquest aparell administratiu sense medis per complir la seva finalitat administrativa és el patró de la província espanyola, que amb comptades excepcions es reprodueix arreu

Doncs, aquesta és la fisonomia de la gran majoria de províncies espanyoles. Aquest aparell administratiu sense medis per complir la seva finalitat administrativa és el patró de la província espanyola, que amb comptades excepcions es reprodueix arreu, a la costa i a l’interior, a Catalunya i a totes les regions. 

El fracàs d'aquesta creació administrativa és total, és aclaparant. Els mateixos homes de la casta que monopolitza l'Estat, els continuadors de les tendències i les tradicions que varen dur a la divisió provincial d'ara i a l’organització present de les províncies, proclamen el fracàs de la seva obra i el proclamen en sagnar amb lleis i reials decrets la escassa vida deis organismes provincials en benefici de l’Estat, en formular amb insistència projectes de llei provincial i municipal que desmembren les facultats de les diputacions en profit d'agrupacions de municipis, en parlar seriosament de suprimir les diputacions provincials, reduint la província a quarter de l’Estat administrat només per funcionaris. Encara no ha passat un segle i l’empresa tan pomposament realitzada ha fet fallida.

És la venjança de les velles províncies, contra els orgullosos apriorismes del legislador. No es pot res contra les grans forces històriques: si un home se’ls posa davant és aterrat encara que sigui un geni de força incomparable; si s'hi posa una llei és convertida en pell morta que es desprèn i cau; si s'hi posa l'Estat amb la immensitat del seu poder és trasbalsat i destruït.

Les velles províncies de vida quasi mil·lenària, no eren pans d'argila en mans del terrisser, sense estructura, sense diferenciació, completament amorfes, sinó organismes vius

Això és el que ha passat. Les velles províncies de vida quasi mil·lenària, no eren pans d'argila en mans del terrisser, sense estructura, sense diferenciació, completament amorfes, sinó organismes vius, d'un mateix esperit col·lectiu, d'un mateix sistema econòmic, intensament estructurats, amb desigual distribució de la vitalitat, des de cercles territorials de vida vegetativa, de vida escampada i rudimentària, fins al centre intens, fins a la capitalitat.

En trossejar el legislador administrativament aqueixes províncies, no va poder trossejar el seu esperit, les seves afeccions, la seva vida econòmica, els corrents de la circulació social, no va poder distribuir uniformement els elements de força i de riquesa, i va venir el que necessàriament havia venir. Les noves províncies que varen quedar-se amb les seccions de vida intensa, amb la capital de la vella província i el seu radi de vida acumulada, tenen una existència pròspera. Les demés, que son la immensa majoria, varen endur-se’n les comarques allunyades de la capitalitat regional: són les províncies desgraciades, les províncies mortes. 

I ha passat quelcom més encara, i és que seguint la vida de les velles províncies com societats perfectes per dessota l’enreixat administratiu de les províncies noves, es produeix fatalment una gran injustícia que ve a agravar la desigualtat original de  les actuals províncies: continua la circulació cap a la capitalitat regional, obra de la vella província, continua l’esforç de tota l’antiga societat provincial afluint al centre intens, creant o enfortint la capitalitat, i en canvi no pot la capitalitat fer arribar per un igual el seu impuls renovador a tots els àmbits del territori regional perquè entrebanquen, deturen parcialment aquesta circulació del centre a la perifèria les fronteres administratives de les províncies noves.

Barcelona és l'obra mestra de la energia catalana. Cap català hi és foraster, tots els catalans poden enorgullir-se’n

Aquí mateix, a la nostra Catalunya, el tenim l'exemple viu d'aquesta injustícia. La gran ciutat de Barcelona és obra de tots els catalans: tots els pobles, totes les contrades de totes les províncies catalanes han dut el seu esforç a Barcelona. Quan els jurisconsults de la nostra terra deien de Barcelona que era cap i casal de Catalunya, proclamaven una gran veritat: Barcelona és l'obra mestra de la energia catalana. Cap català hi és foraster, tots els catalans poden enorgullir-se’n, perquè tots els llinatges catalans, totes les famílies catalanes hi han dut la contribució de sang, d’intel·ligència; hi han dut homes pera nodrir la seva creixent població, per omplir els seus obradors i fabriques, per produir la selecció d'esperits eminents que creen la vida intensa en la producció, en la ciència, en l'art, en la política. 

Però la veritable ciutat, la veritable capital, la que és capital pels corrents naturals de la vida social, no per acumulació forçada, imposada per un agent extern com els decrets del legislador, totes aquestes forces vitals que rep en avinguda mai estroncada de tot el territori, les transforma i centuplica i les torna convertides en riquesa, en cultura, en impuls, en calor de vida. 

Per això els pobles mes generalment rics, forts, progressius, són els pobles que tenen grans esperits; per això les poblacions secundaries i de tercer ordre són mes populoses i riques allà on la capital és mes intensament forta i poderosa. Si Londres no tingues cinc milions d'habitants, no serien lo que són Glasgow, Manchester, Liverpool: El dia en que Barcelona sigui una gran metròpolis, Manresa, Girona, Lleida, Tarragona, Reus, Sabadell, Terrassa, seran ciutats intensament desenrotllades.

Per això les poblacions secundaries i de tercer ordre són mes populoses i riques allà on la capital és mes intensament forta i poderosa

Passa en les ciutats com els sistemes de muntanyes, que al capdavall en la ascensió de les unes com en la creixença de les altres, es compleix una mateixa llei universal: en les nostres serralades només hi ha que Carlits i Puigmals, és en el grop de l’Himàlaia que s'enlairen els pics a alçaries desconegudes en els nostres Pirineus. 

Doncs bé, aquest segon raonament de la circulació social en què la capitalitat propulsa vigorosament les activitats del cos social, només es compleix parcialment a Catalunya: en l'ordre administratiu hi ha una muralla que detura la expansió per tots els àmbits de la terra catalana de les forces del nucli viu de la capitalitat; que priva a la riquesa de Barcelona de fecundar les altres províncies catalanes, que hi tenen el mateix dret. 

Aquesta injustícia ha d'acabar; ja massa l'han feta durar els caciquistes polítics creats a redós de les províncies mortes. O restablir la vella divisió provincial o mantenir les actuals províncies però associar les de cada regió a fi de sumar els mitjans de totes per a les grans empreses que a totes interessen.

Només així poden aixecar-se del seu actual aclaparament les províncies allunyades administrativament deis beneficis de la capitalitat; només així s'acabaran les províncies mortes.

Il·lustració: Prat de la Riba per Ramon Casas