Nascuda l’any 1946 en una família nombrosa de la burgesia liberal de l’Eixample, formada per l’advocat i escriptor Tomàs Roig i Llop i Albina Fransitorra –que abans de casar-se havia estat també escriptora i col·laboradora de La Rambla i Nosaltres Sols! i l’any 1970 es va llicenciar en Filologia– i els seus set germans, Montserrat Roig era, com solia escriure, “filla accidental del franquisme”.

Després d’estudiar en una escola de monges, on ja va demostrar el seu caràcter rebel, i a l’Institut Montserrat, es forma a l’Institut del Teatre, la seva primera vocació. Després es llicenciaria en Filosofia i Lletres. A la Universitat participà en protestes d’estudiants, com la cèlebre Caputxinada, la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants al convent dels Caputxins de Sarrià, l’any 1966. També va participar en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, l’any 1970, contra el Procés de Burgos. El seu compromís cívic i polític la portà a militar al PSUC, al qual estaria vinculada i pel qual seria candidata l’any 1977. Feminista, catalanista i d’esquerres, també va participar en la democratització de l’Ateneu Barcelonès.

Abans, el 1971, guanya el premi Víctor Català amb el recull de contes Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, que esdevé l’inici de la seva carrera literària, que compta novel·les com Ramona, adéu o El temps de les cireres. A banda de la literatura, Montserrat Roig no abandonà mai el periodisme, en revistes (Serra d'Or, Oriflama, Jano, Destino, Triunfo o Arreu) i diaris com Mundo Diario, El Periódico o l’Avui, on va escriure fins la seva mort prematura l’any 1991.

La recuperació de la memòria vençuda, exiliada, derrotada, de la tradició catalana oblidada i de les veus silenciades, va ser una de les seves obsessions. La seva obra cabdal en aquest sentit és Els catalans als camps nazis, premi Crítica Serra d'Or. Josep Benet va ser qui li va donar la idea d’investigar el testimoni dels catalans que havien viscut l’horror dels camps d’extermini. Aquest treball, que li va permetre travar amistat amb un escriptor deportat com Joaquim Amat Piniella, la va marcar profundament.

El 1977, l’any de les primeres eleccions democràtiques, dos després de la mort del Dictador, no només publica Els catalans als camps nazis, sinó que comença a treballar a Televisió Espanyola a Catalunya, on realitza un programa d'entrevistes, Personatges, on hi fa sonar  veus fins llavors no escoltades, com Joan Fuster, Pau Vila o Neus Català. Abans havia destacat com a entrevistadora a la premsa escrita –sovint en tàndem amb la seva amiga fotògrafa Pilar Aymerich –, entrevistes recopilades a Retrats paral·lels.

També és de 1977 l’article seleccionat, publicat al diari Mundo Diario, del Grup Mundo, de tendència progressista. Montserrat Roig hi va escriure una columna en català. En aquesta recorda el més sinistre del franquisme, que tot just va esllanguint, i reclama l’amnistia dels presos, el retorn dels exiliats, el compromís amb la democràcia, el catalanisme i el feminisme, i aborda, des d’una òptica d’esquerres i combativa, les pors i les covardies que ja s’estan covant.

 


Va de debò?

Montserrat Roig
Mundo Diario, 4 d’octubre del 1977

Cal haver-te sentit estrangera dins la teva pàtria; cal haver passat per “provinciana” durant molt de temps, quan pretenies parlar a les assemblees universitàries d’ara farà deu anys; cal haver-te llençat a llegir els teus gairebé d’amagat, com en un rite; cal no haver-se amollat mai davant dels interessos dels pedants, aquests que, com diu el meu pare, sempre van amb el nas enlaire; cal haver anat una mica pel món i sentir-te com els jueus sense ser-ne, haver explicat amb obstinat cansament allò de “sóc catalana i això vol dir...”; cal tot això, i moltes altres coses, latents però indefugibles, perquè desitgi, bojament, que els canvis d’ara vagin de debò, que la Generalitat no sigui descafeïnada com temem alguns, que la reculada passi a ésser nostàlgia per als qui temen la nostra llibertat.

Cal haver penetrat la veritat dels ulls sense fons de tants i tants exiliats; cal haver-te remuntat amb ells, dins del seu passat, quan, gairebé com ara, creien que el futur seria d’ells; cal haver sentit durant vespres sencers la remor de les seves veus quan, explicant la seva vida privada, et referien el trencaclosques perdut dels somnis col·lectius; cal pensar en els que han mort i en els que sobreviuen encara, en els que ens ho han fet possible, en els que, gairebé muts, ens han ajudat a guanyar la paraula; cal tot això, doncs, perquè cridis que sí, que ara sí, que no retornin els anys de la por gelada, que callin, que no matin, que se’n vagin, caram!, aquests talps que tenen por de la llibertat.

Simplement, vull començar a ésser catalana sense haver-ho de dir a cada moment, que formi part de la meva pigmentació

Per això, encara hi ha coses que no m’agraden: encara que només homes, de moment, han regit els meus destins de dona; encara que entre nosaltres també hi ha que matarien sa mare per un bri de poder; encara que la condició humana ens arrossegarà altra vegada cap a la decepció, penso que tant se val, que prefereixo la decepció del no-res, car per decebre’t també cal l’esperança, penso, doncs, que voldria que fos l’hora definitiva de reconstruir-nos a nosaltres mateixos des del nostre entorn.

Simplement, vull començar a ésser catalana sense haver-ho de dir a cada moment, que formi part de la meva pigmentació. Vull començar a ésser de la meva terra d’una manera tan plena que el salt per a sentir-me ciutadana del món sigui un salt tranquil, ple de serenitat. Com diu l’Antígona de l’Espriu: “Que la maledicció s’acabi en nosaltres i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui començar a treballar”.

Si no és així, més val que pleguem veles...