Un règim anticatalanista com el de Primo de Rivera, que feia un ús indiscriminat de la censura, no podia permetre articles polítics convencionals. Per això no és estrany que sovint s’hagués de parlar d’exemples estrangers per presentar qüestions polítiques catalanes. I més, si el seu autor era un oponent a la Dictadura com Lluís Nicolau d’Olwer. 

Nascut l’any de l’Exposició Universal, intel·lectual de la fornada de l’Institut d’Estudis Catalans, com Jordi Rubió i Balaguer o Ferran Valls i Taberner, Lluís Nicolau d’Olwer va combinar tota la vida la seva faceta d’hel·lenista i historiador amb la implicació política, sense perdre mai el seu toc de gentleman ni la corbata de llacet catalanista. Es va llicenciar en Lletres i Dret i era doctor en Lletres i Filosofia. L’any 1917 publica la seva història de la literatura catalana, Literatura catalana. Perspectiva general, i és elegit membre de l’IEC i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista, des d’on va impulsar l’activitat cultural i educativa del consistori. També li tocà representar l’Ajuntament com a alcalde accidental en el tumultuós funeral de l’advocat i polític Francesc Layret, assassinat l’any 1920.

Juntament amb el seu amic Jaume Bofill i Mates va ser un dels fundadors d’Acció Catalana, i tingué un paper actiu en la catalanització del diari La Publicitat, on col·laborà assíduament. Professor de l’Escola de Bibliotecàries, la implantació de la Dictadura va comportar la seva destitució i l’inici d’una època d’oposició al règim, de viatge i exilis. Publica L'Expansió de Catalunya en la Mediterrània oriental, El pont de la mar blava, Resum de literatura catalana, Paisatges de la nostra història i La lliçó de la dictadura, que aplega alguns dels articles apareguts a la premsa durant aquella època.

Conspirador contra la monarquia, la caiguda del règim i la proclamació de la República el porten a primera línia quan és nomenat ministre d’Economia del primer govern provisional d’Alcalá Zamora. Des d’aquest càrrec serà un dels negociadors que recondueixen la República Catalana proclamada per Macià cap a la Generalitat provisional. Al ministeri compta amb un grup de col·laboradors catalans, com Manuel Reventós, Ferran Cuito i Josep Barbey, amb qui forma el grup conegut com “Els quatre d’infanteria”.

President d’Acció Catalana Republicana, la seva carrera política coincideix amb la presidència de l'Ateneu Barcelonès. El febrer del 1936 és el diputat més votat de Catalunya, com a integrant del Front d’Esquerres i és nomenat Governador del Banc d’Espanya, càrrec des del qual viu el trasbals de la Guerra Civil. Exiliat a França, pateix detenció pel règim col·laboracionista de Pétain i per la Gestapo, a instàncies del govern franquista. El 1945 es trasllada a Mèxic, on es casa amb la diplomàtica Palma Guillén.

L’article seleccionat respon a l’època de la dictadura de Primo de Rivera. En concret, després d’un viatge als països escandinaus, Nicolau fa la lloança d’un petit país independent que ha donat al món un exemple de convivència i democràcia, Dinamarca. Sembla evident, i la conclusió ho confirma, que ho fa pensant en Catalunya.

 


Esperit de convivència

Lluís Nicolau d’Olwer
La Publicitat, 7 de setembre de 1928.

Pocs dies enrere, en un ràpid viatge per Dinamarca, poguérem remarcar l’alta cultura d’aquest admirable petit poble de tres milions d’habitants. Els riquíssims museus de Copenhaguen, les fundacions d’ensenyament i d’investigació, opulentament dotades per la munificència particular, tant com l’alt nivell de la vida rural i l’esplai joiós i correcte de les multituds acorruades als parcs d’esbarjo en són testimonis, igualment autoritzats l’un que l’altre.

El fonament i també el fruit de la cultura danesa és l’esperit d’ampla convivència que l’anima. Prou clarament ens ho demostrava, pels temps passats, el professor Friis, president del Comitè danès de ciències històriques, en acompanyar-nos a visitar els castells de la Selàndia septentrional, a Bernstorff i Frednsborg. Petita nació que serva gelosa la seva independència material i la seva personalitat moral, mai i en res o s’acantona dins el particularisme exclusivista. Punt natural d’enllaç entre Alemanya i Escandinàvia, es decanta en les arts plàstiques vers Holanda i vers França, i és un fogar de culte per les lletres angleses; no debades Shakespeare situà el seu Hamlet al castell d’Helsingor.

Sovint les grans idees, que trasbalsen l’ample món, han sortit dels pobles petits

Avui és Dinamarca la nació capdavantera en el camí pel desarmament militar, ella que ja fa tant de temps que moralment s’ha desarmat. Per això es negà a admetre, sense l’aval d’un plebiscit sincer, el retorn dels territoris que Prússia, per la força d’armes, li havia arrabassat, i acceptà la ratlla de frontera que el plebiscit, és a dir, la lliure voluntat dels ciutadans, va establir. (Cal reconèixer que el principi de voluntat aplicat a l’Schleswig-Holstein ha rendit més bon fruit que no pas el del fet natural aplicat dues vegades, i contradictòriament, a Alsàcia).

Així doncs, la ratlla fou traçada entre el territori la majoria del qual volgué romandre a Prússia i el territori la majoria del qual volgué retornar a Dinamarca. Tanmateix, essent la població barrejada, una minoria danesa roman, al sud de la frontera, dins de Prússia, i una d’alemanya al nord, dins Dinamarca. A aquesta minoria –llançat a l’oblit tot record de les vexacions sofertes pels danesos en temps dels Hollenzollern– Dinamarca li atorga una llibertat cultural amplíssima.

Ve de Dinamarca també la veu més autoritzada a favor del reconeixement de “les comunitats nacionals per damunt de les fronteres dels Estats”.

És més, ve de Dinamarca també la veu més autoritzada a favor del reconeixement de “les comunitats nacionals per damunt de les fronteres dels Estats”. La més autoritzada, perquè no és pas d’un minoritari ni d’un somiador, sinó d’un home de govern, que ha estat i segurament tornarà a ésser primer ministre danès, cap dels democratasocials a la Cambra. Vet ací les paraules de Stauning publicades al Flensburg Avis: “He demanat el reconeixement de la minoria danesa, igual que he sostingut els drets de la minoria alemanya a l’Schleswig del Nord per a la conservació de la cultura alemanya. Jo estimo que la frontera ha estat traçada segons la voluntat de la població, i que una discussió a aquest respecte és enterament baldera. Per contra, reconec que existeix per als danesos un problema cultural al sud de la frontera, com se’n posa un per als alemanys al nord, a la Dinamarca actual”.

I acaba proclamant el dret recíproc dels pobles a encoratjar el desplegament cultural d’aquells nuclis que, fronteres enllà, pertanyen a llur mateixa comunitat de llengua i tradicions.

Aquestes nobles paraules, sortides de Dinamarca, tenen un ample ressò i han inspirat la més interessant de les tasques del Congrés reunit suara vora el Léman. El dia que la llibertat cultural sigui un fet a Europa –dia pròxim o llunyà?– hom retrà un tribut constant a la petita Dinamarca de Stauning, com avui, navegant per la mar lliure, el retem a la petita Holanda de Grotius.

Sovint les grans idees, que trasbalsen l’ample món, han sortit dels pobles petits.