Expulsat del Partit Socialista Unificat de Catalunya; sentint-se en perill de a ser assassinat a l’exili per agents del seu expartit; assenyalat i blasmat per tots els antics camarades, fins i tot per una filla que renegà d’ell; sobrevivint en la clandestinitat d’un país ocupat per la dictadura de Franco i mantenint en peu el sentit de la seva vocació política i compromís amb el marxisme i el catalanisme. Així va escriure Joan Comorera i Soler els articles de la revista clandestina Treball, que ell mateix editava i difonia, amb l’ajut de la seva esposa Rosa Santacana i d’alguns companys. Dos anys després va ser descobert per la policia política del règim, detingut, jutjat i empresonat al penal de Burgos, on, molt malalt, va morir quatre anys després, encara en l’ostracisme.

Era el final d’una llarga carrera, iniciada ara fa cent anys, en plena crisi del 1917 –marcada per la insostenibilitat del règim de la Restauració, la Gran Guerra i la Revolució Russa–, afiliant-se al PSOE. Les seves activitats polítiques l’obligaren sovint a exiliar-se, fins la proclamació de la República, quan Comorera va entrar a formar part del Comitè Executiu de la Unió Socialista de Catalunya, soci polític d’ERC, que liderarà després de la mort de Rafael Campalans, però on el seu paper ja era de primer nivell.

Com a representant de la USC va ser escollit diputat al Parlament. El gener del 1934 és nomenat conseller d'Economia i Agricultura del primer govern del president Lluís Companys, des del qual va tenir un paper clau en la redacció i aprovació de la Llei de Contractes de Conreu. Com a tal, va participar activament als fets del 6 d'octubre de 1934, pels quals va ser processat i empresonat. Amb la victòria del Front Popular va ser alliberat i tornà a la seva cartera de conseller.

Amb l’esclat de la Guerra Civil va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya, al qual representaria al govern de la Generalitat, com a home fort del nou partit comunista català, del qual era secretari general. Vençuda la República, va exiliar-se a França, des d’on passà a Moscou i a Mèxic, establint-se finalment a França, on va començar un procés de discrepància amb el PSUC, que l’acusà oficialment de “titista”, de petitburgès nacionalista, i l’apartà de la direcció d’un partit que ell sempre havia volgut independent orgànicament del PCE.

L’article seleccionat, escrit en la clandestinitat més absoluta de la Barcelona del 1952 al butlletí Treball, que ell editava, és una mostra del pensament polític de Comorera sobre la qüestió nacional, a la qual dedicà diversos articles. Així com no s’estava d’assenyalar que “Espanya no és una nació”, a l’article següent afirmava, d’acord amb els textos de Lenin i Stalin, “Catalunya és una nació” sotmesa per “les castes parasitàries que han monopolitzat i monopolitzen, d’ençà de la victòria militar franquista, l’Estat Espanyol”.

 

“Espanya no és una nació”

Joan Comorera
Treball (comorerista), 15 de gener del 1952

Espanya és un Estat multinacional monopolitzat per un partit feixista que imposa un règim de colonització a les nacions febles.

La "unidad nacional" dels anomenats Reis Catòlics és una llegenda.

Es van casar dos reis feudals i no pas dos pobles. En aquells temps, els pobles eren ajuntats, separats, esquarterats, pel bon voler de casaments i testaments reials. Els senyors feudals ho eren tot, els pobles no eren res.

Amb els diners del reialme Catalunya-Aragó, Colom organitzà l'expedició i descobrí el Nou Món en nom d'Isabel, reina de Castella, galanteria principesca de Ferran, rei de Catalunya-Aragó. I Isabel era i es sentia tan poc reina d'Espanya, que d'Amèrica en féu un clos tancat de Castella i prohibí als catalans el dret de comerç, navegació i emigració. "Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando", diuen que deien aleshores. Mentida! En la veritable història està escrit què la reina Isabel fou una dona ignorant, de misticisme histèric, sense substància històrica, i que el cervell del regnat fou Ferran, el "Príncep" de Maquiavel. Tant se val!

Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció. Perquè la Nació és superior a l'Estat

En la vulgar història domèstica espanyola, Ferran, de nissaga castellana, és el “el catalán”, un subjecte esvaït, un príncep “consort”, no pas un rei igual, el qual desapareix com un titella de “gran guinyol” en morir Isabel. No ho hem vist ara? El règim feixista ha celebrat a so de tabals el centenari d'Isabel, la “forjadora de la unidad nacional”, la santa, etc. Hem sentit parlar del rei Ferran? La premsa botiflera no en gosa dir ni un mot. És la veu de l'amo!

“Tanto monta...” Sí, però tu cavall i jo cavaller!

Espanya és un nom que, feta abstracció de l'Estat, no diu res, no és res. En canvi són realitat històriques Castella i Catalunya, Euskadi i Galícia, València i Balears, Aragó i Andalusia... les nacions i les regions ètniques que constitueixen, independentment de llur voluntat, l'Estat espanyol, Espanya.

Per això nosaltres, abans que espanyols, som catalans. Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció. I perquè la Nació és superior a l'Estat, l'Estat, instrument de la classe dominant, desapareixerà en el procés d'una civilització sense classes, justament quan la Nació assolirà plena maduresa.

Així, si l'estat va contra la Nació, ens devem a la Nació i hem d'anorrear l'Estat opressor.

Els catalans som, doncs, absolutament incompatibles amb el règim feixista de Franco i Falange i de qualsevol Estat futur que no ens reconeixerà l'exercici lliure del dret d'autodeterminació, inalienable i imprescriptible.