El polític i poeta Jaume Bofill i Mates, va ser un dels representants més genuïns del noucentisme i del catalanisme pratià, de qui va ser un dels més destacats deixebles. Amb el pseudònim Guerau de Liost –que li suggerí el seu gran amic Josep Carner– elaborà una obra que és tot un manifest de l’escola del nou-cents. La muntanya d’ametistes, publicat l’any 1908, esdevé una visió mítica del seu estimat Montseny, al qual estigué molt vinculat a través de la seva casa pairal de Viladrau. Deu anys després, amb La ciutat d’ivori, per contra, s’ocupà de la ciutat, un dels temes predilectes de la civilitat noucentista.  El 1929 publicà Sàtires, amb il·lustracions de Xavier Nogués.

En paral·lel a la seva obra poètica, Jaume Bofill i Mates va iniciar una fecunda carrera política. L’any 1915 és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en els rengles de la Lliga Regionalista, des d’on defensà la llengua catalana davant els regidors lerrouxistes. L’any 1919 va fer el salt a l’altra banda de la plaça Sant Jaume, a la Mancomunitat, de la qual va ser escollit diputat. Dins l’entramat institucional fundat per Prat de la Riba, va formar part del Consell de Pedagogia i de l’Oficina d’Estudis Jurídics. A més, fou elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans aquell mateix any. A l’Assemblea de la Mancomunitat va fer el discurs definitiu contra Eugeni d’Ors en l’afer que acabà amb la seva defenestració dels càrrecs governamentals i en el seu allunyament del catalanisme i del país.

Vicepresident de la Mancomunitat i fidel al pensament i l’obra de Prat de la Riba, fou un dels joves dirigents catalanistes que s’enfrontà amb la línia de col·laboració a Madrid i d’intervenció en la política espanyola encapçalada pel líder del partit, Francesc Cambó, i que portarien a la Conferència Nacional Catalana on nasqué Acció Catalana. A partir de la conversió d’aquest “aplec de patriotes” en partit polític, en fou elegit president. L’any 1930 escrigué L’altra concòrdia, on feia avinent la seva resposta nacionalista i republicana a Per la concòrdia de Cambó. Elegit diputat a les Corts Constituents de la II República, l’any 1933, poc abans de morir, s’allunyà del seu partit per divergències amb la política religiosa d’Acció Catalana i retornà, sense massa convicció, a la Lliga.

Com a dirigent polític fou considerat un dels oradors més brillants del seu temps, alhora que esdevingué un hàbil polemista des de les pàgines de La Publicitat, diari que Acció Catalana adquirí i catalanitzà l’any 1922. Durant la dictadura de Primo de Rivera continuà publicant articles, on sota assumptes aparentment banals hi deixava caure reflexions polítiques per burlar la censura.

“Catalunya endins”, en referència al lema sobre la política lligaire de “Catalunya endins, Catalunya enfora” que establí Prat, va ser la línia política d’Acció Catalana, que apostava per enfortir i nacionalitzar Catalunya i no pas per jugar a la política general espanyola com cada vegada més havia estat el propòsit de Francesc Cambó. En l’article titulat precisament així i publicat a La Publicitat, Bofill i Mates presenta quina ha de ser la forma de seguir aquest propòsit per Acció Catalana en l’etapa final de la “dictablanda” en vistes del futur canvi de règim espanyol.

 


Catalunya endins

Jaume Bofill i Mates
La Publicitat, 23 de maig de 1930

En el manifest que per l’abril de 1922 publicàvem per convidar a la “Conferència Nacional Catalana” recordàvem la ineficàcia de les tasques intervencionistes provades fins aleshores i els perills d’una actuació violenta prematura i cada dia –podríem afegir avui – més renyida amb les orientacions jurídiques de l’Espanya moderna. Però afegíem: “Dues lògiques resten, no ben assajades encara, que es complementen l’una amb l’altra: l’acció exterior per fer conèixer el nostre problema, internacionalitzant-lo; i l’acció interior de laborar Catalunya endins, més que per mitjà de les nostres corporacions públiques que ens trobarem que responen a una tònica més general, acudint de dret al nostre poble, per tal que arribi a assolir una suficient densitat i passió nacionalistes”. Per això concebérem, poc després, Acció Catalana, no com un partit polític més, sinó com un apostolat al marge dels partits polítics, no en contra de cap. Ja dèiem en aquell manifest: “Anem a una tasca sense propòsit de dificultar altres actuacions catalanes. Per a realitzar-la, llancem aquesta crida per damunt les cledes diverses de partits, d’escoles i d’estaments”.

La realitat –cal confessar-ho– rectificà els nostres intents. Acció Catalana laborà Catalunya endins amb empenta i una continuïtat i una extensió abans inconegudes; però l’abstenció dels uns, les intromissions políticament tendencioses dels altres, l’excomunió partidista que ens venia d’un costat, les ingerències d’irresponsables que ens venien de l’altre, i fins la nostra intervenció indeclinable en el sí de les corporacions públiques catalanes feren de la nostra comunitat nacionalista un partit polític.

Aquesta actuació interior, en ço que tindria de depuració social i de formació bàsica dels ciutadans, no tindria autoritat ni total eficàcia si no comptava amb la cooperació de les nostres seleccions, començant per les polítiques

En tornar a la vida activa ens hem apressat a declarar-ho. Mai no hem tingut el punt de considerar-nos impecables; sempre hem procurat aprofitar les lliçons de l’experiència dels altres... i la nostra. Ho hem declarat, perquè l’actuació Catalunya endins ha d’ésser obra de tots, i pretendre vincular-la a una entitat que sigui un partit podria beneficiar, de moment, el nostre joc polític, però comprometria aquella causa popular que ha d’estar per sobre de tots els interessos de partit o d’escola. Ho hem declarat, també, perquè en convidar la gent a afegir-se al nostre estol, era deure i lleialtat concretar els nostres ideals, la nostra estructura i el nostre programa genèric.

Però Acció Catalana, com deia en el manifest de maig darrer, ara com aleshores entén que la tasca més fecunda, i l’única que pot donar suport i justificació a totes les altres és la de treballar “Catalunya endins”. En inaugurar l’actual estatge social, hi insistim.

Aquesta actuació interior, en ço que tindria de depuració social i de formació bàsica dels ciutadans, no tindria autoritat ni total eficàcia si no comptava amb la cooperació de les nostres seleccions, començant per les polítiques. No oficialment els partits ni les grans institucions que la iniciativa privada ha creat i l’adhesió del poble ha consolidat, no –en bloc– les escoles en què el pensament pairal es diversifica ni les concentracions d’interessos i d’inquietuds que es lliguen i es deslliguen, sinó, els homes més eficients de totes elles que sentit la vocació poc lluïda d’aquest fonamental apostolat, són els que haurien d’aplegar-se per realitzar-lo, amb més continuïtat que fressa. La Comissió d’Educació General, que al costat de la Mancomunitat de Catalunya –que la Dictadura enterrà per excessiva i que els partit catalans no desenterrarem per insuficient – i l’Institut d’Estudis Catalans, havia de constituir amb ells la trilogia suprema de la incipient organització estatal projectada per En Prat de la Riba, podria ésser –quant a l’àrea de les finalitats a conrear– el patró d’aquesta institució o d’aquesta actuació. Catalunya endins, que l’esma d’existir i de perfeccionar-nos exigeix. Només que ara, no massa recolzada en tuteles oficials, encara precàries i sovint poc estimuladores, es nodria principalment de les cooperacions voluntàries dels dirigents i del poble. Podria servir-li d’exemple, quant a l’abast de les cooperacions obtingudes, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on fins durant els set anys de dictadura, ha perdut l’aplec de milers i milers de patriotes de tots els indrets i de tots els partits i estaments de Catalunya i dels catalans de totes les parts del món. La seva missió no seria abassegar, sinó estimular, suplir i coordinar. Àdhuc després de crear serveis o entitats a mesura que fossin necessaris i possibles, procuraria emancipar-los sense gelosies.

En moments crítics per a la nostra terra, els nostres capdavanters polítics i socials es trobarien ja avesats al contacte, a la recíproca comprensió i al sentiment unificador de la responsabilitat col·lectiva

En aquesta llar –que seria el fogar de tots– aprendríem tots de superar les dificultats i de gustar el guanys de la convivència; hi faríem l’aprenentatge civil. En moments crítics per a la nostra terra, amb aquesta institució o sense ella, els nostres capdavanters polítics i socials es trobarien ja avesats al contacte, a la recíproca comprensió i al sentiment unificador de la responsabilitat col·lectiva. Habitualment en relació per a una tasca extra política, els nostres polítics es trobarien, de fet, constituïts en Junta de Salut Pública mai que el bé de la pàtria ho fes urgent. Però ço que més ens ha d’interessar és la pàtria de cada dia, aquella laborar per la Catalunya petita –que proposàrem l’any 1919 a les joventuts catalanes.

En aquesta suggestió, que no reivindiquem com a nostra, perquè homes de tots els partits i de totes les significacions l’han precedida amb iniciatives i actuacions meritíssimes, posem tota l’ànima. Demanem per Catalunya que sigui pràcticament acollida arreu de les nostres ciutats, viles i comarques. Que tot nucli sensible al sentit pairal hi aporti, des d’ara la cooperació dels seus homes. No li mancarà la dels nostres.