Sens dubte, Francesc Cambó és un dels polítics catalans més destacats i amb una participació més directa en el debat sobre la qüestió catalana, tant com a creador –juntament amb Prat de la Riba– d’un partit polític catalanista modern que fou hegemònic fins al 1923, la Lliga Regionalista, com especialment des del seu paper de representant del catalanisme conservador a les Corts.

Els inicis polítics de Cambó se situen als anys d’estudiant de Dret i Filosofia i Lletres, quan s’integra al Centre Escolar Catalanista, on coincidí amb d’altres joves com Narcís Verdaguer i Callís, Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch i Lluís Duran i Ventosa, vinculats també a la Lliga de Catalunya. L’any 1895 fou elegit president del Centre. Entretant, Cambó entrà com a passant del despatx de Narcís Verdaguer, que l’introduí al setmanari La Veu de Catalunya, que dirigia, i on féu un seguiment del moviment catalanista i dels moviments regionalistes d’arreu del món.

L’any 1899, Cambó, Prat de la Riba i Verdaguer i Callís fundaren el Centre Nacional Català, que l'any 1901 es fusionà amb la Unió Regionalista per crear la Lliga Regionalista. Des del primer dia, Cambó hi tindria un paper destacat. Cambó i els seus impulsaren la candidatura victoriosa dels Quatre Presidents, que acabà amb el caciquisme i consolidà el paper polític del catalanisme. Aquell mateix any Cambó fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, on demostrà les seves dots organitzatives i el seu dinamisme. L’any 1904 es dirigí a Alfons XIII per exposar les reclamacions catalanes, en un acte que trencà el boicot decidit per la Lliga al viatge reial, i que provocà la ruptura dels sectors més republicans i liberals, encapçalats per Jaume Carner i Ildefons Suñol, que constituirien el Centre Nacionalista Republicà.

Aquell va ser el seu primer càrrec polític, i l’any 1907 –després de patir un atemptat durant la campanya solidària–, seria elegit diputat per Solidaritat; un escó que revalidaria diverses vegades –per diferents districtes– i des d’on impulsaria la constitució de la Mancomunitat i la campanya frustrada per l’autonomia, l’any 1919. A la mort de Prat, va esdevenir el líder de la Lliga i va afermar la seva posició de col·laboració amb els governs de Madrid, que el portarien a ser ministre en dues ocasions, durant un breu període: l’any 1918, de Foment, i el 1921, de Finances, en sengles governs d’Antoni Maura.

La seva política de col·laboració amb els partits dinàstics i el conservadorisme que imprimí al partit van produir l’escissió l’any 1922 dels elements més joves, que fundaren Acció Catalana. En esfondrar-se la dictadura de Primo de Rivera –i marcat per la malaltia–, maldà per salvar la monarquia amb l’anomenat Centre Constitucional, que fracassà.

La proclamació de la República va ser un cop –sobretot els crits de “Mori Cambó” que hagué de patir–, però participà activament en la política republicana i fou elegit diputat l’any 1933. L’esclat de la guerra el va sorprendre –com d’altres vegades en fets transcendentals – a l’estranger, on romangué. Tot i el caràcter anticatalà dels revoltats, els donà suport públic i econòmic, i els organitzà propaganda favorable, creient que una vegada guanyessin, els antics lligaires tornarien a tenir un paper determinant. Després de la guerra, força desenganyat, s’autoexilià a l’Argentina, on morí l’any 1947.

L’article seleccionat és un dels més primerencs signats per Francesc Cambó, tot just arribat a La Veu. S'hi posa de manifest el caràcter conservador i vinculat al seu catolicisme en termes socials dels joves del Centre Escolar i la seva crítica al pensament liberal i republicà, però alhora, la vocació política diàfana de Francesc Cambó, les seves dots de polemista i el seu compromís catalanista incipient. Anys abans de la seva acció política, el text palesa una de les seves contradiccions: la dicotomia entre els objectius revolucionaris que perseguia el catalanisme –l’autonomia i la reforma d’Espanya– i el seu caràcter conservador.

 


Missió del regionalisme

Francesc Cambó
La Veu de Catalunya, 13 de juny del 1897

És molt xocant el que passa ara, d’ençà que el catalanisme s’ha fet de moda.

Tothom ho vol haver sigut, de catalanista. No miren que som una colla de “locos y criminales”, no miren que volem (ei!, aixís ho diuen) desmembrar l’esquarterada Espanya.

Només hi troben una cosa. Els uns diuen que som massa catòlics, que representem una reacció de velles i sagristans contra les llibertats modernes, conquista, al dir d’ells, la més enorgullidora de nostre segle. Ben al revés, els altres hi veuen una mena de manera de liberalisme encobert, disfressat de beata, però, al capdavall liberalisme.

Els avançats nos diuen que parlem un xic massa de Déu i que volem que la crossa d’un bisbe desperti la Catalunya nova; els altres, que parlem massa poc i que volem que la nova Catalunya surti d’una lògica maçònica; diuen que entre nosaltres s’hi veuen massa corones de capellans; altres, que tot això de catalanisme put a republicà.

Entre els mateixos catòlics, a qui nos dolem veure destriats com l’oli i l’agua, n’hi ha uns qui nos feliciten “por los antecedentes religiosos de los que felizmente están ahora al frente de ese movimiento”; altres, qui no es fien de nosaltres perquè a Girona no parlàvem de religió, ni d’Inquisició, ni d’unitat catòlica.

¿Com quedem? ¿A qui hem de creure? ¿Som avançats o retrògrads?

Uns diuen que som massa catòlics, que representem una reacció de velles i sagristans contra les llibertats modernes. Altres hi veuen una mena de liberalisme encobert, disfressat de beata

Per sort el catalanisme té fetes sobre aquest punt declaracions ben clares i manifestes; i ho són tant, de clares, que ho ha vist qui ho ha volgut veure.

Sí, som una reacció social, política i religiosa; una reacció social que ve a afinar les balances desnivellades de la societat moderna; una reacció política que ve a enderrocar aquest centralisme absorbent i enervador de les energies individuals i col·lectives dels pobles; una reacció religiosa qui ve restablir la doctrina cristina, única i veritable font de civilització.

La restauració política ha de basar-se en una restauració social, i ambdues han de tenir per fonament la restauració religiosa.

I tenim per cosa ben certa, i n’estem plenament convençuts, que, si bé la restauració religiosa ha d’ésser la base, el fonament del benestar social i polític, no obstant, si no és per un miracle de Déu, seguint el curs natural i planer de les coses, la restauració religiosa no serà mai un fet, si abans no se li prepara, no se li obre el camí de la restauració social.

Recordem haver llegit que la vida social i la catòlica són simultànies, van plegades de manera que, morta l’una, morta també l’altra; quan decau la vida social, deu també la religiosa. Encara que fos no més que això, indicaria que un nexus estretíssim lliga ambdues vides i que l’una té l’altra per fonament i base.

I bé deu ésser això una gran veritat, quan nostra S.S. Pare Lleó XIII aprovà el pensament de M. Radini, autor, si mal no recordem, de la susdita frase.

El fet és que, si la religió és divina, és també molt humana i molt avinent a les coses d’ací

Cal dir-ho ben alt i que ho sentit i meditin i rumiïn bé els que de cor treballen per a la restauració de la societat cristiana i pel regnat social de Crist sobre la terra, com ara s’acostuma a dir: pot Déu menar la societat onsevulla i fer renéixer i propagar el cristianisme per camins oposats i contraris a la prudència humana, però el fet és que, si la religió és divina, és també molt humana i molt avinent a les coses d’ací.

La història té la seva filosofia, de la qual en diem els cristians providència; i per lo que es veu estudiant filosofia de la història, tota restauració religiosa ha vingut després d’una restauració social i, quan no, se li ha preparat a aquella una terra verge on pogués néixer i créixer la llavor divina, perquè, humanament parlant no grana mai gaire aquesta llavor en terres gastades i consumides. Cal fer foc nou i purificar la societat perquè pugi força la llavor divina. Però no es cregui ningú que el regionalisme ve a predicar novetats, sempre perilloses, si no han passat abans pel gresol de l’experiència i de la història; si per cas, són novetats molt velles i ràncies com aquell vi del racó que no es treu sinó el jorn d’una malaltia. No s’espantin els qui amb son criteri miren de reüll les novetats de qualsevulla ordre que siguin, no s’espantin, perquè el regionalisme no predica res de nou; alliçonat per la història de casa, i de fora i tot, predica lo que ha sigut causa de la benanança social, política i religiosa de les antigues edats qui ja passaren a la història, mestra de les nacions i consellera dels bons governs.

No cal que tinguen por els partits catòlics; el catalanisme no els farà pas nosa, no els farà cap mal; ben al revés, els esbrossarà els camins per al triomf de les llurs idees que són també les nostres.

Per ço molts qui ho són de cor, de catòlics, sense aditaments ni afegidures de partit a la madrilenya, s’han tirat de cap al catalanisme; per ço és també que no ens sap pas ni gens ni mica de greu sinó que ho tenim a alta honra, anar darrere de la crossa d’un bisbe; però nos agrada, però molt, veure-hi blanquejar corones de capellans entre nosaltres, i tant de bo que cada dia n’hi haguessin més, perquè ells són els qui més nos han d’ajudar en aquesta santa obra de desvetllament social, polític i religiós de la nostra terra catalana.

Catalans de bon temps, tapeu-vos les orelles i obriu ben bé els sentits de l’ànima, que tots la sentireu a dins vostre pit, aquesta veu de la pàtria, catòlics i no catòlics

Si açò és lo que tot justament més los cou, als avançats, si d’açò ne diuen ells una reacció de velles i sagristans, los direm que molt bé, que ja ha passat aquell temps de la Gloriosa, del Progrés i la Llibertat i que avui el poble ja n’està tip i cuit, de tant carn de capellà com li han fet menjar tothora. Volien que el poble fos descregut i escèptic, i ja ho tenen ara, perquè s’hi ha tornat tant i tant que, ensucrades i tot li tornen a la boca les píndoles progressistes. Les campanades i esquellots de certa premsa, no són ja per a les masses música escoltívola, sinó eixordadores veus i esgarrifoses que fan tapar les orelles, perquè no deixen sentir-ne una altra, de veu més dolça i delicada, que surt del fons del corm com la veu de la mare; la veu de la pàtria se deixonda, veu trista i feble suara com la d’una malalta, veu avui tan forta i potent que fins ha despertat els del ventrell d’Espanya, que enervats dormin la son dolça d’una bacanal.

Catalans de bon temps, tapeu-vos les orelles i obriu ben bé els sentits de l’ànima, que tots la sentireu a dins vostre pit, aquesta veu de la pàtria. Catòlics i no catòlics cal bé que la sentin i escoltin aquesta veu, perquè, desfent-se uns i altres de compromisos polítics que no duen enlloc, reconeguin aquells que també nosaltres aspirem a la restauració religiosa i se desenganyin aquests de les insanes i malastrugues prèdiques que nos han portat no sols al malestar de la nostra terra catalana, sinó fins a la més gran de les decadències de l’Estat espanyol.

gregorio marañón y posadillo (J.A. Avila)
CATALUNYA-ESPAÑA (32) Gregorio Marañón: “No técnica, sino amor” Joan Safont
Dionisio Ridruejo (YouTube)
CATALUNYA-ESPANYA (31) Dionisio Ridruejo: “Poetas en la unidad” Joan Safont
Montserrat Roig Portada
CATALUNYA-ESPANYA (30) Montserrat Roig: “Va de debò?” Joan Safont