Broncho Billy, John Wayne o Clint Eastwood -les estrelles del gènere cinematogràfic del Western- no tenen cap relació amb Catalunya. Tampoc la tenen els personatges que interpreten, pioners de la conquesta del Gran Oest americà, que són d'origen anglès, escocès o irlandès. Hollywood, durant dècades, ha fabricat, difós i imposat l'estereotip d'uns “pioners” que la investigació demostra que no havien estat els primers. Molt abans de la conquesta americana de l'Oest -a la segona meitat de la centúria del 1800- els catalans ja havien posat els peus a la costa del Pacífic. Califòrnia, la Colúmbia Britànica i Alaska ja havien estat explorades. I s'havien creat assentaments estables que tenien la mateixa traça -arquitectònica i urbanística- que Winston Creek (per posar un exemple) i els seus pobladors la mateixa estètica que Cable Hogue (per posar un altre exemple). Hi havia, però, un element diferencial: duien barretina. Eren els catalans del Far-West.
Més enllà de les colònies
La relació entre Catalunya i Amèrica va molt més enllà de la presència i de l'existència d'aquells cow-boys amb barretina. La investigació ha desvetllat una important -i decisiva- participació catalana en els viatges de Colom. Però el monopoli castellà de l'empresa americana -en els dos segles i mig posteriors- va convertir aquesta participació en purament testimonial. Seria a partir de la segona meitat de la centúria del 1700 -amb la liberalització del comerç amb les colònies- que els catalans posarien de nou la mirada en l'horitzó americà. Carles III va autoritzar Barcelona -amb limitacions, per descomptat- a eixamplar mercat a les colònies. Era una vella reivindicació de la burgesia mercantil catalana que arribava un pèl tard. Perquè les classes criolles -els descendents de bascos, castellans, gallecs i andalusos nascuts a Amèrica- ja tenien el control de l'aparell comercial colonial. Amb el suport, també per descomptat, de l'aparell militar colonial.
Mapa anglès de Nord-amèrica de mitjans del segle XVIII
Els rangers catalans
“El català de les pedres en treu pa" cita, amb més o menys encert, el refranyer. El cert és que Gaspar de Portolà -un lleidatà de tradició familiar austriacista reconvertida al borbonisme rampant- va fixar la mirada més enllà de les pedres del desert de Sonora, a la baixa Califòrnia. Amb fra Juníper Serra -un mallorquí amb vocació de missioner- van armar una companyia -la Companyia Franca de Voluntaris Catalans- que van explorar la costa del Pacífic, des de Mèxic fins a Alaska. Aquesta companyia va ser nodrida amb gent de l'entorn geogràfic dels promotors de l'expedició. Els oficials de la companyia eren Pere Fages -de Guissona (Segarra), Pere Alberní -de Tortosa (Baix Ebre)-, Santiago Fidalgo -de la Seu (Alt Urgell) i Agustí Callis -de Vic (Osona)-. L'historiador Josep Soler i Vidal -exiliat a Mèxic durant la dictadura franquista- va estudiar a fons un fenomen que, es va demostrar, era netament de fàbrica catalana.
Cow-boys amb barretina
Als oficials s'hi sumaven metges, enginyers, cartògrafs, navegants, naturalistes i personal de suport. La llista de Soler i Vidal relaciona Montcada, Romeu, Solà, Pol, Soler, Perera, Moraga, Jorba, Puig, Pericàs, Picó, Constansó, Prat, Vila, Perés, Faulià, Quimper, Crespí, Font, Verger, Lasuén o Garcés -per citar-ne només uns quants-. Catalans i mallorquins, que van fundar 21 missions, algunes de les quals serien l'origen d'importants ciutats de l'actual estat nord-americà de Califòrnia. És el cas de San Francisco, Santa Clara, San Carlos (actual Carmel-by-Sea, que és la ciutat que va tenir com a alcalde Clint Eastwood) o San Juan de Capistrano. Les missions eren una curiosa combinació d'evangelització i occidentalització -diguem-ho clarament, desnacionalització i aculturació- allunyada dels models colonials convencionals. Era una versió suavitzada -però no menys intencionada o malintencionada- del colonialisme. Coses de catalans.
Mapa holandès de Nord-amèrica, del segle XVIII
Misèria i aventura
Armar aquesta companyia no va ser difícil. I no pas per l'esperit aventurer que es podia pressuposar als catalans de l'època, sinó per l'escenari social i econòmic -la crisi, que és la mare de la misèria- que imperava al Principat i a les Illes. Després de la derrota de 1714-15, el país va viure en un estat de xoc -la destrucció i la repressió- que va trigar 10 anys a superar-se. A partir de llavors, tant el Principat com les Illes -i el País Valencià també- van viure un creixement agrari espectacular que va venir acompanyat -més ben dit va impulsar- una explosió demogràfica brutal. Res de nou sota el sol. Ni l'acció dels ministres il·lustrats espanyols i les seves polítiques d'aprofitament agrari, ni la pau de plom imposada pels Borbons. És una reacció típica -una constant- en el decurs de la història, que està molt relacionada amb l'instint de supervivència i de perpetuació de l'espècie humana. En la cultura rural de l'època, procrear era una inversió. La cèlebre cita catalana “braços per a treballar”.
L'empresa catalana
Catalunya, el País Valencià i les Illes havien més que duplicat població des de l'endemà de la derrota. Sumaven 2 milions d'habitants, el 25% de la població dels dominis borbònics peninsulars. La reserva demogràfica -i el contenidor de misèria- de l'imperi borbònic. Això explica la determinació d'aquells catalans que, resseguint la costa, es van endinsar a la Colúmbia Britànica (a l'actual Canadà) i a Alaska. Territoris freds, inhòspits i desconeguts. Servint els interessos imperialistes de la monarquia borbònica que, cinquanta anys abans, havia reduït a cendra els països de la Corona d'Aragó. L'exploració i conquesta del Pacific nord-americà no va ser una iniciativa catalana, sinó una empresa catalana. Va ser el govern colonial de Mèxic -virregnat de la Nova Espanya- qui ho va proposar i van ser els catalans els que s'hi van projectar. Sempre sota l'autoritat dels Borbons espanyols i sota la mirada censuradora dels criolls. Paradoxes de la història.
La colònia de Nootka, l'illa de les barretines
La història que no va ser
Soler i Vidal -en el seu estudi- insisteix que la missió catalana del Pacífic era un intent de reparar el perjudici històric que havia causat el monopoli castellà. Aquesta presència, però, no es va poder consolidar. L'imperi espanyol només era una caricatura del que havia estat, i cedia permanentment a les pressions britàniques pel temor que els provocava un conflicte amb la seva “pérfida Albión”. Nootka, l'illa de les barretines, va ser lliurada quan Londres va quadrar Madrid. I amb els russos que tombaven per Alaska, tampoc hi van voler raons. Mai sabrem si aquest projecte hauria pogut ser un espai colonial català, en la mesura que algunes parts del Canadà es consideraven colònies de l'Escòcia britànica. Vincles culturals i econòmics que haurien fet de Seattle, Vancouver o Anchorage notícia habitual de la nostra realitat quotidiana. I destinació dels nostres emigrants contemporanis.