Carles Santacana Mestre és professor d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en la història de l’esport i en la història del franquisme. Ha coordinat algunes obres col·lectives sobre el franquisme. Amb Xavier Pujadas va publicar, el 1990, L’altra olimpíada. Barcelona ’36, un homenatge als Jocs que no es van realitzar per culpa del cop d’Estat. Ha estat entrevistat, per El Nacional, a Montjuïc, poc abans de l’acte del Govern d’homenatge a l’Olimpíada Popular.

 

El franquisme va acusar a l’Olimpíada Popular de ser una maniobra comunista per infiltrar agitadors amb l'objectiu d'organitzar una revolució, va ser així?

Va ser així com van vendre-ho durant molt de temps. Es presentava la Olimpíada Popular com una estratègia per concentrar comunistes aquí i dur a terme una revolució comunista. Així, el cop d’Estat militar del 18 de juliol es podia presentar com una estratègia defensiva per frenar la subversió comunista. Això ho va defensar Ricardo de la Cierva, historiador oficial del règim franquista, però fins i tot l’historiador Enric Jardí, als anys 1970, va escriure un article en què donava credibilitat a aquesta idea. Una idea que és absolutament falsa i això s’ha demostrat clarament.

El COI advertia que sancionaria els atletes que anessin a Barcelona

El boicot a les Olimpíades nazis de Berlín va ser un fracàs. Perquè?

El Comitè Olímpic Internacional (COI) organitzava els Jocs Olímpics de Berlín i cap més. El COI té l’exclusiva d’organitzar els Jocs, i el fet que a Barcelona es decidís organitzar una cita alternativa és com una multinacional a la que li surt competència. Els Jocs de Barcelona eren clarament alternatius, i per al COI la Olimpíada Popular era un enemic a combatre. Quan les federacions nacionals es reunien per decidir què fer, el COI les advertia que sancionaria els atletes que anessin als Jocs de Barcelona, que es celebraven uns dies abans, i que no permetria que participessin a les dues convocatòries. A algunes federacions internacionals com la d’Atletisme, o al Comitè Olímpic dels Estats Units va haver-hi discussions sobre si s’havien de boicotejar els Jocs de Berlín, però els partidaris de no anar-hi van perdre. Com a mínim, aquestes institucions van discutir la iniciativa: la resta ni s’ho va plantejar. Fins i tot el govern francès, que va apostar molt per Barcelona, va oferir finançament perquè els atletes francesos anessin a Berlín.

El COI, doncs, era clarament partidari de Berlín?

Sí, i per això durant molts anys no s’ha parlat de l’Olimpíada Popular de Barcelona. A Lausana no es parla enlloc de la Olimpíada Popular. La versió oficial del COI és que els Jocs de Berlín van ser uns grans Jocs. Va dir-ho el mateix baró de Coubertin. Ara podem tenir una visió crítica de Berlín 1936, però a l’època als membres del COI els semblava fantàstic.

El 1936 va venir a Barcelona molta gent procedent del món de l’olimpisme obrer

20170719 OlimpiadesPopulars CarlesSantacana MarcPuigPerez 2 MP15569

Carles Santacana a l'acte en homenatge a l'Olimpíada Popular. Foto: Marc Puig Pérez.

Qui va apuntar-se, finalment, a participar en l’Olimpíada Popular de Barcelona?

Les federacions, el màxim que van fer, va ser donar llibertat als atletes que venien a Barcelona i dir que no els sancionarien, perquè la consigna del COI era que les federacions els sancionessin. Però hem de tenir en compte que en aquella època hi havia, a més a més de l’olimpisme oficial, tot un món d’olimpisme obrer (molt potent a països com Bèlgica o França). Es tractava d’organitzacions creades per grups d’esquerres que organitzaven olimpíades independents, amb moltíssima participació. L’Olimpíada Popular volia acollir gent dels dos sectors, l’oficial i l’obrer. Volia sumar a tots els que volguessin mostrar públicament el seu rebuig als Jocs de Berlín. El 1936 va venir a Barcelona molta gent procedent del món de l’olimpisme obrer, i també d’agrupacions cíviques dels Estats Units, sobretot jueus. La qüestió jueva era la més punyent a l’època, la que més debats va generar... Perquè els nazis en aquells moments ja no deixaven als atletes alemanys d’origen jueu participar en competicions esportives.

Podem considerar que els Jocs Olímpics de Berlín van ser un triomf de la propaganda nazi?

Evidentment. El 1936 Hitler que era observat al món amb molta prevenció, i malgrat això, va aconseguir que tothom tingués passar per Alemanya. Amb aquest esdeveniment, Hitler va consolidar-se com a líder internacional. Els Jocs van ser un gran aparador publicitari per a l’Alemanya nazi. Hitler va incorporar als Jocs algunes innovacions que li van servir com a propaganda. Per exemple, la qüestió de la torxa olímpica que ve d’Olímpia la van inventar els nazis, per presentar-se com a hereus directes del món grec... I la posada en escena dels Jocs Olímpics va ser brutal, espectacular... Una gran operació de propaganda...

Els nazis abans d’arribar al poder eren completament antiolímpics

Quina relació tenia el nazisme amb l’olimpisme?

Els nazis abans d’arribar al poder eren completament antiolímpics. Bàsicament, perquè els Jocs Olímpics eren cosmopolites, i això no agradava als nacional-socialistes, que volien un esport purament alemany. Quan arriben al poder, en canvi, els nazis fan un gir i apostaran pels Jocs Olímpics. Fins i tot, per no enfrontar-se al COI, van mantenir al president del Comitè Olímpic Alemany, que era un jueu (el van tenir al càrrec fins als Jocs, i després van carregar-se’l). En principi, estaven en contra dels Jocs, però s’hi van apuntar perquè van veure el seu potencial.

Barcelona, en organitzar els Jocs Olímpics del 1992, va reivindicar el llegat de l’Olimpíada Popular?

Van fer-ho només simbòlicament, amb una referència de Pasqual Maragall en el moment de la inauguració. Però quan Barcelona va presentar la seva candidatura a Lausana, ben aviat van detectar que els membres del COI no tenien cap interès en què Barcelona reivindiqués l’Olimpíada Popular. Els barcelonins, en aquella ocasió, van ser molt prudents. No parlaven del tema, parlaven de que Barcelona havia volgut ser seu dels Jocs Olímpics del 1924 i del 1936, però es callaven que Barcelona havia organitzat l’Olimpíada Popular. Per al COI, que té l’exclusiva dels Jocs, l’Olimpíada Popular va ser un desafiament molt greu.

En una ocasió va dir que la Barcelona del 1992 va ser la llosa que va enterrar l’Olimpíada Popular. A què es referia?

La importància de Barcelona 92 no la nega ningú. Però per arribar al 1992 era evident que no era convenient parlar de l’Olimpíada Popular. I per a molta gent de Catalunya, Barcelona 92 és la seva única referència respecte a l’olimpisme. Seria interessant estudiar què que va passar en la proposta dels Jocs Olímpics de Barcelona per al 1972, al final del franquisme (en què el govern espanyol va canviar de rumb i va demanar-la per Madrid). També caldria veure què va implicar l’aposta per als Jocs Olímpics del 1924. Barcelona 92 s’ha convertit en la referència fonamental de l’olimpisme que ho ha tapat tot. Perquè l’Olimpíada del 1992 és l’exitosa.

Barcelona, el 1936, es va convertir en un punt de referència de l’antifeixisme al món, i això cal reivindicar-ho

Creu que l’homenatge d’avui a l’Olimpíada Popular era un deute pendent de la ciutat?

És evident que calia fer-lo, per diversos motius. Calia recordar i homenatjar les associacions de base que estaven al darrera d’això. Tot i que la Generalitat de Catalunya es va posar al capdavant de l’Olimpíada Popular, sense aquestes associacions de base, aquesta no s’hagués fet mai. Però a més a més, Barcelona, el 1936, es va convertir en un punt de referència de l’antifeixisme al món, i això cal reivindicar-ho. Cal recordar que a Catalunya el moviment popular era molt fort i no es limitava a la vessant interna, va ser capaç d’involucrar-se en una reivindicació de dimensió internacional.