Carles III, el “rei il·lustrat” en la terminologia espanyola, el “millor alcalde de Madrid” en l'imaginari hispànic i el de la “Puerta de Alcalá” en la lletra musicada de Víctor Manuel i Ana Belén, es revela com un personatge estrambòtic i contradictori. Elevat a la categoria de mite inspira la figureta impossible en el pessebre folklòric de l'Espanya estàtica i tenebrosa d'obra borbònica i de tradició inquisitorial. La seva obra política dibuixa un ampli i curiós espectre, que va des del projecte d'unir Madrid amb l'Atlàntic a través d'un canal navegable fins a la introducció de la Loteria Nacional o dels pessebres nadalencs, elements convertits en institucions de la cultura popular hispànica. Carles III, però, va obsequiar els Països Catalans amb una llei –una reial cèdula– que prohibia l'ús del català a l'escola i es va convertir, d'aquesta manera, en el pioner indiscutible de l'obsessiva dèria per espanyolitzar els nens catalans. La Il·lustració hispànica.

La Catalunya del rei il·lustrat

 

L'any 1759, quan Carles III va posar les seves il·lustrades natges al tron de Madrid, el Principat ben just havia sortit de la sala de cures intensives. Les nafres del 1714 encara supuraven, tot i que l'economia i la demografia estaven en el camí de la recuperació. Els viatgers il·lustrats de l'època –britànics, suecs, danesos i italians– descriuen Catalunya com un país en creixement –endreçat i dinàmic–, en contraposició a la resta de dominis peninsulars borbònics. Amb 800.000 habitants (el 10% del conjunt d'Espanya) era un país rural –només Barcelona superava els 100.000–, amb una infraestructura industrial i un aparell agrari potents que inspiraven les bucòliques estampes campestres que tant entusiasmaven els il·lustrats. En canvi, les fonts –més inclinades a dibuixar la realitat– revelen un paisatge en transformació de marcades desigualtats socials i econòmiques. Una nítida ratlla de separació entre propietaris i jornalers que aventurava conflictes futurs.

El rei Carles III

Les elits il·lustrades

 

La derrota del 1714 va fer emergir –va fer traspuar, caldria dir– l'esperit pràctic dels catalans. Aquell que la cultura popular va sacralitzar amb la dita “el català, de les pedres en treu pa” i que significa que “la pela és la pela”. I que la passió per l'ètica, l'estètica i la política –els valors que havien inspirat les revolucions independentistes del 1640 i del 1714–, quedaven en un pla molt secundari. Això explica la misèria intel·lectual d'aquelles elits, aculturades en un context espanyolitzat, borbònic i inquisitorial, incapaces de fabricar talles de cert relleu més enllà de la discreta figura de Campmany. Un exemple molt il·lustratiu d'aquella renúncia degradant la trobem en Boixadors –fill d'austriacistes exiliats a Viena després de la derrota del 1714–, que va fer carrera en la guàrdia personal del primer Borbó. L'afany i la traça que hi va esmerçar li van ser recompensats amb un regal amb final tràgic. Va ser nomenat ambaixador a Lisboa i allà el va enxampar el terratrèmol.

Les classes populars illetrades

 

La Catalunya de la Il·lustració era un gran bassal d'analfabetisme. Com ho era tot Europa. El sistema escolar –tal com el coneixem– no existia. A més estirar trobem una estructura –intermitent i inconnexa– d'escoles locals que impartien una matèria única, bàsicament de contingut religiós. Si al fet hi sumem que l'ensenyament no tenia caràcter obligatori i que els nens eren incorporats al mercat del treball abans de combregar per primer cop, no resulta complicat dibuixar un escenari format per una societat majoritàriament illetrada. El gran misteri que explica la resistència de la llengua catalana rau –paradoxalment– en aquesta circumstància. Catalunya, el País Valencià i les Illes sumaven 2 milions d'habitants –quasi la quarta part de la població espanyola–, que no coneixien cap més llengua que la pròpia. Una massa crítica suficient per evitar l'erosió que havien patit l'euskera, l'aragonès i l'asturià, llengües minoritzades en franca reculada.

Representació cartogràfica dels Països Catalans, de l'any 1759

Amèrica i les elits catalanes

 

El rei il·lustrat, la figura del qual podem recordar associada al bitllet de 5.000 pessetes, era un home amb una curiosa formació intel·lectual que es va saber envoltar de personatges amb una pretesa idea il·lustrada d'Espanya. Amb Schillace –un napolità que era un mag de les finances– va intentar posar ordre al calaix dels quartos, que vol dir al tresor reial. El motí pretesament popular contra el napolità, però, li va mostrar que a Espanya el monarca absolutista –el de debò– s'asseia al setial cardenalici de Toledo, o al de Santiago. Amb Aranda i amb Floridablanca –els successors del napolità defenestrat– va maniobrar per atraure a la seva causa la burgesia catalana, amb el propòsit de contrapesar el poder de la jerarquia catòlica i de l'aristocràcia latifundista castellanes. El peix al cove en versió barroca: música d'Albéniz i policromia de Goya. Autorització per comerciar amb l'Amèrica colonial hispànica i proteccionisme als productes catalans.

El rei il·lustrat i els catalans illetrats

 

Un cop d'ull ràpid i desenfadat de la història ens diria que el rei il·lustrat –loteries i pessebres a banda– tenia una particular inclinació culinària. I una estrambòtica devoció per la figura del seu pare –el primer Borbó–, que s'explicaria pel fet que el va conèixer quan estava en el punt culminant de les seves crisis mentals. Carles III no va pair bé el plat que li van servir bisbes i cortesans: el cap de Schillace. I resolut a separar les masses dels poders –les classes populars manipulades pels latifundistes– es va lliurar a les ensenyances de Rousseau: l'educació que consagra el bon salvatge. Va posar a la picadora la Nova Planta (l'oli de bacallà borbònic), el contracte social de Rousseau i l'Encyclopédie de Diderot i Alembert. Una combinació monstruosa –un Frankenstein gastronòmic– que derivaria en un projecte irrealitzat d'instrucció pública general i en un decret que –anticipadament i reveladorament– prohibia l'ús del català en tots els nivells de l'ensenyament.

L'espanyolització dels nens catalans

 

Quan es va publicar el decret, el català ja era una llengua proscrita i perseguida. La prohibició només afectava els nivells superiors d'ensenyament, però. El primer Borbó havia confiat que la castellanització cultural de les elits catalanes es convertiria en una pluja fina que arribaria a tots els racons de la societat. Carles III, però, amic dels balanços, va comprovar que la mesura només havia servit per crear una barrera de separació entre les classes privilegiades i la majoria social popular. S'havia instaurat un pervers axioma –un identificador de classe– que associava la llengua castellana amb els valors de la cultura prestigiada i de la universalitat il·lustrada de les classes dirigents, i la catalana amb els contravalors de la vulgaritat indecent i de la rusticitat grotesca de les classes populars. Un pessebre vivent que, en una Catalunya amb un ascensor social de places limitades, convertia la idea castellana i borbònica d'Espanya en el blanc del rebuig popular en l'esclat de cada crisi.

La reial cèdula

 

Les notes dels viatgers romàntics del segle XIX –els que van seguir l'empremta dels seus antecessors il·lustrats del XVIII– ens confirmen que la reial cèdula no va tenir cap efecte sobre la realitat sociolingüística dels Països Catalans. El català va continuar sent la llengua dels carrers, de les places, dels mercats, dels camins i dels ports del país. La de les classes populars, que evolucionava sense estar subjecta a cap normativa acadèmica. La raó que explicaria l'acceleració de les diferències dialectals. En canvi, les fonts revelen que la reial cèdula va impulsar altres mesures, que s'aplicarien en altres camps de la societat. A partir de Carles III, els llibres de comptabilitat, els fons notarials, les cartes de navegació o, fins i tot, la documentació sacramental transita sobtadament del català (o del llatí) al castellà. Un fet, però, que, detalls molt reveladors a banda, no manlleva al rei il·lustrat –el "millor alcalde de Madrid" i el de la Puerta de Alcalá"– el dubtós honor d'haver estat el pioner en l'intent d'espanyolització dels nens catalans.