Enguany fa un segle i mig que es va completar l'abastiment d'aigua sobre tot l'espai irrigable previst pel Canal d'Urgell. Iniciat el 1847 i conclòs el 1862, el Canal d'Urgell va esdevenir l'obra civil més important de la Catalunya del segle XIX. Cinc anys després que s’acabés, havia convertit en terra de regadiu més de 70.000 hectàrees de secà rigorós. El Canal d'Urgell, una obra amb una història èpica, canviaria per sempre la fesomia de les planes occidentals de Catalunya. L'aridesa que dominava el paisatge es convertiria en una estampa de verger. En els anys immediatament posteriors es produiria una formidable colonització que multiplicaria la població. Les planes d'Urgell, que els viatgers il·lustrats de la centúria del 1700 havien dibuixat com la terra més fèrtil i alhora més eixuta del país, guanyarien definitivament la condició de “graner de Catalunya”. Una categoria que, fins llavors, havia estat en mans dels elements meteorològics. 

Els orígens

Les fonts documentals medievals descriuen la plana d'Urgell poc més o menys com un desert que dibuixava un gran quadrat amb Lleida, Balaguer, Tàrrega i les Borges Blanques als vèrtexs. Mollerussa -llavors un llogarret- quedava just al centre. Un desert que, els anys de pluja, produïa abundants collites de blat que garantien pa i pau al conjunt del país. I que, els anys de sequera, obligava les institucions a importar blats sicilians, aragonesos o castellans. I al conjunt de la societat a pagar preus, en moltes ocasions abusius, pel producte alimentari bàsic. Però no seria fins a les acaballes de la centúria del 1500 que es plantejarien els primers projectes seriosos per assegurar la producció del “graner de Catalunya”. El Principat havia duplicat la població en relació a l'inici del segle, i en les males anyades els avalots populars també s'havien multiplicat. Els primers projectes tindrien tanta relació amb les necessitats de pa com amb les necessitats de pau.

Casa Canal Mollerussa, 1904 / Font: Espai Cultural del Canal d'Urgell

Els projectes fallits

Ni Lerma, ni Olivares -ministres plenipotenciaris hispànics- ni els seus successors -amb Habsburgs o amb Borbons- no van tenir mai cap interès en les infraestructures catalanes. Les seves polítiques estaven orientades i limitades a un interès purament recaptador. És una vella tradició hispànica que es remunta als Reis Catòlics i que els governs espanyols contemporanis han elevat a la categoria d'institució. Naturalment, la llarga i tenebrosa repressió borbònica posterior a la derrota de 1715 no va fer més que accentuar la cultura política d'espoli. A finals de segle, la llarga pau de plom i el comerç amb Amèrica van impulsar una nova classe mercantil barcelonina que va recuperar els grans projectes de país. El projecte de construcció del Canal d'Urgell va estar, en repetides ocasions, damunt de la taula de les elits econòmiques catalanes. Però les contínues guerres que els Borbons mantenien amb tot allò que es movia -i les crisis que provocaven- van refredar la iniciativa.

La recuperació del projecte

En canvi, els ministres pretesament il·lustrats dels Borbons hispànics van esmerçar importants recursos públics en la construcció de canals a Castella. El “Proyecto General para los reinos de Castilla y León” es va materialitzar amb un canal de navegació i de reg de 207 quilòmetres -amb ramals- que es finançaria, en bona part, amb fons públics i amb aportacions de les oligarquies polítiques latifundistes que, com no podia ser d'una altra manera, es reservaven l'explotació i els beneficis de la infraestructura durant un segle. A Catalunya haurien de passar quasi cent anys fins que la Sociedad Girona, Clavé y Compañía, un conglomerat de banquers i de propietaris agraris, recuperés el vell projecte. Era l'any 1847 i Catalunya ja havia iniciat el seu particular camí cap a la Revolució Industrial. Les fumeres característiques del paisatge industrial ja eren elements habituals de l'skyline de Barcelona, de Reus, de Gràcia, de Mataró o de Sabadell.

Casa de comportes. Ponts, ca. 1860 / Font: Blog Quina la Fem

L’obra

L'any 1847 Catalunya havia quadruplicat la població respecte a l'endemà de l'11 de setembre de 1714. Havia superat el 1.600.000 habitants -l'11% del total de l'Estat espanyol- i era el territori més poblat, conjuntament amb Andalusia i amb Galícia, de la península. Seria en aquells dies que es començaria a dibuixar el mapa demogràfic actual de Catalunya: una emigració constant des de les comarques de l'interior i del Pirineu cap a la costa. Sorgia una nova i nombrosa classe proletària que es concentrava al voltant dels nuclis industrials. I amb aquests elements es feia necessari assegurar una producció agrària regular i constant que garantís l'alimentació del proletariat. Allò del pa i de la pau. La revolució agrària indispensable que havia de complementar la revolució industrial iniciada. Durant catorze anys s’excavaria una xarxa de reg, formada per un canal i quatre séquies principals, que sumaven més de 250 quilòmetres i que aportaven més de 30 metres cúbics d'aigua per segon.

La colonització

Abans de la construcció del canal, la plana d'Urgell -la zona irrigable- tenia una població al voltant dels 10.000 habitants. Era la regió amb la densitat de població més baixa del Principat. I Mollerussa, la capital de l'actual comarca del Pla d'Urgell, era un petit poble de poc més de 200 habitants. La transformació del territori va impulsar un moviment colossal de colonització procedent de la perifèria de la regió: els Pallars, l'Alt Urgell, el Solsonès, la Segarra i les Garrigues. Famílies senceres que viatjaven dalt d'un carro ple de fills i de misèria -i de dignitat- van protagonitzar escenes que ens recordarien la conquesta del Far West americà. Sense indis, per descomptat. Milers de pagesos van passar de la muntanya al pla i de simples jornalers a arrendataris de la terra que treballaven. I de l'aigua que consumien. La Sociedad Anónima Canal de Urgel -dels promotors- cobraria la novena part de la collita de cada finca durant un període de 100 anys.

Presa del Segre. Ponts, ca. 1850 / Font: Blog Quina la Fem

La transformació

La societat entre terra i aigua es va convertir, paradoxalment, en un matrimoni desavingut. La inexperiència dels pagesos es va pagar amb inundacions i entollaments que, a més de malbaratar les collites, produïen epidèmies. L'àrida plana d'Urgell havia estat convertida en alguna cosa semblant als aiguamolls del Mississipí. Sense cocodrils, per descomptat. El gran projecte va generar dubtes i enemics. Fins que el matrimoni  va fer Pasqua i va fer Rams. Els oportuns aplanaments dels terrenys i les proverbials inclinacions dels regs ho van fer possible. Passats cent anys de la conclusió de l'obra, el país -que vol dir, la societat- va exigir la reversió del Canal. La concessionària, però, pretenia posar el comptador a zero des la conclusió del posterior canal auxiliar. Però l'any 1965 la justícia decidia a favor del país i la Comunitat de Regants del Canal d'Urgell, formada per milers de pagesos, es convertia en el gegant econòmic i social del territori.

L’espai Canals d’Urgell

Un relat èpic que s'explica d'una forma molt didàctica i fins i tot emotiva a l'Espai Cultural Canals d'Urgell, a Mollerussa, situat en un interessant i suggeridor edifici construït per al Canal durant les dècades centrals de la centúria del 1800. Anomenat popularment Casa Canal, va ser pensat i construït amb un estil arquitectònic que és a mig camí entre l’estètica d'una fortalesa medieval i la d'una colònia industrial. La Casa Canal ha estat, des de l'inici, la seu central de la societat promotora del canal, primer, i de la Comunitat de Regants, després. I actualment és, també, el receptacle que custodia el relat de la conquesta del “Far West català”: les planes d'Urgell i la dura batalla de la seva societat contemporània per convertir una terra inhòspita en habitable i productiva. Un recorregut, absolutament recomanable, pel fil de la història dels nostres particulars pioners i del nostre particular “Far West” nacional. El complement de la nostra Revolució Industrial.

Títol accionarial del Canal d'Urgell. Barcelona, 1853 / Font: Blog Quina la Fem

Imatge principal: Canal d'Urgell ca. 1900 / Font: Institut Català de Cartografia