L’any 1665 és la fita que marca la postració definitiva de l’Imperi dels Habsburg hispànics. En aquell any, amb poca diferència de temps, van morir el rei Felip IV –l’últim monarca Habsburg capaç d’engendrar hereus- i l’Inquisidor general Diego de Arce –que havia consagrat la seva existència a la persecució de la corrupció-.  Els Habsburg eren el fonament sobre el qual s’havia construït l’edifici imperial. La fi de la dinastia representava molt més que un simple canvi d’inquilí al tron. Maquiavel i la raó d’Estat havien triomfat. I el Rei –i la dinastia que és el mateix que dir la família- s’havien convertit en la representació personificada de l’Estat. El Rei –i la dinastia- eren la marca de l’Estat. I la corrupció -que Arce va perseguir fins a l'extenuació- s’havia convertit en una xacra amb categoria d’institució social. Que havia gangrenat els fonaments, les bigues i la teulada de l’edifici imperial.

L’únic hereu del rei mort, que més tard seria coronat Carles II, des de ben petit no havia donat mostres de res. Ni tan sols de parlar correctament, escriure en línia recta o comptar més enllà del que ho permeten els dits. Patia un sac de malalties, fruit de l’abús de matrimonis parentals que havien celebrat els seus avantpassats. La més destacada era el que, contemporàniament, la ciència mèdica diagnostica com a síndrome de Klinefelter, que és una alteració genètica que causa l’esterilitat. Com sigui que Klinefelter no apareix en escena fins tres-cents anys més tard, els metges de la Cort –impotents per trobar un remei que estimulés el Rei a engendrar hereus- es van llançar als braços de la fetilleria. El Palau Reial es va omplir de bruixots i d’alquimistes; i el poble de Madrid –permeable a la cultura de superstició que s’havia imposat a la Cort- immediatament li va penjar el malnom de “l'embruixat”.

Un paisatge de decrepitud que hauria signat el millor Fellini; que situava en un mateix escenari els inquisidors més reaccionaris i els exorcistes més reputats –tots pul·lulant al voltant del reial llit-; i que es va convertir en la riota de totes les Corts d’Europa. Perseguits i perseguidors. Víctimes i aniquiladors. Tots plegats –aparcant temporalment les diferències- en benefici de l’elevada missió. I ni així. Ni amb drogues, ni amb beuratges, ni amb conjurs, ni amb relíquies santes. Ni amb el concurs de dues reines procedents de famílies de reconeguda capacitat procreadora es va aconseguir un hereu. Un continuador de la dinastia i de la ideologia que havia construït -i enderrocat- l’imperi. Que havia enriquit l’aristocràcia castellana i els banquers alemanys. Que havia empobrit les classes populars i que havia destruït les classes mercantils. Que havia assentat les bases del concepte de país que segles més tard es definiria com la “reserva espiritual de Occidente”.

El candidat neutral

La salut de l'Habsburg es va agreujar fins al punt que tothom va entendre que moriria irremeiablement sense haver complert l'única missió per la qual havia estat concebut, criat i mantingut. Lluís XIV, el Rei Sol dels francesos –que llavors ja era el monarca més poderós d’Europa-, va posar els ulls –i els ullals- sobre el tron hispànic. Va maniobrar a favor del seu nét Felip de Borbó (el futur Felip V) que era nebot de l'habsburg moribund. I el mateix va fer Leopold I, l’emperador dels austríacs, que no era tan poderós com el gall francès però que volia fer valer que el seu fill segon (el futur arxiduc Carles) també era –pel cap baix- tant nebot del rei embruixat com el de Versalles. La Cort de Madrid i la Reina mare –que la incapacitat del fill li permetia governar a l’ombra- es van esverar. Va córrer la brama que l’Imperi hispànic s’havia convertit en un bou moribund que era festejat pels corbs francesos i austríacs. Llavors la política –i la diplomàcia- van recuperar el protagonisme perdut.

 

Felip de Borbó, nét de Lluís XIV i futur Felip V d'Espanya

Les negociacions amb París i amb Viena van ser una constatació de la devaluació de poder que havia patit l’Imperi hispànic. Malgrat que els diferents partits que hi havia a la Cort van arribar ràpidament a un acord de compromís, els diplomàtics de Madrid sempre van negociar a la defensiva. A Lluís XIV i a Leopold I els van haver de convèncer que havien trobat un hereu en la persona d’un infant de la casa de Baviera. Que no era més nebot –ni menys- que els respectius candidats francès i austríac. Però que la Cort de Madrid així ho veia i a canvi que París i Viena renunciessin a les seves pretensions, l’Imperi hispànic cedia Guipúscoa, Nàpols i Sicília a la monarquia francesa, i el Milanesat (la regió de Milà) a la monarquia austríaca. Una demostració palmària de feblesa i d’interessos de classe. No cal dir que francesos i austríacs s’hi van avenir ràpidament.

La 'guerra subterrània' entre borbonistes i austriacistes

Aquest detall és de summa importància, perquè francesos i austríacs aconseguien eixamplar els seus dominis sense mobilitzar ni un soldat ni disparar una sola bala. I explica el perquè –pocs anys més tard- totes les potències europees van decidir convertir la península Ibèrica en el teatre de guerra del conflicte més mortífer de l’Europa del 1700. La sorpresa, però, va arribar molt abans, quan es va saber que el petit infant bavarès havia mort prematurament. A les cancelleries de París i de Viena també es va donar per mort el pacte, i a Madrid es van desfermar tots els fantasmes i van ressuscitar els vells partits que havien dividit la Cort abans d’acordar l’hereu de compromís. El partit aristocràtic –format per les oligarquies militars i latifundistes- va declarar la guerra al cercle íntim del rei embruixat –format per un grup reduït de funcionaris originaris de la petita noblesa i pels banquers alemanys-.

L'arxiduc Carles d'Àustria, pretendent al tron hispànic

Els dos partits van prendre posicions. El partit aristocràtic es va entusiasmar –amb destacades excepcions- amb la candidatura del Borbó. Els lluïsos francesos havien convertit el seu regne en un Estat modern dotat amb una força extractiva de tributs de provadíssima eficiència. El precedent de les hisendes públiques contemporànies. Que havia generat els recursos per sotmetre militarment i reduir políticament tots els Estats que havien format el mosaic francès. Un entusiasme sostingut amb la mirada posada a Catalunya. Que, quaranta anys abans en el context de la revolució dels Segadors, va proclamar una República de recorregut efímer. I també amb la mirada posada a Aragó i al País Valencià, que –com Catalunya- mantenien un estatus semi-independent amb relació al poder central. Que impedia a les oligarquies castellanes posar-hi les mans i els peus, tal com havien fet a Castella, a Andalusia o a les colònies americanes.

El testament d'un cadàver vivent

A finals de l’any 1700 Carles II ja era un cadàver vivent, i la guerra sorda que enfrontava els partits de la Cort es va convertir en un escenari d’intrigues i d’espionatge amb l’activa participació de totes les potències europees. Finalment, els partidaris del Borbó van aconseguir assaltar el llit de mort de l'Habsburg. I fer-li signar un testament a favor del francès. Tot seguit, van ensenyar el camí de la porta als banquers alemanys. La mateixa porta on esperaven pacients els banquers francesos –alguns, curiosament, d’origen jueu sefardita-. “La camarilla alemana” va ser depurada i estigmatitzada, convertida en el mite del miserable creditor que escanya el noble senyor. I el partit aristocràtic va recuperar les posicions que havia perdut amb les crisis anteriors en els governs corruptes de Lerma i d’Olivares. I amb les rigoroses inspeccions de l’inquisidor Arce.

Recentment els escriptors italians Rita Monaldi i Francesco Sorti han publicat un treball que recupera la sospita que des d’un bon principi va planar sobre el testament. Mort Carles II, els partidaris de l’arxiduc –el cercle íntim del Rei- van proclamar que la signatura era falsa. Que era impossible que un home en l’estat de Carles II, del qual el forense va dir que tenia tots els òrgans vitals gangrenats, hagués pogut signar amb la força del traç que figura en el testament. El cas és que el testament a favor del Borbó -que deixava sense efecte un anterior a favor del nebot austríac- va ser signat instants abans de la mort del Rei. Uns fets que alimenten la sospita que el darrer testament va ser falsificat. Uns fets –que de provar-se- revelarien que la dinastia borbònica va ser entronitzada il·legalment.