Geoplaneta presenta Atlas de países que no existen, de Nick Middleton, un llibre sobre "50 estats no reconeguts i en gran mesura inadvertits". Es tracta d'un llibret que no pretén ser un estudi en profunditat, sinó una simpàtica compilació de casos de territoris que han transitat entre la condició d'Estat i de no Estat. I de cada territori se'ns fa una breu explicació, mínima, sobre la seva història i, a més a més, l'autor acostuma a incorporar-hi anècdotes pintoresques, algunes d'elles molt divertides.

Catalunya

Aquest és un llibre pensat per al públic anglòfon, editat l'any passat en anglès i traduït ara al castellà. Una de les curiositats, per al públic català, és que incorpora Catalunya. El text, que pretén ser molt objectiu i equilibrat, parteix del referèndum del 9-N per referir-se al procés. En el breu text es recorda que Catalunya té "una llengua pròpia i una història diferenciada que es remunta a l'Edat Mitjana", destaca el 6 d'octubre de 1934 (quan ja es va proclamar la República Catalana), informa sobre la repressió franquista contra la cultura catalana i conclou amb referències als temps actuals, tot apuntant que "Molts catalans senten que només seran autònoms després d'aassolir la independència d'Espanya".

Pintorescos

Hi ha alguns territoris que entren dins del llibre a partir d'iniciatives bàsicament folklòriques. Com Sealand, una plataforma marítima situada prop de la costa anglesa, que es proclama independent. El 2007 els indis lakotes van notificar la rescisió unilateral dels acords mitjançant els quals s'havien incorporat als Estats Units. Com és de suposar, Washington no els va fer ni cas. La diminuta illa de Redonda, al Carib, no té un rei: en té nou que es disputen la corona d'aquest illot recobert d'excrement d'ocells. El petit arxipèlag de Morac-Songhrati-Meads és reclamat pels descendents d'un capità de la marina britànica, per la Xina, Taiwan, Vietnam, Filipines i Malàsia. I hi ha fins i tot qui ha declarat independent Elgaland-Vargaland, un Estat que estaria integrat per totes les fronteres entre nacions, els territoris digitals i "altres estats de consciència", com "l'estat de somni".

I molt més

Però a més de les iniciatives pintoresques, hi ha "quasi Estats" que arrosseguen al seu darrera un seriós conflicte social. És el cas, per exemple, de la República Turca del Nord de Xipre, que va provocar la divisió del país i un greu conflicte que encara no s'ha resolt. La Xina va incorporar el Tibet al seu territori manu militari, i va provocar un exili massiu. Abjàsia es manté separada de Geòrgia gràcies al suport de Rússia (una situació bastant similar a la de Transnistria i a la de Crimea, que s'han apartat. amb el vist-i-plau de Moscú, de Moldàvia i de Ucraïna, respectivament). El cas més sorprenent és el Somaliland: és el no-Estat més Estat del planeta: té fronteres, moneda, govern, estabilitat... Però el món reconeix a l'Estat del que s'ha separat, Somàlia, malgrat que el seu govern, en la pràctica, és absolutament inoperant. Des de la descolonització espanyola, el Sàhara Occidental ha estat motiu de litigi entre els marroquins i els autòctons, que reclament un referèndum d'autodeterminació. Els autòctons de Papúa Occidental vna patir una gravíssima persecució dels indonesis pels seus afanys independentistes... Els que estiguin interessats en aquests casos, i busquin un estudi més aprofundit, poden consultar també el llibre Secesionismo en África (coordinat per Jordi Tomàs) a editorial Bellaterra.

Més enllà de l'anècdota

Nick Middleton presenta alguns casos realment estranys. Però més enllà d'aquests elements curiosos, el més important és que aquest llibre obliga a qüestionar la divisió entre Estats i no-Estats. És fácil que l'excel·lent introducció del llibre passi desapercebuda per a molts lectors, però és allà on Middleton, de forma incisiva, reflexiona sobre la naturalització de les fronteres i fins i tot sobre la naturalització de l'Estat, una estructura políltica que no sempre ha existit. "La història és plena de cadàvers d'aspirants a Estat que mai no van arribar a ser-ho, d'imperis que van acabar dissolvent-se i de països reconeguts que van desaparèixer". I ens recorda que les relacions entre identitat i frontera són múltiples, i extremadament variables al llarg del temps. De fet, l'autor reconeix que els límits entre el que es considera Estat i el que no sempre seran arbitraris, i afirma que és difícil justificar perquè s'ha incorporat en el llibre a Catalunya i no a Euskadi. No és que altres fronteres siguin possibles, sinó que, anant més enllà, no hi ha frontera que duri mil anys. Middleton acaba la introducció assegurant que probablement alguns dels "països que no existeixen" podran convertir-se en nacions de ple dret.