Abel Escribà Folch és professor del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). S’ha especialitzat en l’estudi dels règims autoritaris. El 2015 va publicar, amb el professor Joseph Wright (de la Universitat Estatal de Pennsylvania), el llibre Foreign Pressure and Politics of Autocratic Survival a la prestigiosa editorial Oxford University Press. Ara aquest llibre sobre el paper de la comunitat internacional en l’enderrocament de les dictadures ha guanyat el Stein Rokkan 2017, un premi a la millor recerca comparada d’Europa atorgat pel Consorci Europeu de Recerca Política, el Consell Internacional de Ciències Socials i la Universitat de Bergen. Amb motiu de la concessió d’aquest premi ha estat entrevistat per El Nacional al seu despatx de la Universitat Pompeu Fabra.
La caiguda del mur va provocar la caiguda de diversos règims autoritaris. Però després d’això, aquesta dinàmica no ha tingut molta continuïtat. Què ha passat?
La dinàmica democratitzadora no perdura perquè és molt limitada geogràficament. La caiguda del Mur fa caure molts règims, però és un procés molt limitat en el temps i en l’espai. Als anys 90 primer hi ha una onada de canvi a l’Est d’Europa, molt ràpida, però geogràficament molt concentrada, i més endavant hi ha un procés de canvi als països africans, també molt limitat a certes àrees. Una de les coses que més afecta als règims dictatorials són els processos de difusió. Quan hi ha canvis als països veïns l’estabilitat de les dictadures es veu molt afectada. Hi ha un procés d’aprenentatge: la gent veu que és possible canviar, perquè això ja ha passat als pobles veïns. La gent, abans de rebel·lar-se, fa un càlcul de les possibilitats de guanyar, i quan hi ha revoltes triomfants a prop, la gent es mobilitza més fàcilment.
Els dictadors no són individus regits per pors i per manies; prenen decisions de forma racional
Mobutu Sese Seko, de Congo Kinshasa. Foto: UN Photo / Yutaka Nagata.
Els dictadors han sabut sobreposar-se a l’onada democratitzadora?
Els règims dictatorials també aprenen dels canvis. Encara que volem pensar que els líders autocràtics són individus regits per pors i per manies, les decisions que prenen són racionals. I ens hem de basar en la racionalitat per analitzar-los. La fi de la guerra freda va afeblir els dictadors, perquè els dos blocs acceptaven mantenir règims autocràtics. Però molts autòcrates, quan van veure la caiguda d’altres autocràcies, van aprendre, i van impulsar canvis que els van permetre seguir al poder. Per altra banda, moltes noves democràcies són febles i no duren. Com que mantenen moltes estructures pròpies dels règims autoritaris, és fàcil que es reverteixin les transicions i tornin a l’autoritarisme.
Podríem dir que avui en dia, al món, encara hi ha més gent que viu sota règims autoritaris que gent que viu sota règims democràtics?
Sens dubte. El fet de tenir una dictadura a la Xina desequilibra la balança. Si ho mires en nombre total de països, les dictadures no són majoritàries, però estan molt lluny de ser minoritàries, hi hauria un 40 % de règims dictatorials i un 60 % de democràtics. Les democràcies no comencen a representar la majoria dels governs del món fins als anys 1990.
A diferència dels del segle XX, molts règims autocràtics avui es camuflen de democràcies. Perquè aquest afany de donar un aspecte democràtic a allò que no ho és?
El fet que les dictadures usin institucions nominalment democràtiques (parlament, partits d’oposició...) és cada cop més comú. Hi ha proliferació d’eleccions... Abans no se’n feien, o eren amb un sol partit. Ara hi ha un canvi. Es permeten eleccions regulars, tot i que no són lliures. Però no enganyen a ningú, ben aviat es veu que no són eleccions lliures.
Tot autòcrata s’ha d’enfrontar al dilema del dictador: no sap quanta gent li dóna suport, perquè tothom menteix
18 Congrés del PC Xinès. Foto: Dong Fang.
I perquè fan eleccions, doncs?
Quan un règim obre la via de les eleccions, encara que siguin no competitives, estàs incorrent en una sèrie de riscos. Però unes eleccions, per a un dictador, també poden representar un avantatge: per exemple, divideixes l’oposició entre els que accepten les regles del joc que tu has marcat i els que no hi participen per considerar que no són lliures. A més a més, tot autòcrata s’ha d’enfrontar al dilema del dictador: no sap quanta gent li dóna suport, perquè tothom menteix. I les eleccions revelen informació i ajuden a detectar els focus d’oposició. També permeten fer rotacions entre la gent de l’entorn del dictador, de forma que els ofereixes una possibilitat d’accedir al poder en el futur i evites que tinguin la temptació d’arribar al poder per la violència.
Perquè hi ha dictadors que es resisteixen a perdre el poder i els altres ho accepten?
Els dictadors saben que si cauen de forma violenta poden ser assassinats, anar a l’exili o perdre la seva riquesa, i això ho valoren a l’hora de prendre decisions. Els líders que saben que es podran retirar sense conseqüències és més fàcil que ho facin.
Hi ha la tendència, sobretot a l’Àfrica i a l’Àsia, a que alguns règims autoritaris esdevinguin hereditaris. Com és això?
És una estratègia molt efectiva per controlar el sistema de successió, perquè evita la inestabilitat en el moment que el líder es mor. En el bloc de poder la successió d’un dictador sempre genera incertesa, i genera temptacions per als que volen ser dictadors. Això és potencialment molt desestabilitzador. En reduir la incertesa, la successió redueix la tensions dins el règim.
La realpolitik internacional és molt cínica i pot ser molt hipòcrita
Presentant els respectes al monument al dictador a Pyongyang. Foto: John Pavelka.
La comunitat internacional ha estat molt més tolerant amb algunes autocràcies que amb d’altres. Hi ha una doble vara de mesurar?
La realpolitik internacional és molt cínica i pot ser molt hipòcrita. Els règims que han estat estratègics per a alguna gran potència no han estat pressionats. Hi ha hagut molts règims autoritaris que han estat ajudats a sobreviure pels règims democràtics. A la fi de la guerra freda, les estratègies de pressió per democratitzar les dictadures es van estendre i van començar a afectar més països que abans. Però mai han arribat per igual a tot arreu.
Què pot fer la comunitat internacional per fer front a una dictadura, en cas que tingui voluntat de fer-ho?
A Foreign Pressure nosaltres dividim les estratègies de pressió als dictadors en base a 2 principis. Per una banda les classifiquem en dues categories: les “suaus”, de convenciment, persuasives, i les “fortes”, de coerció. També les dividim en funció de l’àmbit que volen afectar: culturals, econòmiques, militars, diplomàtiques... Una forma de pressió suau en l’àmbit econòmic pot ser donar diners als grups i partits d’oposició d’un país dictatorial per empoderar-los. Això és “assistència”. Quan passes a la coerció és quan apliquem sancions econòmiques. El ventall d’actuacions pot ser molt gran... Fins i tot els intercanvis educatius poden tenir importància: formar gent de països dictatorials en sistemes democràtics pot tenir efectes democratitzadors en divulgar valors democràtics. Ara amb la creació del Tribunal Penal Internacional pots fins i tot perseguir judicialment als dictadors que han comés crims.
Com s’adopten les mesures de pressió, en un món que veiem tan dividit avui en dia? El consens no deu ser fàcil.
La coordinació de les sancions a l’ONU fa que les pressions siguin més efectives, però les mesures contra les dictadures no sempre es coordinen. Les sancions no cal que les aprovi Nacions Unides. Avui en dia es fan moltes coses unilateralment. Les sancions econòmiques no estan contemplades al dret internacional, però han estat aplicades sovint pels Estats Units i per Rússia.
L’única estratègica de pressió que pot fer caure un règim, directament, és la intervenció militar
Idi Amin. Foto: UN Photo / Teddy Chen.
Es pot democratitzar un país des de fora, sense la participació de la societat local?
És molt difícil. L’única estratègica de pressió que pot fer caure un règim, directament, és la intervenció militar. Totes les altres estratègies de pressió només poden tenir èxit si canvien les actituds dels actors interiors: o modifiquen l’actitud dels que governen o les capacitats dels que s’hi oposen. Totes les estratègies han de pensar en canviar les incentius o les capacitats del propi règim o dels que estan fora del sistema, els ciutadans. El 5% dels règims que han caigut des de 1945 ha estat per intervencions exteriors. La resta per transformacions internes.
Doni’m un exemple d’un cas en què un règim autoritari hagi caigut per la pressió exterior.
El règim d’Idi Amin, a Uganda, que cau el 1979. Comença el 1971 i ben aviat esdevé un règim brutal, de caire personalista. A Amin se li imposen sancions econòmiques, per part dels Estats Units, perquè saben que Uganda depèn, per obtenir divises, de l’exportació de cafè, que representa bona part dels ingressos del règim. Bona part d’aquest cafè es ven als EUA. El bloqueig que imposa Washington afecta molt a Idi Amin. I molta gent de l’entorn d’Amin veu que a causa de les sancions no poden mantenir el seu nivell de vida. I això fa que canviïn. A més a més, el Regne Unit limita els vols que feia a Uganda, i que portaven béns de luxe a l’entorn d’Amin. Els alts càrrecs del règim comencen a canviar de preferències. Amin es posa nerviós i fa una sortida endavant i es llança a la conquesta del nord de Tanzània. Però Tanzània contraataca, perquè sap que la comunitat internacional, que sanciona Amin, està amb ella. I molts exiliats ugandesos donen suport a Julius Nyerere, el president tanzà. El règim d’Amin cau el 1979, però el nou règim que apareix després, el de Milton Obote, no és democràtic, com tampoc ho és el d’ara, el de Yoweri Museveni. Obote i Museveni no seran tan cruels com Amin, però no són democràtics.
Un dictador que pensi que pot perdre i pot ser jutjat no convocarà mai eleccions lliures
Jerry Rawlings. Foto: UN Photo / Evan Schneider.
I un altre cas diferent?
Ghana és un cas molt diferent al d’Uganda. A Ghana hi ha un president, Jerry Rawlings, que domina un règim autoritari molt depenent de l’ajuda externa. Quan acaba la guerra freda, els Estats Units exigeixen que es democratitzi el país a canvi de mantenir l’ajuda. Rawlings cedirà perquè calcula que si accepta les condicions i fa eleccions multipartidistes, té possibilitats de guanyar. Rawlings sabia que amb un sistema multipartidista podia guanyar, i va guanyar. Sabia que no hauria de marxar a l’exili, ni seria jutjat. I va acceptar la democratització. Això no ho farà mai un dictador que pensi que pot perdre i que pot ser jutjat.
Expliqui’m un cas d’algun règim autoritari que no hagi caigut malgrat la forta pressió exterior.
Dos casos emblemàtics: Cuba o Corea del Nord. O, durant molts anys, Myanmar, que ara ha començat un procés de transició. Hi ha molts casos en que les pressions han fracassat. El fracàs, malgrat tot, es pot produir de diferents formes. Tu pots posar moltes pressions i que el règim no canviï, com passa a Cuba. El segon tipus de fracàs és que tu posis pressió per desestabilitzar un règim i el facis caure, però que el país no es democratitzi, sinó que s’instal·li una nova dictadura. La majoria de règims autoritaris que han caigut en les darreres dècades han donat pas a dictadures.
Foreign pressure al·lega que segons com la pressió internacional pot ser contraproduent i reforçar un règim autoritari. Com és això?
Les pressions poden ser contraproduents per dos mecanismes diferents. En el primer cas, la teva estratègia pot ajudar a consolidar un règim. És el cas de les sancions econòmiques: no sempre funcionen. En alguns casos van bé perquè pressionen les elits, però en d’altres països certes mesures poden ajudar al règim, en facilitar-li el control del comerç i dels recursos econòmics. Això ho va fer Milosevic a Sèrbia; les sancions econòmiques que li van aplicar van ajudar a reforçar-lo. Però les pressions contra les dictadures també poden ser contraproduents perquè poden desestabilitzar un règim i crear alguna cosa pitjor. Fins i tot poden desembocar en un estat fallit. El dilema, no tant moral sinó pràctic, és pensar que si desestabilitzes Gadafi, et pot sortir alguna cosa pitjor. Ara, a Líbia, hi ha guerra civil, accions de grups terroristes... Quan decideixes pressionar una dictadura, no has de pensar només en bones intencions, sinó també en conseqüències... Has de saber molt bé quins seran els resultats d’allò que fas...
Molts cops no es té prou en compte contra quin tipus de règim es lluita
Gadafi rep Ban Ki-Moon, secretari general de l'ONU, a la seva jaima. Foto: UN Photo / Mark Garten.
Una mesura que pot ser eficaç per un tipus de règim pot no ser-ho per un altre?
Cal saber molt bé amb quin règim t’enfrontes quan lluites contra ell. I molts cops no es té prou en compte. Aquesta és una de les grans conclusions del llibre. Les desestabilitzacions de règims personalistes fàcilment donen peu a un Estat fallit i a situacions de caos.
Sovint el que s’ha construït després de caure una autocràcia ha estat una autocràcia pitjor. La comunitat internacional ha estat més preocupada en destruir autocràcies que en construir democràcies?
Jo crec que en els darrers anys s'ha anat prenent consciència d’aquest problema. Ara les grans potències comencen a pensar que cal estabilitat. I fan projeccions: pensen en què passarà quan desestabilitzin un règim. Però hi ha vegades en què derrocar un règim és prou important com per obviar el que ve després... És el que va passar amb l’Afganistan dels talibans. Actuar sense preveure què passarà en el futur ho fan sovint els Estats Units. En canvi, la comunitat internacional es regeix darrerament amb el principi “responsibilty to protect”. Parteix de la base que allò que facis ha de tenir efectes positius i que t’has de comprometre a reconstruir el lloc. Però no sempre s’aplica realment aquesta política.
Rússia promou l’autocràcia activament a les zones on té influència
Vladimir Putin. Foto: UN Photo / Rick Bajornas.
Quin futur veu als règims autoritaris? Avancem cap a un món més democràtic?
La tendència en la darrera dècada és a estabilitzar-se. No hi ha més democràcies al món: no és cert que estiguem anant a un món democràtic. No empitjorem significativament, però continuem estant molt en precari. Hi ha tendències autoritàries molt marcades a alguns països (Turquia, Veneçuela...), però no hi ha una tendència generalitzada a l’autoritarisme. Em preocupa Rússia, que podria fer caure democràcies. Rússia promou l’autocràcia activament a les zones on té influència.
Donald Trump s’ha mostrat molt poc interessat en la democratització del món i ha donat suport obertament a alguns règims autoritaris. S’ha acabat el paper dels EUA com a “gendarme de la democràcia”?
No ho crec, perquè les anades i vingudes entre l’idealisme i el pragmatisme al govern dels Estats Units han estat constants. Les pressions per a la democratització es generalitzen en temps de Jimmy Carter, però aquesta política va i ve... No podem considerar que la política de promoció de la democràcia hagi estat una base de la política de Bush... Que els Estats Units diguin que volen promoure la democràcia, no vol dir que ho facin ni que ho facin arreu. Amb Donald Trump la situació pot empitjorar, perquè en determinats països on la pressió d’EUA seria eficaç per promoure la democràcia, no té cap interès en fer-ho. Ell, d’aquest tema, no en sap gaire. I als seus assessors en política exterior ni els preocupa la promoció de la democràcia, ni saben com fer-la, perquè aposten pel neoaïllacionisme. Però a Trump, en un moment determinat, li pot interessar actuar en un país determinat, fins i tot per qüestions domèstiques... Per mantenir els seus votants, pot fer alguna cosa contra un país musulmà, com l’Iran. Seria una decisió estúpida, però no ho descarto.
El terrorisme islàmic ha fet que molts governs, en política exterior, apostin més per la seguretat que per la democratització. Això ha reforçat règims alguns autoritaris?
Sí, perquè un règim autoritari, que abans era considerat un element a superar, quan esdevé col·laborador en la lluita antiterrorista pot esdevenir un aliat. Les potències saben que un govern fort, efectiu, és més capaç contra un grup terrorista que un govern debilitat. No devem oblidar que els grups terroristes s’aprofiten de la situació de desestabilització d’alguns països, com Líbia. El dilema ara, és per als organismes internacionals: hem de reforçar Bashar al-Assad per acabar amb Estat Islàmic? I si destruïm Assad, el caos siri serà pitjor encara? És una decisió terrible, perquè no hi ha una solució fàcil...
Espanya juga un paper marginal a l’esfera internacional
Bush i Aznar a les Açores. Foto: Staff Sgt. Michelle Michaud, USAF.
Com valora la política exterior espanyola en aquest àmbit?
Ha estat molt marginal, perquè Espanya ha estat un país amb poca rellevància internacional, i per tant no ha jugat un paper especial, per més que Aznar es volgués fer la foto de les Açores (la foto més vergonyosa de la història espanyola recent). Espanya juga un paper marginal a l’esfera internacional.