Es presenta, a la Fundació Tàpies, fins el 15 de gener, l'exposició 1989. Després de les Converses d'Alger. Deliri i treva. Es tracta d'una reflexió sobre els efectes del terrorisme en l'art i la producció cultural. Aquesta exposició forma part del macroprojecte Tratado de Paz, vinculat a Sant Sebastià 2016, Capital Europea de la Cultura. Tratado de Paz partia de dos grans exposicions, al Museo de San Telmo i al Koldo Mitxelena Kulturunea, sobre la pau i la guerra, i una quinzena d'exposicions complementàries més. Algunes d'elles eren estudis de cas, com 1989, una exposició comissariada per Carles Guerra, director de la Fundació Tàpies, i patrocinada per Telefónica, que inicialment es va exposar al museu Artium de Vitòria-Gasteiz. 1989 és, probablement, l'exposició més polititzada i incòmoda de les que formen el Tratado de Paz​, perquè fa referència a un conflicte no tancat i molt proper. Compta amb material d'arxiu i amb obres d'Ibon Aranberri, Lluís Claramunt, Joan Miró, Jon Mikel Euba, Iñaki Garmendia, Jeff Koons, Asier Mendizábal, Jorge Oteiza, Asier Pérez González, Xavier Ribas, Allan Sekula i Antoni Tàpies.

Antoni Tàpies. A la memòria de Salvador Puig Antich, 1974. Col·lecció Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

Sense pau, sense guerra

Aquesta exposició, com la del conjunt de Tractat de pau, explora la situació basca a partir de l'existència d'un conflicte que si bé ha deixar de ser armat, no s'ha segellat. 1989 explora el període comprès entre les converses d'Alger de 1989 i el cessament definitiu de l'activitat armada d'ETA, el 2011. I explora com les imatges i els objectes canvien de significat per la violència soferta. S'inicia amb les converses d'Alger, de les que no en tenim ni una sola imatge, i de les que ens en ha arribat una informació fragmentària. És una de les "fotografies no fetes" de la història". Per a alguns Alger va ser una ocasió fracassada de consolidar la pau. A partir del fracàs d'aquesta iniciativa a Euskadi es va establir, segons el comissari, "Un estat d'excepció política i judicial", que és el que es pretén explorar. El comissari reclama que el procés de pau no pertany exclusivament a l'Estat, sinó a tota la societat. I en aquest sentit, l'exposició reivindica el paper de la cultura, com a canalitzadora de les inquietuds socials. Destaca, per exemple, el paper del Guggenheim de Bilbao, com un instrument per desencialitzar el debat basc.

De l'objecte a la reflexió

L'exposició recull alguns documents artístics directament sorgits del conflicte basc, com les magnífiques fotografies del fotoperiodista navarrès Clemente Bernard, o la taula amb objectes quotidians que serveixen per preparar una bomba d'Ibon Aranberri. Però l'exposició no vol reforçar les icones ja existents, i per això no es limita a aquests elements, i també incorpora objectes que adquireixen el seu valor justament per la mediació de la violència, com l'USB amb que la banda ETA va anunciar el cessament definitiu de la violència, que ocupa un lloc central a l'exposició. O el retrat d'Unamuno que presidia el despatx del ministre de Cultura fins fa poc temps: un personatge que va ser reivindicat tant pel franquisme com per la primera ETA. Evidentment, en l'exposició hi tenen un espai important les obres d'Antoni Tàpies, com Assassins, les litografies exposades a la galeria Maeght el 1974, per denunciar la condemna a mort de Puig i Antich. Però també hi ha espai per recordar a d'altres catalans implicats en el conflicte basc, com el periodista Xavier Vinader, que va morir recentment.

USB rebut el 20 d’octubre de 2011 a la redacció del diari Berria que recull l’anunci del cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA, publicat al dia següent en el mateix diari. Argazkia / Fotografia: Olatz Irigarai.

Les activitats paral·leles

La Fundació Tàpies ha preparado diverses activitats relacionades amb el conflicte basc tot coincidint amb l'exposició 1989. Hi haurà diverses projeccions de pel·lícules, una conferència d'Edurne Portela, l'autora de El eco de los disparos: Cultura y memoria de la violencia (publicat per Galaxia Gutenberg), i una altra de David Castillo sobre Oriol Solé Sugranyés, el català mort d'un tret el 1976 després de la fuga de Segòvia.

Nous temps

Algú va definir l'horror com aquell estat en què no hi ha espai per a l'humor. Potser es podria, en la definició, bescanviar humor per art. Durant molt de temps qualsevol mostra cultural basca quedava impregnada del conflicte i només era interpretada en base a aquest. Ara, la literatura i l'art bascos comencen a explorar el passat, sobretot en un intent de trencar amb la "binarització" de la societat, derivada del conflicte. Carles Guerra afirma que abordar el conflicte basc és un tema "delicat", però justament per la seva delicadesa és necessari. I, malgrat tot, la multiplicitat de narratives dilueix el discurs fins a atomitzar-lo, dificultant la transmissió dels missatges (i això és reforçat per la diversitat d'estils, materials, narratives i discursos). Però aquest ja era un element característic de les exposicions centrals de Tratado de Paz, a Sant Sebastià. 1989. Després de les Converses d'Alger. Deliri i treva, malgrat tot, té la gran virtut d'obrir les portes a una reflexió fresca i trencadora, sobre el conflicte basc.

 

Fotografia de portada: Néstor Basterretxea. Maqueta para Izaro, 1982. Ipiña-Bidaurrazaga Bilduma / Colección Ipiña, Bidaurrazaga.