El molt influent economista Ray Dalio, president de Bridgewater Associates, el fons de cobertura més important o hedge fund del món i, a qui la mateixa Reserva Federal té molt en compte, ha indicat en una nota recent que "hem arribat al final d'una era i començat d'una altra de nova". El que deixarem enrere, diu, és el suport dels bancs centrals als mercats que han portat els tipus d'interès a zero i insuflat diners a un sistema que ha gaudit d'efectiu abundant. Tot amb l'objectiu d'impulsar el creixement. Però, què vindrà després? Una altra versió de presumpta normalitat? O caure en la trampa en què va caure el Japó per evitar la deflació. Aquesta és la gran pregunta que turmenta el món financer i les autoritats econòmiques.

La subcontractació d'aquestes cadenes de subministrament expandeix dràsticament l'elasticitat de la corba de l'oferta global

Els primers senyals d'un canvi d'actitud als bancs centrals, que semblaven disposats a posar fi a una política monetària ultra laxa, van ser ben rebuts per les borses, ja que els van interpretar com una tornada a la normalització econòmica general. Aquesta hauria de venir de la reflacció, o el que és el mateix, de l'alça general de la inflació en les principals economies acompanyant el creixement.

Però tal reflacció no s'ha produït. L'IPC el maig dels EUA va ser de l'1,87%, amb una taxa d'inflació acumulada el 2017 de l'1,4%. Vist més de prop, el que ha crescut és el preu dels habitatges (el 3,1%) anual mentre les partides de vestit i calçat retrocedien el 0,9%. La inflació a Europa el juny és de l'1,4% i al Japó la seva figura és plana.

Per què passa això? Segons Stephen Roach, expresident de Morgan Stanley a Àsia i professor de Yale, la sorpresa de la inflació el 2017 revela tres claus essencials, entre elles que "el món està ple d'una oferta excessiva de cadenes de subministraments globals cada vegada més fragmentades. La subcontractació d'aquestes cadenes de subministrament expandeix dràsticament l'elasticitat de la corba de l'oferta global". Pot augmentar el creixement sense que pugi inflació. D'aquesta manera, agrega, es crea un "teló de fons d'una oferta sempre en expansió" que no pot absorbir la demanda. "El desequilibri resultant és intrínsecament deflacionari", indica.

L'increment del deute pot haver afavorit el consum i el creixement, però no arriba a cobrir la sobreproducció

Quan fa unes setmanes Mario Draghi va ser mal interpretat en el sentit que es va creure que estava disposat, encara que no immediatament, a apujar tipus i aturar la compra de bons, al que es referia en realitat era que les tensions inflacionistes superaven ja les forces deflacionistes. La seva preocupació era la deflació, no preparar una nova agenda per als propers mesos. Així ho acaba d'aclarir l'economista en cap del BCE, Peter Praet, per a qui "encara falta molt per reviure la inflació de la zona euro".

Per entendre aquesta insuficiència de la demanda, l'Institut Internacional de la Finança (IIF) ha advertit que el deute global s'ha disparat a 190 bilions d'euros, el 327% del PIB mundial. Les economies més desenvolupades sumaven al març un deute total de 140,7 bilions d'euros. L'increment del deute pot haver afavorit el consum i el creixement, però no arriba a cobrir la sobreproducció.

Ray Dalio, en aquestes tessitures, no preveu "una gran bombolla de deute esclatant el curt termini" per una pujada ràpida de tipus.

La trampa de la liquiditat (quan tipus molt baixos no estimulen la demanda) pot ser molt més perillosa en la nova era

El Banc del Japó ha indicat que "comprarà deute sobirà de forma il·limitada" per calmar els mercats. Per la seva part, el vicegovernador del Banc d'Anglaterra, Jon Cunliffe, va dir dimecres que ara no és moment d'augmentar les taxes d'interès per l'acumulació d'imponderables, enmig d'una profunda divisió dins del banc central sobre la necessitat d'apujar els costos d'endeutament.

Des d'aquest prisma, Ray Dalio suggereix que els inversors s'enfronten a un període més arriscat. "Ens toca seguir ballant, però més a prop de la sortida i amb un ull molt atent a les fulles de te". Segons la seva opinió, encara que a curt no hi ha amenaces greus, "veiem una Gran Correcció cada vegada més gran".

Com diu Stephen Roach, "hi ha molt per guanyar si s'estudien acuradament les lliçons del Japó". Per això es mostra partidari de la línia de Janet Yellen i la seva determinació en normalitzar l'augment dels tipus. La trampa de la liquiditat (quan tipus molt baixos no estimulen la demanda) pot ser molt més perillosa en la nova era, on la manca d'harmonia dels bancs centrals sembla cada vegada més evident.