La Reserva de Mas de Melons i Secans de Lleida es localitza a les Terres de Lleida, on s’estén una gran plana de baixa altitud, entre els 200 i 400 metres que defineix un paisatge de línies horitzontals interminables.
La plana, envoltada per un semicercle de muntanyes, queda oberta cap a l’oest i constitueix l’única plana realment extensa de Catalunya. Cap al centre, el riu Segre ha practicat un profund tall, obrint una àmplia vall esglaonada, on es localitza la franja de verdor de l’horta.
El territori es caracteritza per un clima mediterrani continental, temperatures molt contrastades, poca precipitació i on la boira hi té una presència molt important
A conseqüència d’aquest clima, els ecosistemes propis de la plana també són del tipus mediterrani continental. Malgrat que actualment hi destaquen els conreus, aquests, han anat ocupant lloc d’antics ecosistemes fluvials, forestals i arbustius. Entre ells, en destaquen els ambients de caire estèpic, grans extensions planes, desarborades i dominades per plantes de petit port. Són comunitats representades per cultius extensius de cereal i les seves interaccions amb la vegetació natural de la zona.
Mariano Rojo, director de la Reserva Natural Mas de Melons i Secans de Lleida, apunta que el tret distintiu de la zona són “els ocells estèpics, adaptats a zones àrides i planes, amb bona visibilitat i poca vegetació”. Detalla que “aquí s’hi troben moltes espècies d’aquest tipus d’ocells que a Catalunya tenen una representació molt baixa. Un exemple podria ser l'alosa becuda”.
Hàbitats i flora
Existeixen 198 Hàbitats d'Interès Comunitari (HIC) definits per la Unió Europea. Aquests poden ser HIC no prioritaris, o bé HIC prioritaris. La conservació dels HIC prioritaris suposen una especial responsabilitat per a la Unió Europea.
El cas dels espais naturals protegits de la Plana de Lleida, aquests HIC prioritaris ocupen una superfície global d'usos del sòl de tan sols 4,80%, posant de manifest el potencial risc a nivell de conservació.
Alguns dels hàbitats presents a la Reserva són:
- Vegetació gipsícola ibèrica: amb brolles baixes i obertes. Estrat arbustiu discontinu i un estrat herbaci poc important. S’hi troben un nombre reduït d’espècies, adaptades a la presència de guix al sòl. La flora principal és: pi blanc (Pinus halepensis), trincola (Gypsophila hispanica), ruac (Ononis tridentata), romaní (Rosmarinus officinalis), Herniaria fruticosa, botja pudent (Artemisia herba-alba), herba rodona (Koeleria vallesiana), llistó (Brachypodium retusum), farigola (Thymus vulgaris), gandalla estreta (Reseda stricta), entre d’altres.
- Prats mediterranis rics en anuals basòfils: prats secs, poc o molt rics en plantes anuals, però dominats per una gramínia perenne, el llistó. Entremig del llistó hi apareixen una munió de petites plantes anuals (en conjunt, més de trenta-cinc espècies) que no solen ultrapassar el mig pam. A l’estiu, tots els teròfits moren, la part aèria de les plantes perennes s’asseca i l’hàbitat pren un color torrat. A principis d’hivern, només són visibles les mates perennes i no en queden ni rastre les anuals, que germinaran amb l’arribada del bon temps. Entre la flora principal hi ha salvió (Phlomis lychnitis), argelaga (Genista scorpius), farigola (Thymus vulgaris), llistó (Brachypodium retusum), ruda (Ruta angustifolia), panical (Eryngium campestre), herba rodona (Koeleria vallesiana), Catapodium rigidum, crespinell gros (Sedum sediforme), melgó (Medicago minima), llinet (Linum strictum), lleterola (Euphorbia exigua) i marcet (Dipcadi serotinum).
- Aiguamolls calcaris amb mansega: amb herbassars d’un a dos metres d’alçada, densos i poc rics florísticament, dominats per la mansega i per altres ciperàcies. La flora principal està composta per: mansega (Cladium mariscus), canyís (Phragmites australis), Phalaris arundinacea, malrubí d’aigua (Lycopus europaeus), Lysimachia vulgaris, Carex híspida, fonoll d’aigua (Oenanthe lachenalii), lletsó d’aigua (Sonchus maritimus) i salicària (Lythrum salicaria).
- Comunitats halòfiles de sòls d'humitat fluctuant: comunitats obertes de mates no suculentes, on abunden les ensopegueres. Entre la flora principal s’hi troba l'ensopeguera (Limonium latebracteatum, Limonium girardianum i Limonium virgatum), salat (Atriplex portulacoides), Parapholis filiformes, Zygophyllum album i donzell marí (Artemisia gallica).
- Basses i tolls temporers mediterranis: herbeis poc densos i de port baix. Hi dominen plantes anuals i els petits geòfits, de desenvolupament primaveral. Entre la flora principal hi ha l'isòet (Isoetes duriei), nebulosa (Aira elegantissima), Lotus angustissimus, herba de Sant Domènec (Centaurium maritimum), Lythrum borysthenicum, Juncus tenageia, Juncus capitatus, Juncus pygmaeus, Scirpus setaceus, Anagallis mínima, Sagina subulata, Hypericum humifusum, gall llengut (Serapias lingua), Spiranthes aestivalis, jonc de galàpet (Juncus bufonius) i Lythrum hyssopifolia.
Fauna
Dins l’àrea dels secans de la plana de Lleida, en són representatives les comunitats d’ocells d’hàbitat de secà pseudoestèpic del continent europeu.
A la plana, hi nidifiquen les espècies més característiques d’hàbitat de secà pseudoestèpic de tot el nivell europeu
Les espècies per les quals els secans han estat designats Zona d’Especial Protecció per Aus (ZEPA), són:
- Àliga cuabarrada: una espècie sedentària, típica d'ambients mediterranis. Als secans de Lleida no cria, però els joves fan servir els secans com a zones de dispersió i àrees d'alimentació. La seva dieta es basa fonamentalment en perdius i conills.
- Alosa becuda: espècie sedentària de costums terrestres. Els mascles tenen territoris de cant i la seva densitat sol ser superior que la de femelles. Fa el niu a terra, a la base de matolls i orientats cap al nord, per minimitzar la calor de l’estiu. A l'hivern es sol associar amb altres espècies d’ocells per menjar.
- Xoriguer petit: espècie estival que arriba a Catalunya a principis de març procedent de l'Àfrica. Fa el niu en edificacions i és colonial. Les seves preses són gairebé sempre insectes.
- Calàndria: és una espècie molt visible durant la reproducció. A l'hivern forma grups que a Catalunya poden ser vistos amb centenars d'individus. Fa el niu a terra en zones d’elevat recobriment vegetal.
- Sisó: espècie sedentària. Durant la primavera i l’estiu, es desplaça al secà per reproduir-se. Durant l'hivern forma grans grups que poden arribar al miler d'exemplars, tot i que normalment són d'un o dos centenars.
- Xurra: durant el maig-setembre, el seu període reproductor, s'observen individus solitaris o en parelles. Durant l'hivern s'ajunten en grups, de 20 a 30 exemplars. Com a particularitat, necessiten beure cada dia, principalment de bon matí.
- Gaig blau: espècie estival. Arriba a Catalunya a finals d'abril procedent de l'Àfrica subsahariana. Cria en forats, ja siguin arbres o construccions humanes. Sol situar-se en espais visibles i elevats que utilitza per caçar.
- Trenca: espècie estival. Cria en arbres grans on fa un niu en forma de casserola amb branques i fulles. Habita en zones amb marges, guarets i vegetació en mosaic, on caça generalment des d'espais elevats. S'alimenta d'insectes.
- Ganga: durant el període reproductor s'observen individus solitaris o en parelles. Al llarg de l'hivern, s'ajunten en grans grups que, a Catalunya, poden ser de tota la població amb més de 100 individus. Fa el niu al terra, en llocs amb poca vegetació i posa tres ous.
- Torlit: migradora i hivernant. Resident nidificant a la depressió central i a l'Empordà.
- Esparver cendrós: espècie estival que arriba a Catalunya a mitjans de març, procedent de l'Àfrica subsahariana. Fa el niu en zones amb vegetació al terra, preferentment en camps de cereal. Si la cobertura és molt baixa, pot criar en altres conreus herbacis.
- Terrerola vulgar: espècie estival que hiverna al sud del desert del Sàhara. Sovint es troba en llocs amb molt poca vegetació.
Itineraris i rutes
Els recorreguts per la zona dels espais naturals protegits de la Plana de Lleida, poden ser circulars o lineals. En total s'han definit 11 rutes per les 9 ZEPA de secà de la Plana de Lleida.
La millor època per visitar aquests espais naturals protegits és la primavera, a l’abril i el maig
El responsable de la Reserva Natural Mas de Melons i Secans de Lleida, Mariano Rojo, assenyala que “a la primavera és quan hi ha la màxima esplendor, amb la floració i el creixement dels cereals”. Apunta que “a l’hivern és característic la floració dels ametllers però cada època té la seva cosa”. Rojo confessa que “el paisatge pla de Lleida afavoreix les postes de sol com a gran atractiu”. Acaba assenyalant que “el tema faunístic dels ocells atrau molta gent, turistes d’arreu del món”.
A banda de la primavera, tots els espais es poden visitar la resta de l'any, apreciant així el canvi i la dinàmica paisatgística i cromàtica d’aquests espais. Alguns dels espais visitables a la zona són:
- Secans de Mas de Melons-Alfés
- Plans de la Unilla
- Anglesola-Vilagrassa
- Plans de Sió
- Granyena
- Secans de Belianes-Preixana
- Secans de la Noguera
- Secans del Segrià i Utxesa
- Bellmunt-Almenara
Rojo recomana fer la ruta del “centre de Mas de Melons, obert al públic els dissabtes i diumenges al matí, és un bon lloc per fer una introducció als secans. Hi ha informació relativa als seus espais i allà hi ha un itinerari senyalitzat ideal per introduir-se en aquests ambients”.
Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya
