Els desnonaments a Barcelona no s’aturen: cada dia hi ha 28 desallotjaments a l'àrea de Barcelona. Famílies senceres, parelles, persones grans que viuen soles... persones d’un perfil social i generacional molt divers han d’afrontar la pèrdua de la llar. Les dades constaten una realitat esfereïdora, que avança sense fre i que les institucions i organitzacions semblen no ser capaces d’afrontar, tot i els esforços.

I el que és pitjor: ja no s'està desnonant només a persones que no poden fer front al pagament de la hipoteca, sinó a llogaters que no poden assumir el cost de l'arrendament.

Menys compra, més lloguer

La compravenda d’habitatges ha caigut estrepitosament des de l’esclat de la crisi, especialment pel que fa als immobles de nova construcció. El 2010, després de l’esclat de la bombolla immobiliària i ja en plena recessió, en el conjunt de l’Estat es van adquirir pràcticament 200.000 pisos, xifra que s’ha anat reduint fins a una quarta part el 2015, darrer any de què hi ha dades.

El pitjor any de la crisi va ser el 2013 amb poc més de 300.000 transaccions immobiliàries. Per fer-se una idea de l’esfondrament del mercat cal remuntar-se a les xifres de 2007, abans de l’explosió de la bombolla, quan es van adquirir 836.871 habitatges.

Davant la impossibilitat de comprar pisos, l’opció que ha guanyat pes ha estat el lloguer. Però aquesta via tampoc és d’accés per a tothom: a Barcelona, la creixent demanda d’arrendaments -pel turisme i la rotació de professionals- ha disparat els preus del lloguers, tal com va explicar El Nacional.

Daltabaix de les hipoteques

La caiguda de la compra d’immobles s’explica principalment per dues raons: la pèrdua de poder adquisitiu del conjunt de la ciutadania i la dificultat d’accés als préstecs hipotecaris arran de la pujada dels requisits de les entitats bancàries.

En el mateix període, entre 2010 i 2015, la contractació d’hipoteques a Catalunya s’ha reduït de 139.560 fins a 54.131. És a dir, els bancs han deixat d’atorgar dues de cada tres hipoteques, una tendència idèntica a la registrada en el conjunt de l’Estat.

Un desallotjament cada 50 minuts

El 2015, hi va haver un llançament -o desallotjament- cada 50 minuts a l’àrea de Barcelona, segons el que apunten les dades de l'informe ICAB 2016. En total, en el global de l’any, van ser 10.448, el doble de les xifra registrada el 2010. Per entendre la magnitud d’aquesta xifra, convé aclarir què és un llançament i en què es diferencia, per exemple, d’una execució hipotecària.

L’execució hipotecària es produeix quan el propietari de l’immoble deixa de pagar entre tres i sis quotes i l’entitat bancària aleshores li reclama el total del crèdit més uns interessos del 20%. En canvi, el llançament es produeix quan el banc pren la propietat de la persona o persones i demana que abandonin l’immoble després de constatar que no poden fer front al pagament.

Ara bé, quan parlem de llançaments, també podem fer referència a la situació següent: quan el propietari d’un pis exigeix que els llogaters l'abandonin per una sèrie d’impagaments. Precisament, per estrany que pugui semblar, aquests són els llançaments més habituals a Barcelona: de fet, tres de cada quatre són per l’impagament del lloguer i només dos de cada deu per no fer front a les quotes hipotecàries.

Ajuts per al lloguer d'accés complicat

Davant l'augment dels desnonaments en pisos de lloguer, el Consorci de l’Habitatge, format per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, ha habilitat una sèrie d'ajudes econòmiques per a les persones que no poden fer front al pagament de l'arrendament. El Nacional ha volgut comprovar quines són les condicions d'aquesta ajuda i si són accessibles per als barcelonins en situació de risc.

Per obtenir l'ajut per al lloguer, la persona que el sol·licita no pot tenir un sou que superi els 15.935,46 euros nets a l'any, que representen 1.327,96 euros mensuals. La xifra sembla a priori adequada a les necessitats dels districtes amb un perfil socioeconòmic més baix: el 2015, tres districtes de Barcelona van registrar una renda mitjana per càpita per sota de la xifra exigida per a obtenir la subvenció: Horta-Guinardó (15.750 euros d'ingressos mitjans per càpita), Sants-Montjuïc (15.445 euros) i Sant Andreu (14.399 euros).

Quan es parla de més d'una persona a l'habitatge, apareix un problema: el barem és poc progressiu. Per exemple, una parella que pretengui rebre l'ajuda per al lloguer haurà de percebre un màxim 16.428,31 euros, poc més de 500 euros nets més respecte del cas que la sol·liciti una sola persona. Si tots dos membres de la parella treballen, haurien de percebre cadascun d'ells un sou de 8.214,15 euros a l'any, és a dir, un salari per sota del mínim interprofessional. En el cas d'una unitat familiar amb tres persones, la xifra s'amplia a només 17.134,90 euros i, per a quatre, puja fins a 17.706,07 euros.

800 euros per un pis?

Un altre del requisits per a obtenir l'ajuda és estar empadronat en el pis el pagament del qual no es pot fer front. El conflicte apareix quan es fa un cop d'ull al límit del preu del lloguer per a obtenir el subsidi: 800 euros mensuals. Les darreres dades del Departament d'Estadística de l'Ajuntament de Barcelona, juntament amb les ofertes dels principals portals immobiliaris, demostren que a la capital catalana cada cop hi ha menys ofertes per sota d'aquest límit. I és que el preu mitjà d'un pis a Barcelona se situava en 786,10 euros el 2016, una xifra que s'amplia fins a més de 900 euros en districtes com l'Eixample o les Corts. 

El Nacional també ha consultat diferents portals immobiliaris a Internet per comprovar si, a dia d'avui, existeix volum d'oferta per sota dels 800 euros. El 10 de febrer, data en què es va realitzar la consulta, al portal Idealista.es hi havia 489 pisos per sota d'aquest llindar (4,95% de l'oferta total); a Enalquiler.es oferien 265 pisos (6,29%); a Fotocasa, 417 (9,29%); a Pisos.com s'hi trobaven 259 pisos (12,7%)  i a Habitaclia, 675 (13,01%).

Amb tot, es constata que l'oferta actual de pisos sota els 800 euros a Barcelona és molt minoritària i que, en conseqüència, l'accés a les ajudes públiques resulta cada cop més complicat de gestionar.